El Corán (5:92-93), califica el vi com a “abominacio procedent de l’activitat de Satanas”. D’ahi la seua prohibicio en els països musulmans. Anem a vore com la cultura del vi que era propia de la poblacio iberorromana autoctona valenciana, cristiana o islamisada, pogue mes que la prohibicio coranica.

Es evident que per a fer vi, havien d’existir vinyes que donaren raïm. L’any 948, Ibn Hawkal visità Espanya. En la seua obra “Configuración del mundo” escriu : “Todas las ciudades que acabo de mencionar -entre les que es troba la ciutat de Valencia- son reputadas por sus cereales, sus artículos de comercio, sus viñedos, sus edificios, sus mercados, sus tabernas, sus baños,…” Per “Autógrafos inéditos del Cid y de Jimena en diplomas de 1098 y 1101”, de Menéndez Pidal, sabem que en Picassent hi havien vinyes: “…villam que dicitur Pigacen, cum villis el terris et vineis…”. Posteriorment, Al-Idrisi en “Al Nozhet al-Mostâk” nos diu que Burriana es trobava rodada d’arbres i vinyes, destacant principalment d’Alacant les figues i el raïm. Tambe en el Repartiment, trobem vinyes: “Item, donamus et concedimus ad faciendum campos et vineas, totam terram illam que est extra çequiam de Burriana”

I com del raïm es fea vi, per aixo en el llibre “Wine and the vine” llegim (traduixc de l’angles) que “el Califa Ozman, en el sigle X, prohibi l’elaboracio de vi i ordenà la destruccio de les dos terceres parts de les vinyes de Valencia (Smith 1966), lo que causà una recessio en la viticultura que pareix que no durà massa temps”, com ya hem comprovat. I ara anem a vore cites que ya nos parlen del raïm fet vi.

L’any 1021, Nizam al-Dawla, conegut per Abd al-Aziz, net d’Almanssor i fill d’Ibn Sanchol i per tant descendent d’una cristiana, fon proclamat rei de Valencia. Inaugurà una dinastia que acabà l’any 1086. En la “Crónica anónima de los reyes de Taifas” llegim que Abd al-Aziz “Se daba a la bebida y carecía de cualidades loables, a más de mostrar tibieza en materia de religión”. Joaquín Vallvé, en la p 63 de “El califato de Córdoba” nos conta com Henri Pérès es preguntava per lo que diferenciaria o separaria a son pare Sanchol, segon fill d’Almanssor i musulmà, del seu cosi Sancho Garcia, comte de Castella, responent-se que “poca cosa”. De la mateixa manera, Abd al Aziz, el seu fill, en poc es diferenciaria dels mandataris cristians, lo que es demostra per l’acusacio de “tibiea” en relacio a l’islam, a mes de contar-nos que no tenia cap de problema en disfrutar beguent vi. La conclussio es que poc o no gens s’islamisaria el poble valencià mentres durà la seua dinastia.

Les croniques del periodo cidià (1094-1102), nos fan saber que el musulmans valencians oferixen als infants de Lara pa i vi, posant-nos en coneiximent de l’existencia d’un trull. En esta epoca naix Ibn al-Zaqqaq al-Balansi, que mor ans de 1136. En ple periodo almoravit escriu que “Valencia es un paraíso excelso / Con sus árboles umbrosos y sus frutos / Fuentes de vino generoso junto con la fuente Salsabil…” (“Textos poéticos árabes sobre Valencia” en Al-Andalus XXX (1965), traduccio de Huici Miranda).

Seguim en l’epoca del rei Llop, tambe muladi, que fon rei de Valencia des del 1147, morint l’any 1172, quedant com a governador el seu germa. Dozy, traduit per Codera diu del rei Llop que: “Para sus oficiales tenía además otras cualidades apreciables; los lunes y jueves de todas las semanas los convidaba, lo mismo que a los altos dignatarios a un banquete, que se celebraba en uno de los salones de su palacio; mientras los convidados bebían, sus esclavas bailaban y cantaban…la mancha de su carácter aun para los mismos musulmanes era su gran lujuria”

El poeta valencià al-Rusafi en epoca almohade, en el sigle XIII escriu: «Era una tarde clara que pasamos entre copas de vino… ¡Qué buen lugar para beber, donde sólo nos ven esas palomas, las aves que gorjean y una rama cimbreante, mientras la oscuridad se bebe el licor rojo del crepúsculo!

Jaume I, nos conta en el “Libre dels feyts” que no volgue parlar en els representants de la Vall d’Uxo per a pactar la seua rendicio, fins a que “fossem dinats e que fossen pus alegres del meniar e del vi que beuriem”. Repetix la jugada en els de Nules: “no uoliem parlar ab els tro que fossen escalfats del menjar e del ui”

Les costums del poble pla durant l’epoca de dominacio musulmana, es mantingueren en acabant de la reconquista de Jaume I. Recordem que en la Cocentaina de l’any 1277, P. Ximénez, “oy a Mahomat Alhomemi dir que·1 rey que faya tracion, que tenia el girman de Abdulmomi pus que él avia pagada sa reemçó. E el testimoni dix-li que mala parlava tant e que mala avia begut tant vin. Fo demanat el dit testimoni si el dit Mahomat era embriach. Dix que sí, segons son vijayre”. Vegem com cristians i musulmans coincidien en les tavernes, parlaven entre ells, bevien vi i es bufaven junts. D’este passage, es despren, ni “islamitzacio” de costums, ni “arabitzacio” de llengua.

Segurament no es debades que en llengua valenciana, a un recipient per a vi, li digam “marraixa”, del arap “maraxxa”.

Acabem l’articul comprovant com la debil islamisacio dels muladis valencians fea que, continuant en la tradicio iberorromana, fruiren sense dubte menjant carn de porc i sanc. Mahoma en el Coran (2:163 y ss) proscriu alimentar-se en carn d’alguns animals, entre els quals es troba el porc. El Coran diu que Deu “…ha prohibit la carn d’animal que haja mort, la sanc, la carn de porc, lo que s’immola en nom d’un atre que no siga Deu”.

Isabel López García nos diu en “Hallazgos Arqueológicos en el Palau de les Corts” que “Curiosamente aparecen también huesos de cerdo con evidentes señales de haber sido consumidos, no siendo este el único momento cronológico en el que aparece datado el consumo de este animal en la excavación, sino que va a estar presente durante toda la Época Islámica”. Ho explica perque “el grueso de la población estaba formado por los descendientes de aquellos hispanorromanos”. Tambe resulta interessant, lo que es despren de la p.103 del llibre de M. Benito “Fauna Medieval: El Valle Sur del Vinalopó Medio” segons el qual, en l’estudi sobre el material faunistic trobat en el castell de la Mola de Novelda, “…se pudo atestiguar la presencia de huesos de cerdos en el estrato correspondiente a la ocupación almohade”. Vegem com la prohibicio de l’islam, que hauria d’anar aparellada en una pressunta “arabitzacio”, pareix que els descendents dels iberorromans valencians se la passaven baix cama. Als acatalanats els queda una atra opcio per a triar ¿Serien cristians que viurien en el centre de la ciutat de Valencia “durante toda la Época Islámica” o en el castell de Novelda durant “la ocupación almohade”? Tant una solucio com una atra nos du a la continuïtat de poble i de certs elements culturals, orige, sense dubte de la cultura valenciana.

A mes de les evidencies arqueologiques, tambe existixen referencies textuals. En una refutacio anonima a l’epistola d’Ibn Garcia, que vivia en la Denia de mitan del XI, li contestaren “we never tended pigs”, es dir, l’acusen de “aviar porcs”, que evidentment no seria per a passejar-los sino per a papar-se’ls en companyia de marraixetes de vi. En la primera de les refutacions, “Abu Yafar Ibn al-Dudin al Balansi”, l’acusa de pendre sanc d’animals sense haver-los mort pel rit musulmà. Vegem juntes dos transgressions del Coran.

En acabant de lo dit, s’evidencia que parlar d’una forta islamisacio del poble valencià sense mentir, es difícil. Per a estar islamisat es necessari complir els preceptes de l’islam i vist lo vist no es dificil imaginar-nos la vida usual d’un valencià “sots senyoria de moros”, vestit be en saragüells i jupeti, be en pantalons i correja, fent-se bones platerades de sanc en seba, menjant-se els productes derivats del porc, i tot ¡com no!, ben acompanyadet de bones gotades de vi. En la vida festiva, el dia de Sant Joan, podem vore’l fent fogueres i pegant-se banys. Per Pasqua, fruint de les delicioses almoixavenes i per Nadal, menjant ¿per qué no? una bona platerada de puchero i fruita. Tot, evidentment, per a escama i escarni de l’ortodoxia musulmana estrangera i seguramente d’alguns muladis funcionaris islamisats que chuplaven dels seus imposts i que recorden, sense cap genero de dubtes, als acatalanats de hui en dia.

I com a conclusio, s’ha de saber que el poble pla es l’element mes important que caracterisa a un poble. Hui hi ha professors universitaris acatalanats, que des de la trona de funcionaris, es dediquen a despreciar al poble pla valencià, negant-li una cultura propia en l’enronia d’impondre-nos una atra que no es nostra. Com els escritors musulmans de l’epoca de dominacio musulmana, acaben per ignorar l’existencia d’eixe poble pla que viu pensa i sent en valencià. Els resultats de la “yihâd” o “guerra santa” dels acatalanats en contra dels valencians, son poc fructifers perque es molt difícil anar en contra de la realitat de tot un poble. L’estudi del CIS 2228, novembre-decembre de 1996, a la pregunta ¿Cuál es su lengua materna, es decir, aquella que aprendió de niño en su casa hablando con su madre?, nomes un 1% dels valencians contestà “català”. ¿Quans diners els ha costat conseguir eixe 1%? Curiosament, un 1% dels catalans contestaren “valencià” (¡i “debaes”!). Traguent a la llum la veritat hem de conseguir que catalanistes fonamentalistes i acatalanats seguixquen pegant-se en els nassos.