Entre l’argumentari que utilisen i manipulen els catalanistes i acatalanats, per a negar l’existencia d’un romanç valencià prejaumi, orige de la llengua valenciana, es troba el tema de la llengua dels “moriscs” del territori valencià, sobre el que s’han dit i escrit mentires a manta. Per a escomençar, es necessari definir “morisc” i saber un poc sobre l’orige d’eixe grup humà.

“Morisc” es el nom que es donà als musulmans del territori valencià i als seus descendents, des de que foren obligats a convertir-se al cristianisme (1521-1525), fins a que foren expulsats d’aci (1609). La paraula es gastà per a diferenciar distints cristians pel seu orige, sent que a partir de la conversio forçada, tot “moro” o musulma passà a ser oficialment cristia. Els ya cristians, o “cristians vells” per a diferenciar-se dels que havien segut forçats a ser-ho, els adjectivaren com a “nous” o “moriscs”, de la mateixa manera que historicament s’havia parlat de “rabeu morisch”, “matalaf morisch” o “blat morisch”, i inclus de llengua “morischa” front a “cristianischa”. L’adjectiu es substantivisà i el grup humà fon conegut simplement com a “moriscs”.

En relacio a l’orige del grup humà dels moriscs, pendrem com a base i comentarém l’afirmacio de la doctora en historia, Carmen Díaz de Rábago, que ha escrit que “En su mayor parte, lejos de la popular idea de que fueron los descendientes de los invasores islámicos del año 711, los moriscos eran gentes autóctonas de la península, en realidad los más antiguos pobladores del territorio valenciano” (“El cuarto centenario de la expulsión de los moriscos” Ribalta. “Quaderns d’aplicació didàctica i investigació”, núm. 16 decembre 2009).

Al respecte, quan Díaz de Rábago califica com a “popular” la idea de que els moriscs eren “descendientes de los invasores islámicos del año 711”, s’ha de senyalar que no tot el poble es deixa enganyar per idees tan puerils, que tenen com autors “intelectuals” a catalanistes i acatalanats, que son ademes els responsables d’escampar-les. Son ells els que necessiten transmetre l’existencia d’una ruptura poblacional entre els valencians que en s. VIII parlaven la “rustica romanam linguam” (vore “La llengua dels valencians en el s.IX”) i els musulmans en que es trobà Jaume I. Per lo vist, hem de creure-nos que tots els antics pobladors del territori valencià que parlaven romanç, foren assessinats o s’esfumaren, sent substituits per gent d’una atra etnia o raça de moros que nomes parlaven en arap, de la que descendiren els moriscs.

Un dels pares d’idees tan destrellatades fon l’autoproclamat català de Sueca, “mestre indiscutible”, Joan Fuster, qui en “Nosaltres els valencians” (1962), inventà que “Els moros -els moriscos-, eren l’autèntica prolongació del món ètnic i cultural valencià d’abans de  la Conquista”. A partir d’ell, tot acatalanat que es preciara havia de repetir-ho, referint-se als moriscs com a “minoria ètnica”. Previament a Joan Fuster, Mateu i Llopis, que es dedicava a estudiar documents i no a dir destarifos, aplegà a conclusions molt distintes, definint la reconquista com una guerra civil “entre los moros de Zaén y los cristianos de Jaime I”, dient que havia segut un enfrontament de “lo español contra lo español” (“Consideraciones sobre nuestra reconquista”.-1951). Hui, no te sentit especular al respecte, perque una ciencia com la genetica ha demostrat que era Mateu i Llopis qui duia la rao, demostrant-se la continuitat entre els iberorromans valencians i els valencians actuals. (vore “La mentira sobre els fundadors del Regne de Valencia”).

Com a apunt per a que esta continuïtat etnica es faça visible, recordem, que en la Denia del s. XI, Ibn Garsiya posà de manifest en la seua “risala” la diferencia racial entre indigenes i araps, mantenint la superioritat dels d’aci i dient coses com que “…el color claro de los que no son árabes es una ventaja sobre el moreno de aquéllos” (vore “Els “ayam” muladis valencians que parlaven romanç”). Posteriorment a l’expulsio dels moriscs, Diego de Haedo, en el cap. XI “De los habitadores y vezinos de Argel” del llibre “Topographia e Historia general de Argel” (1612), dividia als expulsats que havien anat allí, en “Modejares”, que eren “solamente los de Granada y Andalucia” i “Tagarinos”, entre els quals dia que “se comprehenden los de Aragon, Valencia y Cataluña”, afirmant d’ells que “Son todos estos blancos y bien proporcionados, como aquellos, que nacieron en España o proceden de allá”. En el programa que feren en “Dossiers” de Canal 9 extranyament titulat “De terra endins, de mar enllà”, (¿endins?, ¿enllà?),  varem coneixer a una descendent d’expulsats en ulls i monyo clars, en cara de valencianota, que segur que tindria antecedents iberorromans valencians.

Sabent que la major part del pobladors del territori valencià tenien un orige etnic similar al dels “reconquistadors”, hem de questionar-nos les raons per les quals hi hague un important grup de descendents de “los más antiguos pobladores del territorio valenciano”, que no s’integraren en la nova civilisacio cristiana sent expulsats l’any 1609. Per a poder contestar, haurem de separar a eixa majoria de la minoria d’orige foraster. Tambe hem de ser conscients de que els moriscs de llavor valenciana, provenien d’antecessors islamisats i/o arabisats en distints graus durant l’epoca de dominacio musulmana, podent asegurar que els descendents de valencians molt islamisats o arabisats, havien de ser ben pocs, a la vista de “La debil islamisacio del amma o poble pla valencià”,  que estudiarem en el seu dia.

En relacio als forasters, començarém subdividint-los entre esclaus i immigrants, sabent que els primers foren una minoria poc representativa sense poder. Entre els descendents d’immigrants, estaven els que provenien d’uns atres llocs d’Espanya, que havien pogut vindre anteriorment o posteriorment a la reconquista, i els que tenien antecessors araps o nortafricans, alguns dels quals foren mantinguts en el poder per Jaume I en els lloc a on pactaren. Trobem gatades dels immigrants en l’onomastica toponimica. “Alí Cortoví”, podia provindre de Cordova; “Ubaydal Granatí” de Granada; “Abrahim Murcí” de Murcia; “Axer Foto alias lo castelà” de Castella; “Abnammet Altortosí” de Tortosa; “Çaragozí” de Saragosa; “Tarraconí” de Tarragona… Descendent d’araps podia ser “Abrahim Alarabí” i  de nortafricans “Mahomat Moravit”.

Puix be, podem afirmar-se sense por a enganyar-nos, que el principal grup responsable de que molts moriscs descendents d’iberorromans valencians no s’integraren en la nova civilisacio cristiana sorgida posteriorment a la reconquista, fon el grup dels descendents de les classes dirigents d’araps o nortafricans mantingudes en el poder per Jaume I. D’ells descendien la major part d’alfaquins, que acabaren sent els caps religiosos i politics de les aljames. Ells foren uns dels que en defensa d’actituts religioses dogmatiques extremaren les diferencies entre cristians i musulmans, tancant-se, i fomentant la separacio. Com esta era una realitat coneguda en l’epoca dels moriscs, una junta presidida per Francisco de Navarra acordà l’any 1561 “sobre lo que toca a los moriscos de Valencia”, que “en todo caso los alfaquies y dogmatistas salgan fuera del Reyno”. Pero esta expulsio selectiva no es dugue a terme, i en “Memorial” de Nicolas del Rio, nunci inquisitorial en Valencia, dirigit al rei Felip II el  13 de juliol de 1605, encara llegim dels alfaquins que “son los que sustentan a toda la morisma (...) y es cierto que, quitados los alfaquines, los demás con mucha facilidad se convertirían”.

Sabut el significat de “morisc”, conegut el seu heterogeneu orige, aixina com alguns dels problemes per a la seua integracio, estem en condicions de parlar de la llengua dels moriscs. La manipulacio catalanera consistix en mantindre que com els moriscs dels s. XVI- XVII eren monolingües en arap, els musulmans del s. XIII que estaven en Valencia anteriorment a la vinguda del rei en Jaume, tambe havien de ser-ho.

Comprovem, que per a mantindre este argument, han de retrotraure les circumstancies dels s. XVI- XVII al s. XIII, com si els canvis culturals, socials, economics i politics de tres o quatre sigles d’historia, no hagueren influit gens ni miqueta sobre l’heterogeneu colectiu de musulmans de l’epoca de la reconquista. Esta forma de pensar es una  mostra de la concepcio simplista i racista dels acatalanats, que considera als “moros”, com una masa de gent amorfa, indiferenciada i invariable. Un cristià del s. XIII, no es igual que un del s. XVII, pero un moro sempre es un moro. Un cristià castellà es diferencia d’un català, pero un moro sempre es un moro. Les idees dels cristians, poden variar en el temps, pero no les dels moros. Al final es descobrix l’intent de crear una inexistent lligaça entre religio i raça, volent transmetre la falsa idea de que l’islam fon la religio d’un atra “raça”.

Pero lo mes important es que en este articul comprovarém que l’argument de catalanistes i acatalanats solsix per la base, perque es absolutament fals que els moriscs que es trobaven en territori valencià en els s. XVI- XVII, foren majoritariament monolingües en arap. En el següent articul coneixerem als responsables del dogma sobre el “unilingüisme àrab dels moriscos” i vorem com no es mes que un atra de la rastrera de mentires que els acatalanats han de mantindre, per a no reconeixer l’autoctonia de la llengua valenciana.