El llati era la llengua “oficial” d’Hispania, quan alguns araps i nortafricans prengueren el poder l’any 711. Per aixo, els invasors, en els primers moments, acunyaren monedes unilingües en llati o bilingües en llati/arap, en la finalitat de fer propaganda de l’islam, transmetent a la poblacio certs menssages. Un eixemple de moneda unilingüe en llati, du una llegenda escrita de dreta a esquerra i sense vocals, que diu “In. Nomine. Dei. Non. Est Deus. Nisi. Deus. Et. Solus. Mohamad. Rasul”, volent dir “En nom de Deu, no hi ha Deu sino Deu, I unic. Mahoma enviat”. Eixemple de bilingüisme, podem citar-ne una atra, que porta en llati per una cara la llegenda “Solidus Feritus In Hispania Anno XCIII Nova Numeratione”, i en arap, per l’atra “Mohammad enviat de Deu” (p 86 de “Estudios de numismática arábigo-hispana” de A. Delgado).

Des d’un principi, el llati del poble hispà, influit per les llengues prerromanes, tenia peculiaritats que l’alluntaven del llati classic. El pas del temps incrementà les divergencies, i el llati cult anà restringint el seu us als ambits politics i religiosos. Sant Isidor (556-636), mostrà la creixent dicotomia entre el llati cult i la llengua del poble o “vulgus”, dient per eixemple del llati “canini”, que “vulgus pro longitudine et rotunditate colomellos vocant” (colomellos o claus). Del llati “scabies” escrivia que “vulgus sarnam appellat” (sarna), afegint que “Tucos…hispani cuculos vocant” (cuquellos). La deficient comprensio del llati pel poble, motivà que en el Concili de Tours celebrat l’any 813, s’acordara que les homilies es digueren en llati vulgar / romanç o “rusticam romanam llengua”, per a que el poble les entenguera mes facilment “quo facilius cuncti possint intelligere quae dicuntur”. Es curios constatar que per eixemple hui en dia, en Agullent, la llengua “base” de les misses es el castellà, que fa el paper que feu el llati, dient-se les homilies en la llengua valenciana del poble.

Tots aquells que mantenen la pressunta “arabisacio total” del poble descendent dels hipanorromans i  per tant l’oblit del romanç, tenen l’obligacio de defendre una perdua previa de l’us del llati. Aixina, R. Wright ha mantés “la total desaparición del registro escrito latino en Al-Andalus a mediados del siglo X”, (“Sociolingüística histórica: siglos X-XII” de F. Gimeno -1995). Wasserstein ha dit que “Para mediados del siglo X, a lo más tarde, habían dejado completamente de producir escritura en latín” (“The language situation in Al-Andalus” -1991). La falsetat d’eixes afirmacions es molt facil de demostrar per la cantitat i calitat de les proves que documenten l’us continuat del llati en l’Espanya musulmana, fins al s. XIII.

Es sabut que el llati cult no era llengua de carrer des d’abans de la conquista musulmana, perque el poble pla parlava en un llati vulgar/romanç, que continuà parlant posteriorment a la conquista musulmana, independentment de la religio dels seus governants. La transmissio del llati cult estava restringida a uns ambits molt concrets, que tant en l’Espanya musulmana com en la cristiana, anaven reduint-se progressivament. En el Concili de Valladolit de 1228, s’establi “que todos los beneficiados que no saben fablar latin, sacados los vieyos, que sean constreñidos que aprendan e que non les den los beneficios fasta que sepan fablar latin”. Comprovem que en 1228, hi havien presbiters vells que no sabien llati, de lo que es deduix que a mitan del XII, quan eren jovens, ya era necessari dependre’l. Berceo, naixcut cap al 1198, nos transmet que en eixa epoca el llati nomes era cosa de “lletrats”, quan escriu que “Quiero fer una prosa en román paladino / En cual suele el pueblo fablar con su vezino / Ca no so tan letrado por fer otro latino”.

Els que defenen que a partir de la conquista musulmana es produi un rapit abando del registre romanic, retrauen insistentment un text del “Indiculus luminosus”, que Alvar de Cordova, “Paulo Alvaro Cordubense” o “Albar al-Quti al-Qurtubi”, aristocrata, provablemente descendent del rei got Witiza, escrigue l’any 854, a escas sigle i mig de la conquista musulmana.

Alvar es queixa en este text, de que en eixa epoca hi havien laics cristians que llegien poc en llati les Santes Escritures i les obres dels Doctors de l’iglesia: “Quis rogo hodie solers in nostris fidelibus laicis invenitur, qui scripturis sacris intentus volumina quorumcumque Doctorum latine conscripta respiciat?”. Alvar denuncia l’existencia de jovens cristians, que atrets per la llengua dels dominadors, buscaven llibres en arap que llegien i comentaven, aplegant al punt de que podien versificar en arap millor que els propis opressors: “Nonne omnes juvenes christiani vultu decori, lingua disserti, habitu gestuque conspicui, gentilicia eruditione praeclari, Arabico eloquio sublimati, volumina Chaldeorum avidissime tractant, intentissime legunt, ardentissime disserunt, et ingenti studio congregantes, lata constriataque lingua laudando divulgant”. Es curios que entre eixos jovens ne destacà un que l’any 889 versificà els salms en arap i que alguns diuen que podia haver segut el seu fill, per dir-li “Hafs b. Albar al-Quti al-Qurtubi”.

Del text que hem vist d’Alvar de Cordova, es impossible extraure la conclusio d’una rapida i generalisada arabisacio de tota la poblacio autoctona, ya que a soles es parla dels “problemes” llinguistics dels “laici” o laics que sabien llegir i escriure, que eren una part molt menuda de la poblacio. Els motius de que entre esta part de la poblacio es posara de “moda” l’aprenentage de l’arap, s’han de buscar en l’intencio de congraciar-se en els nous “senyors”, per a situar-se en l’entorn del poder politic.

Per aixo es facil vore que Alvar de Cordova no es referix a la llengua del poble pla, que a pesar d’estar format fonamentalment per laics, no tenien cap dels “problemes” propis d'aquells que sabien llegir i escriure en llati. Alvar de Cordova tampoc diu res de la llengua dels que no eren laics, i anem a vore, que alguns religiosos foren els principals responsables de que el llati es mantinguera en us durant tot el periodo de dominacio musulmana. A pesar de lo dit, no s’ha de perdre de vista, que la moda de l’arap degue influir en la part dels religiosos i del poble pla en pretensions d’ascens social, lo que evidentment no degue estar generalisat ni ser determinant.

Per un atra banda, els que defenen un rapida arabisacio, obliden que l’aprenentage d’arap per parlants de llati vulgar/romanç, no degue ser gens facil, per lo que no pogue ser tan rapit, per tractar-se de dos llengues molt distintes. Hafs b. Albar al-Quti al-Qurtubi, ho posà de manifest, quan en el prolec de la seua versificacio dels Salms de l’any 889, criticà a l’autor d’una versio anterior en prosa, acusant-lo de “cabuderia, inexperiencia i ignorancia de les lleis de l’arap”, dient d’ell que havia fet una traduccio “paraula a paraula a l’arap”, usant-ne algunes que “alteraven el significat” (Trad. del angles en “Hafs ibn Albar, the Last of the Goths?” -Journal of the Royal Asiatic Society -1954).

De lo vist, es evident, que hi hague un moment en que l’arap, de moda entre les classes dominants, s’enfrontà com a llengua de cultura al llati. En eixe context, alguns texts representatius de la religio cristiana es traduiren a l’arap. Este proces fon molt primerenc havent-se documentat que anteriorment a l’any 889 ya existia una traduccio en prosa dels salms. Lo que escomençà com a moda es consolidà en certs ambits socials. L'any 948 Ishaq b. Balask al-Qurtubi, feu una versio dels evangelis en arap. L'any 1049, un presbiter a qui dien Vicent (Binginsiyus < Vincentius), dedicà al bisbe o 'al-usquf' Abd al-Malik, una compilacio de canons eclesiastics en arap, titulada “al-Qanun al-Muqadda”, a on es troba la traduccio de la coleccio de lleis eclesiastiques coneguda com “Hispana systematica”.

Estes traduccions de texts cristians a l’arap, tambe han segut utilisades per alguns, com a prova de “desromanitzacio” i “arabitzacio” del poble pla, inventant que obedien a una necessitat de catequisar en la llengua del poble que era l’arap. Pero com els valencians tenim l’experiencia del bilingüisme, sabem de la falsetat de tal deduccio. A continuacio anem a vore que els valencians hem passat per situacions comparables, quan el castellà escomençà a substituir al valencià com a llengua de cultura, desapareguent practicament de certs ambits entre el que es troba el religios. Ni una cosa ni l’atra “explica” una pressunta desaparicio d’una llengua valenciana, que molt a pesar dels acatalanats goja de bona satut en boca del poble.

En relacio a la substitucio del valencià pel castellà com a llengua de cultura, Onofre Almudever en la “Epistola proemial als lectors” d’una reedicio de “Lo Spill” de l’any 1561, acusava ad alguns valencians de ser “ingrats a la llet que haveu mamat y a la patria on sou nats”, perque es donava conte de que el castellà anava substituint a la llengua valenciana com a llengua de cultura, dient que “senti que tocaven a les portes del descuyt lo zel y amor a la nostra materna llengua”. Almudever resaltà l’abando dels valencians, posant un eixemple en relacio a Ausias March, de qui diu que “los cathalans lo san volgut aplicar y los castellans han treballat de entendrel”, a pesar de que afig que a catalans i castellans “nols sia natural, axi per la carencia de la força de la llengua, com per la varietat dels enteniments”. Un poc mes tart, en 1639, Marc Antoni Ortí Ballester escrivia en “Siglo cuarto de la conquista de Valencia” que “En algun temps (i no tan antic que yo no l’haja alcançat), solia fer-se tan gran estimacio de la llengua valenciana que quan en les juntes de la Ciutat, Estaments e altres Comunitats, algu dels valencians es posava a parlar en castellà, tots los demes s’enfurien contra ell dient-li que parlas en sa llengua.”

Comprovem per tant que lo que Onofre Almudever i Marc Antoni Ortí Ballester denunciaven en els s. XVI i XVII, era molt paregut a lo que Alvar de Cordova denunciava en el s. IX. En el s. XVI, la llengua dels que ostentaven el poder en Valencia havia passat a ser el castellà. Els llepaculs dels poderosos que buscaven l’ombra del poder, estaven obligats a dependre’l, accelerant un proces que ya s’havia iniciat temps arrere i que extengue el bilingüisme entre els valencians.

En relacio a la substitucio del valencià pel castellà com a llengua de la religio, sabem que tant en el s. XVI com en el XVII, l’immensa majoria dels arquebisbes de Valencia foren castellans. Vila Moreno, en el seu llibre “La lengua valenciana en la administración parroquial”, parlant de “Las causas de la castellanización” (p.32), afirma que “tanto los arzobispos como los obispos auxiliares, vicarios generales y visitadores en general emplearon exclusivamente el castellano…”. I la causa no tenia res que vore en que tingueren uns fidels que parlaren en castellà. Tres sigles mes tart, en 1894, el català Miguel Rosanes, “Director de la escuela pública superior de Sueca”, escrivia el seu “Vocabulario valenciano-castellano”, per a “las poblaciones de esta provincia en que no se habla la lengua castellana”, contant-nos que en Sueca “no hubo entre cincuenta niños mayores de 9 años uno solo que supiese el significado de la palabra ceniza”. Per tant, el fet de que en el s. XVI existiren llibres eclesials escrits en castellà que era la llengua del poder, pot ser indici d’un cert bilingüisme, pero en absolut implica la perdua del valencià.

Es important que nos donem conte que des de que Alvar de Cordova denuncià la “moda” de l’arap com a llengua de cultura de les classes altes de la poblacio autoctona, fins a la reconquista de la ciutat de Valencia pel rei en Jaume, passaren 384 anys. Des de que Onofre Almudever posà de manifest la “moda” del castellà, fins al dia de hui, han passat mes de 450 anys. Si el poble valencià ha mantingut la seua llengua en estos ultims 450 anys, durants els quals el poder de Valencia s’ha expressat preferentment en castellà, hem de pensar, que analogament, el poble valencià conservà el seu romanç durant els 384 anys que varen passar entre l’escrit d’Alvaro Cordubense i la reconquista cristiana de la ciutat de Valencia. Maxime si pensem en que la dificultat d’un valencià per a dependre castellà, no pot ni comparar-se en la que tindria per a dependre arap.

A partir d’ara procedirém a documentar la continuïtat de l’us del llati, durant tot el periodo de dominacio musulmana. Vorem que hi hague un cristianisme en llengua arap, que en absoltut implica l’oblit del registre llati / romanç, de la mateixa manera que la castellanisacio de la liturgia cristiana en territori valencià, no ha supost la desaparicio de la llengua valenciana. Coneixerém l’existencia de texts en llati que s’originaren en territori valencia durant els s. XI i XII, i analisarém la possibilitat de la participacio de cristians valencians que havien vixcut baix domini musulma i que sabien llati, en l’elaboracio de documents de la cancelleria de Jaume I.