El romanç era la llengua evolucionada del llati, que parlava tot el poble descendent dels hispanorromans, independentment de que els seus governants foren cristians o musulmans. En articuls anteriors hem comprovat que el poble governat per musulmans conservà en us el romanç, fins a la seua reincorporacio a la societat cristiana.

Hem de saber que el primer romanç documentat, es presenta “integrat” en obres escrites en arap, hebreu o llati, que eren les llengues que en aquells moments es consideraven cultes. Els autors d’estes obres, a voltes especificaven que certes paraules o frases en romanç, eren propies del poble. Unes atres voltes, el romanç que eixia a la llum era el dels propis autors, que glossaven o feen anotacions en romanç que aclarien el significat de paraules “fosques” de la llengua culta. Poquet a poquet, el lexic i la morfosintaxis del romanç anà apoderant-se de les llengues cultes en forma de romancismes, tancant-se finalment el proces, en l’aparicio d’obres escrites completament en romanç.

En l’ambit cristià, les referencies explicites al romanç del poble, es troben en obres en llati introduides per locucions com “vulgus nominant”, “vulgo dicitur”, “rustici dicunt” o “rustici nuncupatur”, sent interessant per eixemple, una cita de 1169 que parla del “castrum quod vulgo dicitur Orpesa” o “el castell que el poble diu Orpesa”. Les primeres explicacions en romanç de paraules del llati, es troben en les glosses emilianenses del s. X o XI i en les silenses del XI o XII, explicant-se, per eixemple, el llati “pudoris” com “de la vergoina” o “de la vergonya”. Un eixemple de “llati” plagat de romancismes cap a l’any 980, es la coneguda “Nodicia de kesos que espisit frater Semeno…”, de la zona de Lleo. Tot aço, ho estudiarém mes detalladament en l’ambit musulmà, ya que la major part del poble valencià tingue mandataris musulmans de forma practicament continuada, fins al s. XIII.

Passant a l’ambit musulmà, hem vist que Maimonides, en la seua obra en arap “Kitab al-Siraj”, deixà constancia de que en l’Espanya musulmana del s. XII hi havien obres lliteraries redactades exclusivament en romanç. Desgraciadament, en l’actualitat no es coneix ninguna d’elles, que podien no haver sobrevixcut al pas del temps. No obstant, la noticia de Maimonides evidencia, que en esta part d’Espanya existia un romanç en molta vitalitat, que es prou clar que havia de parlar-se per a ser escrit i llegit. Podria ser una noticia sorprenent, si no fora perque de forma analoga a lo que succei en l’Espanya cristiana, contem en obres anteriors, coetanees i posteriors a l’afirmacio de Maimonides, escrites en arap o en hebreu, en les que els autors nos transmeten paraules i frases del romanç del poble, i unes atres en les que es troben numerosos romancismes.

Si la finalitat d’estudiar frases i paraules en romanç a partir del registre escrit, es intentar coneixer com sonava eixe romanç en boca dels parlants d’un moment concret i d’una determinada zona, aixina com la seua evolucio, no hem de perdre de vista els problemes que aixo comporta. El primer d’ells es l’escasea de fonts que posibiliten l’estudi del romanç de cada zona en cada moment, lo que a voltes pot dur a generalisacions injustificades. Tampoc s’ha d’obviar, que la relacio entre el registre escrit i el oral no es immediata, com podem comprovar per eixemple actualment, en la paraula escrita “euro”, que podem sentir pronunciada com “iuro”, “ugo”, “eugo”, “euru”, etc.

Per una atra banda, el fet de que este romanç nos haja aplegat com a intrús de texts escrits en les llengues cultes com el llati, l’arap o l’hebreu, fa que moltes voltes es veja influit per adaptacions a la llengua base, cosa que comprovem en texts llatins que assignen al romanç paraules evidentment llatinisades com “bosco” en “rustice nuncupatur bosco”  (987), “grossum” en “vulgo dicitur grossum” (1035), “fratrias” en “vulgo fratrias vocant” (1035) o “circii pars” en “vulgo circii pars dicitur” (1019). La llatinisacio del romanç tenia l’equivalent d’una arabisacio o hebreisacio, que ademes podia contaminar-se d’una llatinisacio fruit d’una pretesa erudicio etimologica. El fet d’escriure “Rubartayr” o “Balanqayr” per “Reverter” o “Belenguer”, podria amagar l’influencia de l’evolucio del sufix llati ariu>airu>ayr>er, en un moment en que l’evolucio ya devia haver-se produit. El nom de Reverter, fill d’un vescomte de Barcelona mort l’any 1187, que firmava en arap, es transcriu com “Ibn Rubartayr”.

Pero la diferencia fonamental entre la forma de trobar-nos el romanç de la zona cristiana del de la zona musulmana, està en que que el primer se nos presenta escrit en l’alfabet llati que li es propi, mentres que el de la zona governada per musulmans, nos ha aplegat en forma “algemiada”, es dir en alfabet arap o hebreu, lo qual complica prou l’intent de coneixer la seua pronunciacio. Com anem a parlar de “lbyrqwq” o “albercoc”, de “laytuqas” o “lletugues” de “qurriyula” o “correjola” etc, es fa imprescindible intentar entendre les varies i variades formes en que distints autors presenten en caracters llatins, un romanç originalment escrit en caracters araps o hebreus.

Per aixo, hem de saber que per a poder llegir en el nostre alfabet una paraula o frase inicialment escrita en alfabet arap o hebreu, necessitem d’un proces de translliteracio i transcripcio. La “translliteracio” entre distints alfabets, consistix en identificar els simbols o grafemes que representen entre ells identics sons o fonemes. Pero quan es transllitera de l’arap al romanç, ya es partix d’eixida de que son dos llengues en distins sistemes fonologics, d’impossible identificacio total. En romanç existixen sons inedits en arap i en hebreu, per lo que no tenen equivalents grafics. Per eixemple, l’arap desconeix les consonants /v/, /p/, /g/ i /č/, i ignora la /e/ i la /o/. Quan un autor en arap escrivia en romanç, intentava solventar el problema gastant consonats o vocals corresponents a sons considerats proxims. Aixina, la /v/, podia ser escrita per l’equivalent a /b/ o a /f/, la /p/ per l’equivalent a /b/, la /g/ per l’equivalent a /k/ o /q/, la /e/ per l’equivalent a /a/, etc. A tot aço s’ha d’afegir el fet de que l’arap pot no representar les vocals /a/, /i/ i /u/, si estes son “breus”, per lo que una translliteracio pot consistir en una serie ininteligible de consonants.

La “translliteracio” es seguida d’una “transcripcio”, o intent d’aproximacio fonetica, que pot ser a la fonetica arap, o a la romanç. Per eixemple, de la translliteracio de l’arap, podem trobar-nos formes com “Blnsyh” o “s.rbu”, i de l’hebreu formes com “lbyrqwq” o “gr’nwt.h”. Una transcripcio adaptada a la fonetica arap conduix de “Blnsyh” a “Balansiya”, de “s.rbu” a “sarbu”, de “lbyrqwq” a “albyrquq” y de “gr’nwt.h” a “granuta”. Si l’adaptem a la fonetica romanç, “Blnsyh” es “Valencia”, “s.rbu” es “cervo”, “lbyrqwq” es “albercoc” i “gr’nwt.h” es “granota”.

Perque hem de ser conscients de que tota transcripcio conta en una part d’apriorisme i arbitrarietat. Ho comprovem en el nom de “Ibn Buqlaris”, autor de “al-Kitab al-Musta’ini”.  A. Labarta en “El prólogo de al-Kitab al-Musta’ini” escrigue que “Sigue por tanto sin solucionarse la exacta vocalización de la palabra”. I efectivament, en relacio a la translliteracio de “B.klar.s”, podem trobar, “Baklarish”, “Beklares”, “Biklarish”, “Buklaris”, en “h” o sense “h”, en “k” o en “q”. Si ho ajuntem al fet de que “b.” o “fill de” es translitera com “Ibn”, “ben”, “aben”, “aban”, “abin”… resulta que podem trobar-nos en centenars de formes d’escriure el nom d’este autor en el nostre alfabet. L’inseguritat de tota transcripcio du a que a voltes no es trobe solucio i ni s’intente, sent significatiu que arabistes com Corriente no s’atrevixquen en paraules translliterades com “fiq.sfat.s”, “k.mlatah” o “gaban.s”, que segons el “Kitab Umdat…”, eren propies del “franco”, que alguns volen fer equivaldre a “català”. ¿Dien els catalans “fiq.sfat.s”? ¿Qué planta en català es la “k.mlatah”? ¿I “gaban.s”?

Es interessant saber que el propi F. Corriente, en “Acerca de la transcripción o transliteración del código grafémico árabe al latino, particularmente en su variante castellana” escriu que “…es particularmente dañina para lectores no especializados, que suelen ser mayoría en campos como historia y arte, a quienes sugiere pronunciaciones totalmente incorrectas como Abdalrajmán, motivada por la grafía ‘Abd-al-Rahman, bastante más distorsionada que el Abderramán de nuestros antepasados”. S’ha de ser descervellat per a creure’s que la poblacio autoctona de Tortosa dia “Turtusa”, la d’Onda “Unda”, la d’Ontinyent “Untanyan”, la de Cullera “Qulyaira” o la de Santa Pola “Santa Bula”, i que haguerem d’esperar a que els “conquistadors” nos ensenyaren a pronunciar-ho correctament, preocupant-se de restaurar l’etimologia en alguns casos. Quan vegem noms trancrits de l’arap, de personages catalans com “Rubartayr”, “Balanqayr”, “Burr.yal” o castellans com “Kanbayatawr”, facilment concloem que ni catalans ni castellans pronunciaven aixina els noms de “Reverter”, “Belenguer”, “Borrell”, o “Campeador” (el Sit), sino que l’arap ni tenia ni te mijos per a reproduir el romanç. ¿Per qué hem de creure lo contrari quan es tracta de noms valencians?

Per aixo, quan llegim “Balansiya”, hem de saber que no es mes que una transcripcio a la fonetica arap que no coneix la /v/ ni la /e/. En relacio a la /v/, que els arabofons podien haver escrit en /b/ o /f/ i que usualment escriuen en /b/, E. J. Jacinto García, de l’Universitat de Jaén escriu que “Los autores musulmanes ya no percibían tal distinción en boca de los mozárabes. Por eso transcribían Balansiya en lugar de Valencia, y Balariya en vez de Valeria” (“La toponimia de Jaén en las fuentes árabes medievales: aproximación lingüística”). Es indiscutible que els valencians que parlaven romanç, cristians o no, pronunciaven “Valencia” i que esta pronunciacio degue influir en la dels arabofons. Ho comprovem en el “Vocabulista arauigo en letra castellana” (1505), de Pedro de Alcalá, qui escriu l’arap en caracters llatins tal i com es pronunciava,  resultant que “Valencia cibdad de aragõ” es traduida a l’arap com “Valěncia” i no com a “Balansiya”. Pero encara tenim mes proves. En la Saragossa del XIV treballava d’alarif un tal “Farach Alvalenci”, que no “al-Balansi”. Anant encara mes arrere, en epoca de la reconquista valenciana, en el repartiment de Mallorca es sentia parlar de “domos de Mahomat Alvalenci” o del “adarp Abrahim Alvalenci”.

Des de que Valencia es Valencia, segurament mai s’ha pronunciat “Balansiya”, fins a que fa quatre dies, alguns acatalanats decidiren fer creure que eixa era la pronunciacio dels “andalusins”, -eufemisme per a no dir valencians-, d’este territori. Totes estes mantafules unicament pretenen evitar que sure la veritat de la continuïtat prejaumina i postjaumina, del nom de la nostra terra, del poble valencià i de la nostra llengua.

A partir d’ara vorem algunes paraules que els autors assignaren especificament al romanç i alguns romancismes, que es troben en certes obres. Les frases escrites entre els s. X i XIII, que els autors generalment adscriuen al romanç i que es troben en algunes “harges”, “jarchas” (cast), o “xarajat”, d’algunes “moassahes”, “moáxajas” (cast), o “muwassahat” i en alguns, “cegels”, “cégeles/zéjeles” (cast), o “azyal”-, les tractarém en articul exclusiu, per la seua importancia.