En este articul anem a coneixer ad alguns redactors de harges en romanç que tingueren relacio en el territori valencià, centrant-nos en Ibn al-Labbana de Denia, Ibn Lubbun de Morvedre i Ibn Ruhaym de Bocairent. Obviarém alguns com Ibn Yannaq (m. 1153), mege de Xativa de qui nomes es coneix una harja que a soles conte la paraula romanç “mamma”. Posteriorment, raonarém sobre la possible relacio del romanç d’eixes harges en la llengua valenciana i posarém de manifest algunes notes gramaticals de les harges que actualmente son propies de la llengua valenciana.

Escomençant per Ibn al-Labbana de Denia (ap.1044/5-1113/4) o el “fill de la venedora de llet”, sabem que es el sobrenom pel qual fon conegut Abu Bakr Muhammad b. Isa b. Muhammad al-Lajmi al-Dani. El lloc del seu naiximent es relaciona en “b. Isa” o Benissa que està prop de Denia. Hi han raons com el sobrenom, la curta genealogia, que no es pose baix la proteccio de clan, que Ibn Bassam nos diga que el seu germà Abd al-Aziz “era capaz de recitar versos”, i unes atres, que nos conduixen a pensar en un orige autocton i humil, podent concloure’s que el “al-Lajmi” (tribu yemeni) de la seua nisba, era exclusivament degut a una relacio de clientelage. Sobre l’any 1068, abandonà Denia per a guanyar-se la vida com a poeta, i se n’anà a rodar per les corts lliteraries de distintes taifes, passant per l’Almeria de al-Mu’tasim i la Sevilla de al-Mu’tadid b. Abbad, previament a escomençar a ser reconegut en el Badajoz de al-Muzaffar, d’a on encara se n’anà a la cort sevillana de al-Mu’tadid (m 1095), a qui segui en el seu desterro a Agmat, fugint dels almoravits (1091). Mort al-Mu’tadid a viajà a la cort de Mubassir al-'Amin Nasir al-Dawla, senyor de les Balears, a on acabà la seua vida. El contingut dels seus versos en els que parla de “¡A cuántas taberneras he despertado cuando ya el cielo había quebrado y dispersado las perlas de su rocío!”, revelen prou clarament el seu orige iberorromà (p 371 de “Esplendor de al-Andalus”).

Ibn al-Labbana te una “xarjah” romanç en el poema “Hayya 'aduli”, que Corrientes transllitera com “ya qrjwny kkrs bwn 'mar 'lfrar ys...wls(r) dmar”, transcriu com “ya qoraçone ke keres bon amar / (eyy+) alfirar \ (ila) yasin...w alesar do mar”, i interpreta com “Cor que vols un bon amar, refugiat en la sura Yasin…i alluntat de la mar”. D’esta “xarjah” sol destacar-se l’expressio “bon amar”, genuinament romanç i completament estranya a la tradicio arap.

Continuant per Abu Bakr Muhammad Ibn Ahmad Ibn Ruhaym, (m 1126?), sabem que era de “Bukayran” o Bocairent, perque aixina consta en el “Mugrib”. Segons al Dabbi, era familia de ministres o “bayt wizara”, i les fonts solen donar-li el tractament de “du l-wizaratayn” o doble visir. Residi en Murcia, participant en la vida cultural en torn al seu cadi Abu Umayya Ibrahim b. Isam. L’any 1117, abandonà Murcia per a entrar en el sequit del governador almoravit de Valencia, Abu Ishaq Ibrahim b.Yusuf b. Tasufin, que era germà de l’emir Ali. Molt pronte, l’any 1118 es troba en Sevilla, d’a on l’any 1121/1122, fon nomenat almoixerif.

Una de les seues harges està en un panegiric dedicat a Abu-l-Asbag ibn Abd al-Aziz, familiar d’aquell Abd al-Aziz, que havia governat Valencia entre 1021 i 1061, fill d’Abd al-Rahman Sanchol i net d’una princessa cristiana. El text en arap està molt corrupte i la translliteracio que es coneix prove d’una copia del s. XIII feta per Todros Abulafia en caracters hebreus, de qui Corriente diu que “moderniza y hasta castellaniza los textos”. La translliteracio es la següent: “Ky fr'y 'w ky syr'd d myby hbyby sm ttls dmyby”, que pot transcriure’s com “¡ke fareyo o ke serad de mibi / ‘habibi’ / non te tolgues de mibi”. Observem l’arabisme ‘habibi’, que vol dir ‘amic’ o ‘amat’, significats que confluixen en el valencià “amigar-se” (“…que avent muller te amiga”), i l’arcaisme valencià ‘toldre’, que vol dir ‘llevar’ o ‘separar’ (“…ans la tolguem als falcons”). El significat actual podria ser: “Que fare yo o que sera de mi, amat meu, no te separes de mi”. Es interessant saber que la “xarjah” s’introduix pels seguents paraules en arap “Wa-fatatin, dati husnin bahiyyi / a'rabat 'an mantiqin 'ayamiyyi”, que volen dir “Una donzella pita i polida /canta en paraules de llengua “no arap” o estrangera”.

En la composicio titulada “Ya nasima rrihi”, te una atra “xarjah” que Corrientes transllitera com “nwn mtnks ya habibi l/kanqrdnys ‘lglalh rxsh bst ‘twta my rfysu”, i que podria transcriure’s com “Non me tinkes ‘ya habibi’ ke en loqred en aisso / ‘algilala raxsa’ bist e(d) tota me revesse”, en el significat de “No em tingues/retingues ‘oh amat’, ¿que llogreu en aixo?, ‘camisa fina’ vist i tota em regire”.

Finalment, tenim a Ibn Lubbun de Morvedre, que es el nom hipocoristic pel qual es coneix a Abu Isa Lubbun b. Abd al-Aziz b. Lubbun. Sabem mes d’ell per fonts cristianes que per fonts araps. Segons F. Corriente, el toponim Vinalopó, “perpetúa dicho apellido”, en contra dels romanistes que el relacionen el Vinalopó en el “Alebus” de “Avienus”. Fon un important personage de finals del s XI, molt relacionat en el territori valencià, encara que no s’ha de perdre de vista que es documenten germans d’ell per Toledo i Lorca. Senyor de Morvedre, fon alcait de la ciutat de Valencia, i ostentà el titul de doble visir o “Du l-Wizaratayn”, per haver segut visir de al-Mamun b. Di-l-Nun de Toledo i del seu net al-Qadir en Valencia. Este titul es el que consta en el globo celest mes antic que es conserva, que està en el “Museo di Storia della Scienza” de Florencia (inv. nº 2712), en el qual consta que el feu Ibrahim b. Said al-Sahli o el de (Castelló) de la Plana, qui el dedicà “al Señor de los dos Visiratos, el gran cadí Abu Isa b. Lubbun, a quien Dios le conserve el poder y le ayude”.

Ibn Lubbun apareix en les croniques cristianes a partir de l’escomençament de les tensions per a succeir al rei de Valencia Abu Bakr Muhammad, que mort l’any 1085, havia governat des de 1075. En la “Cronica General” llegim que “Et este alcayde de Valencia Aboeca Abenlupón quisierase partir estonces de pleyto de Valencia quando murió Abubacar, et yrse pora un castiello que dizien Muruiedro que era suyo”. Abu Bakr seria finalment succeit per al-Qadir, qui el nomenà visir, pero en qui tingue discrepancies, sobre un atac a Xativa i sobre les pujades d’imposts per a mantindre les tropes d’Alvar Fañez que li feen costat, que el dugueren a declarar-se independent en Sagunt. L’aplegada dels almoravits a la peninsula i l’assessinat d’al-Qadir en 1092, feu entrar al Sit en escena, qui l’obligà a pagar-li 8.000 dinars de paries. Entregà les seues possessions a Ibn Razin “enbio dezir a Abenrrazin, el sennor de Sancta Maria, que se querie meter en su mano, et que viniesse tomar aquellos castiellos que el tenia”, anant-se’n a viure a Albarrassi, “Et fuesse luego Abenlupon con el [Ibn Razin], con sus mugeres et sus fijos…ca non querie auer con el Cid ninguna cosa”, a on acabà els seus dies.

En el seu poema “Qul kayfa halu lqulubi”, es conté una “xarjah” translliterada com “ya mm mw lhbyb fys n nn trnad gar kfry ya mmma nn byjnal llssad”, i transcrita per García Gómez com “ya mamma, mew l-habibe / bais’ e no mas tornarade / gar ke fareyo, ya mamma / no un bezyello lesarade”. Corriente canvia en la seua transcripcio “tornarade” i “lesarade” per “tornade” i “lesade”. Sent que tambe diu que “es opcional la caída de /e/ y /o/ átonas finales”, lo qual succeix normalment en valencià, podría quedar com “‘ya’ mama,  meu ‘alhabib’ / vays’en e non tornat / gar ¿que fare yo ‘ya’ mama? / ni un besell leixat”. En el resultat, s’haurien de destacar els arabismes ‘ya’ o ‘¡oh!’, i ‘alhabib’, que vol dir ‘el amic’ o ‘el amat’, i els arcaismes ‘gar’ del llati ‘garrio’, relacionat en ‘charrar’, i el ‘leixar’ o ‘deixar’, de la que en valencià tenim rastre en la paraula ‘lleixa’ o ‘estant’. Voldria dir “¡Oh mama!, el meu amat se’n va i no ha tornat. Charra’m ¿Que fare yo, ¡oh mama!, si ni un beset m’ha deixat?”. Es tracta d’una “xarjah”, que copià un sigle mes tart al-Habbaz al-Mursi o el panader de Murcia, en el poema “Man li bidabyin rabibi”.

Ibn Lubbun te unes atres “xarajat” que contenen fragments en romanç. En el poema “Saka jismi”, en la “xarjah” translliterada com “'zyz/r my kmd syd ya qwm tra b'llh sm 'sm ndrl”, existix un fragment en romanç que pot transcriure’s com “garrid a(d) me ki mew sidi” o “charreume qui es el meu ‘sit’ o senyor”, i un paraula “badrell” formada pel sufix diminutiu “ell”, aplicat a l’arap ‘badr’ o lluna. En “Asaytu lliwam”, la translliteracio “mma syt ‘lglam…” es transcriu com “mamma est algulam…” o “mare, este chicon…”, trobant-nos en el pronom demostratiu valencià est/este, que continuà pressent en el valencià del s. XIII.

Havent situat historicament a Ibn al-Labbana de Denia, a Ibn Ruhaym de Bocairent i a  Ibn Lubbun de Morvedre i vistes les seues harges en romanç, estem en condicions de traure algunes conclusions.

Si parlem del seu lloc de naiximent, hem vist que unicament podriem assegurar la valencianitat d’Ibn al-Labbana de Denia i d’Ibn Ruhaym de Bocairent, no tinguent noticies sobre el lloc de naiximent d’Ibn Lubbun. Estudiant els llocs de residencia en els que podien haver escrit les seues harges, resulta que Ibn al-Labbana abandonà molt pronte la seua Denia natal i passà la vida rodant per les corts llitereries d’Almeria, Sevilla, Badajoz i Balears. Ibn Ruhaym se n’anà de Bocairent i el trobem en Murcia, Valencia i Sevilla. Ibn Lubbun, de qui no podem assegurar el seu orige valencià, fon segurament qui mes temps passà en Valencia. En quant a l’extraccio social dels compositors, comprovem que Ibn al-Labbana, que fon l’unic d’orige popular, no eixia d’ambits de la cultura oficial filoarap, segurament per a conseguir l’ascens en l’escala social.

Per tot lo anterior, pareix difícil mantindre que el romanç de les harges d’Ibn al-Labbana de Denia, d’Ibn Ruhaym de Bocairent i d’Ibn Lubbun de Morvedre responga al romanç del poble valencià de finals del s. XI i principis del XII. No sabem si el romanç d’Ibn al Labbana i el d’Ibn Ruhaym, es correspon en el que es parlava en Almeria, Sevilla, Badajoz, Balears o Murcia. Curiosament el romanç en el que hi han mes caracteristiques de la llengua valenciana, es el de les harges del senyor de Morvedre.

Per una atra banda, no te trellat “exigir” que un text del s. XI, continga un valencià com el d’ara. Alguns acatalanats utilisen el romanç de les harges que hem vist, per a “demostrar” lo diferent que era del català. En eixe cas, hauriem d’exigir-los una explicacio sobre el “català” d’un manuscrit d’una versió catalana de les lleis godes o “Liber iudiciorum” visigot, que datat entre el 1180 i el 1190, conte preciositats com: “pos ke nad és o nada, si baptisterio no recebren e sia comprovad ke viskés per spacio de decem dies, ke.l padre o la madre ki vol aver”, i que al vore paraules com “nada”, “baptisterio”,“recebren”, “spacio”, “decem”, “padre”, “madre”, que nos fan dubtar sobre si estem davant d’un text llati o castellà.

Hem vist que F. Corriente ha escrit que les harges son “mera consecuencia del bilingüismo en Alandalús”. Es tan evident com dir que “nadie emplea nombres para designar lo que ignora o lo que no le interesa” (“Comentarios históricos y botánicos con motivo de un ‘Glosario’ hispano-musulmán…” de Álvarez López).

Per a acabar, hem de saber que el fragments i les frases en romanç pressents en harges i cegels, permeten l’ensaig d’un analisis gramatical. El feu F. Corriente en l’apartat “Notas gramaticales” del seu llibre “Poesía dialectal árabe y romance en Alandalús” (2009). L’estudi està fet a partir d’un coctel de harges i cegels independentment de lloc i temps. Sorpren l’indiferenciacio geografica, quan el mateix autor manté que el romanç dels pobles senyorejats pels musulmans, es correspon “casi simétricamente con las que separaban a los dialectos romances de los estados cristianos que se desarrollaron al Norte de la frontera”. Tambe sorpren l’indiferenciacio temporal que barreja a Yosef al-Katib de la primera mitat del s. XI, en Todros Abu-l-Afia, mort en el s. XIV.

Com podia esperar-se, entre eixes notes gramaticals, ne troben algunes que podrien ser antecedents de la llengua valenciana. Es tracta de certs verps, pronoms, adverbis, preposicions…

Entre els verps d’eixes composicions podem trobar-ne entre atres: “amar(e)”, “belar(e)” o velar, “karpir(e)” o carpir, “qorrer(e)” o correr, “kurar(e)” o curar, “lesar(e)” o deixar, “donar(e)”, “dur”, “isir(e)” o eixir, “mattar(e)” o matar, “mirar(e)”, “morir(e)”, “mutar(e)”, “poter(e)” o poder, “saber(e)”, “ser(e)”, “tallar(e)”, “tirar(e)”, “toller(e)” o toldre, “tornar(e)”, “vender(e)” o vendre, “vestir(e)”, “volar(e)”. Entre ells destaquen els equivalents de carpir, deixar, donar, dur, eixir, tallar o tornar.

Si parlem de pronoms, resulta que els pronoms possessius atestiguats en “harges” i “cegels” son “mew”, “tew” i “sew”, per “meu”, “teu”, “seu”, estant present el reflexiu “bos” per “vos”. En quant als demostratius, es curios llegir-li a Corriente que “Los únicos pronombres o adjetivos demostrativos de estos textos son los romances: “est(e)-a” en masc., siempre contracto ante el artículo árabe”, demostratius pressents en la Cocentaina de 1269 “E per totes estes rahons” o “que per est dit d'en J(ohan)”, i vius en l’actual llengua valenciana.

Com a pronoms i adverbis interrogatius y exclamatius es troba, per a persona, “ki” o “qui”, per a cosa “ke” o “que”, per a temps “kand(o)” o “quan”, per a lloc “on” o “a on” o “d+on” o “d’a on”, per a manera “kom(o)” o “com” i “perqe” o “perqué”, per a cantitat “kan” o “quan”, relacionat en “tan(to)” o “tant”.

Tambe crida l’atencio trobar que en les harges està pressent la preposicio “a(d)”, en construccions com “ad+est”, usada posteriorment per eixemple per Joan Esteve en el “Liber elegantiarum”, en frases com “Aplegar o arribar ad algun loch” o “Ad aquelles coses moltes quem has escrit te respondre”, i actualmente viva en la llengua valenciana.

Hem vist que harges i cegels son una sintesis entre la cultura romanica i musulmana iniciada en l’Espanya musulmana, que esclatà en l’us lliterari del romanç per primera volta en tota l’Europa romanica. Vorem que estes obres d’us primerenc del romanç, tingueren una important influencia en la lliteratura espanyola i europea posterior.