Vista l’abundant comunicacio oral present en la Cronica del rei en Jaume, comprovada la varietat d’interlocutors i l’absencia d’indicis de problemes de comunicacio, hem de parlar breument de la comunicacio per escrit, en concret, de les “cartes” creuades durant les negociacions i d’aquelles en les que es plasmaven els acorts de capitulacio.

Durant les negociacions previes a la subscripcio dels pactes, ademes de la comunicacio oral, tambe n’existi per escrit. Eximen d’Urrea, que estava en negociacions per a la rendicio de Peniscola feu aplegar a Terol al rei en Jaume, “la carta quels sarrayns li enuiaren”, que sabem que estava escrita en arap, perque el rei li la feu “legir a vn sarrahi qui sabia dalgarauia”. Uns musulmans d’Almenara li enviaren al rei una carta en la que li dien que anara que anara a Almenara “vna carta quens, aporta dels moros qui hauien parlat ab nos: e deya la carta que vinguessem a Almenara”. Els musulmans de Paterna li feren aplegar al rei “cartes de tota laljama” dient-li “quen retrien la vila e lo castell”. Desconeguem la llengua en que estaven escrites estes dos ultimes cartes, de les que el rei no diu que necessitara traductor per a entendre-les. No hem de descartar que estigueren escrites en el mateix romanç valencià, que la carta d’avenencia entre Ali Allobadi i R. de Canet, present en el Llibre de la cort del Justicia de Cocentaina, datada com “...la primer rahbe en l’an de [...]dC [L?]XX...” (1270-71), per lo que segurament fon escrita per un musulmà.

Tambe sabem de l’existencia de pactes bilaterals previs als de rendicio subscrits per les parts, per les paraules del rei en Jaume dirigides a l’alcait de Xativa, en les que li diu: “E vos sabets be que la covinença que havets ab nos, que les cartes partides son per a. b. c., que nos ne tenim les unes, e vos ne tenits les altres, e segons que en aqueles es contengut, havuets nos trencades les covinences que haviets ab nos”. Amparo Cabanes ha escrit sobre este fragment que “Es quizás  el testimonio diplomático más interesante que recoge este texto, pues explica claramente el procedimiento —el corte de las cartas y la aposición de las letras del alfabeto—, la existencia de dos cartas consecuencia de un tratado bilateral y que cada una de ellas esté en posesión de las respectivas partes”.

Les negociacions acabaven en la subscripcio de “cartes” en les que es plasmaven els acorts en les llengues “oficials” de cada part “cartam… latine et arabice scriptam”, encara que foren enteses per pocs. La Cronica nos parla de les cartes acordades en els musulmans de Peniscola, a on “foren venguts los escrivans, e fahem los les cartes”, en els de Vall d’Uxo “faem los cartes de la lur ley que la tinguessen, e de totes lurs costumes”, en els de Nules “E quan haguem menjat faem nostres cartes “, les fetes “en Algezira ab aquels furs e custumes que eren en temps de los almohades”, les “cartes de lurs Çunes” fetes en Castalla, o les “cartes feytes entre nos, ells sarrahins Delx”. La revolta dels musulmans, al cap de la que es posà al-Azraq, feu que Jaume I decidira l’expulsio dels musulmans, “ques appareylen de exir del regne de Ualencia”, decisio que comunicà formalment enviant “les cartes e missatges en arabich”. Com hem vist, les llengues de les cartes solien ser les oficials de les parts, es dir llati o arap. En arabic es conserva l’acort de l’any 1277 entre el rei Pere i Abu Ishaq al-Asqari, alcait del castell de Garch o Garig (Terme de Bolulla o de la Gallinera). Hi havien de bilingües, com la carta als musulmans de la serra d’Eslida que era “carta scripta erat latinis diccionibus, et interlineata litteris arabicis vel sarracenis”. Ne trobem alguna en romanç valencià, com la “carta feta entre lo senyor en P., Rey d'Aragó, e los moros de Serra” de 15 de febrer de 1277.

Una volta hem comentat la comunicacio oral i escrita entre cristians i musulmans  transmesa pel Llibre dels Fets, toca preguntar-nos sobre la llengua/llengües de contacte. Per a situar-nos, conve recordar que cada un dels bandos cistià i musulmà, contava en una llengua “oficial” caracteristica, que eren, respectivament, el llati i l’arap. Pero sabem que el gros del poble de les dos parts, no coneixia les seues llengues oficials, i parlava usualment en “algemia”, “vulgar”, “pla” o “romanç”, per lo que Ramon Llull tradui el “Compendium logicae Algazelis” o Llogica d’Algazali “en romans”, per a que fora entes per tots els “qui no saben lati ni arabich”, que era la major part del poble pla. Puix be, el Llibre dels Fets nos presenta personages que coneixien les llengues “oficials”, junt a uns atres que parlaven “algemia”, “vulgar”, “pla” o “romanç”. Tambe nos mostra l’existencia d’interprets o traductors de llengues. 

Escomençant pel llati, es normal que la Cronica assigne el seu us als representants politics i religiosos del cristianisme. Entre els politics, la Cronica posa en boca de Jaume I frases en llati com “Non minor est virtus, quam querere, parta tueri”, que diu vindre de la “auctoritat de la Escriptura”, quan es d’Ovidi (Ars amandi II, 13), o “Omnis laus in fine canitur”, tambe atribuida “a la sancta Scriptura”, i que es un proverbi llati. Entre els religiosos, la cronica fa parlar al papa. “E dix lo papa: Vay, a la benedixio de Domini Dei”, a l’arquebisbe de Tarragona “dix: Viderunt occuli mei salutare tuum…”,  o al bisbe de Barcelona “e dix: Ecce Filius meus dilectus qui in corde meo placuit”. Segons Jaume Riera, els texts llatins deixen translluir “una incompetència lingüística i eclesiàstica”, que elimina de l’autoria del llibre a un pretes “clergue il.lustrat” com Iacobi de Roqua o Jaume Sarroca. Es tracta d'un atre indici, que junt a l’important influencia musulmana present en el Llibre, incrementa la possibilitat de que l’autor fora un cristià valencià criat “sots senyoria de moros”, que no hauria tingut gens facil la formacio en llati. 

Analogament a lo que succeix en el llati, la Cronica assigna l’arap a l’elit musulmana. El “Xech Abohehie” o Abu-Yahya, que era “lo rey de Maylorques”, feu “conseyl general”, i parlà als seus “en sa algarauia”. El rei conta que en la guerra, els animava dient-los “Roddo, que vol tan dir com: estar!”. Tambe durant la conquista de Mallorca, un “caualler” musulmà, fon ferit en una batalla, i quan l’instaren a que es rendira, “hom li deya: Rent te”, este, entenent lo que li dien, contestà: “le mulex, que vol dir, no senyor”. La Cronica tambe nos parla de personages anonims, cristians i musulmans, que sabien arap, posant-se de manifest el bilinguisme romanç / arap d’alguns musulmans i el provable orige convers o “mossarap” d’alguns cristians. Segurament, l’home de Tortosa a qui el rei feu parlar en arap “faem li dir en algarauia a I daquels II homens de Tortosa”, seria convers o “mossarap”. Tambe trobem a “I caualler per nom Domingo Lopes, qui era poblador de Muruedre, e sabia algarauia”, i a un escuder de “Pero Cornell”, a qui dien “Miquel Pereç”, que “anaua a uegades a Almeçora per traure catius dels sarrains”, i “sabia dalgarauia molt be…”. El rei tambe especifica que estant en Terol, trobà “vn sarrahi qui sabia dalgarauia”, que li tradui una carta en arap.

En relacio al romanç parlat pels cristians, es curios saber, que la Cronica especifica les llengües romances dels diversos interlocutors. En quant als musulmans que parlaven romanç, a voltes es ressenya el fet especificament, deduint-se clarament en uns atres casos, intuint-se en molts mes. Durant la conquista de Mallorca, trobem que un “I sarrai qui sabia nostre lati”, li digue al rei “quels donassem homens…, e que retrien Lalmudayna”. L’alcait de Cullera envià a “I sarray qui sauia nostre lati”, per a que parlara en “Pelegri d’Atrosillo”. Els musulmans de Villena enviaren a dos emissaris, dels qui Jaume I ressaltà que “la hu daquels era latinat…donam a aquel qui era latinat…”. Ali Albata “de Paniscola natural”, enviat per Zayyan per a parlar en Jaume I, parlava en romanç perque era traductor de professio “…que era trujama”. Sabem que un atre enviat, el “Rais Abualmalet”, que era nebot de “Çayen Regi” i net del rei Llop “neto Regis Lupi”, parlava en romanç, perque parlà a soles en Jaume I i la reina “nos e ella e ell”. Tambe Abolcasim, enviat de l’alcait de Xativa, parlà a soles en el rei, que contà que “faem exir tots los de la nostra tenda per parlar ab ell”, insistint en que no hi havia ningu mes “E ell quan uee que noy hauia negu sino nos, dix nos…”. Ademes, hem vist cristians que parlen en musulmans d’un costat a l’atre de la muralla de Xativa i crides que intenten evitar-ho, cristians i musulmans que es parlen a l’orella, cristians que conspiren en musulmans contra el rei en Jaume, i que senten conversacions tingudes entre cristians i musulmans. Tota esta comunicacio, contada en tota la naturalitat del mon, pinta un panorama molt distint del proclamat pels rupturistes.

A pesar de que es detecta una comunicacio fluida entre cristians i musulmans, sense problemes de comunicacio, es cert que la Cronica nos informa de que en els dos bandos existien persones que eixercien la professio de traductor, alguns dels quals, tambe feen el paper d’escrivans, professio que normalment s'expressava en romanç en l’arabisme “trujamà” “tracmany”, “torcimany” o “truyamà”, que ve de l’arap “turjiman”.

Pel bando cristià, la Cronica cita als tres jueus que eixerciren eixa funcio durant el regnat de Jaume I, que foren Bahiel Alcostantini, el seu germà Salamo i Astruc Bonsenyor. Bahiel apareix en la conquista de Mallorca, “I iuheu de Saragoça qui sabia algarauia per trujaman, e hauia nom don Bahihel”, tornant a apareixer en un estrany paper en Xativa “dix Setxi Abenferri al alfaqui en gran secret per nom d’en Bahiel”. Salamo unicament apareix referenciat com “Don Salamó, germà de Don Bahiel”. D’Astruc, nomes es nomena la seua professio “Nastruch, juheu…qui era trujaman”, especificant que era “scriua nostre dalgarauia”. Pel bando musulmà, la Cronica nos presenta als valencians “Ali Albata…de Paniscola natural…que era trujama”, que envià Zayyan a parlar en Jaume I, i a Abolcasim, de qui hem vist que parlava en romanç, i que sabem que era “escriuà major de Xatiua”.

Alguns catalans i acatalanats volen que nos cregam que tota comunicacio entre cristians i musulmans estava mediatisada per un traductor o trujamà, lo que es pega de galtades el el fet objectiu de que en la part de la Cronica que tracta de la conquista del territori valencià, unicament es nomenen trujamans en les negociacions per a la capitulacio de les ciutats de Valencia, Xativa i Elig. Que el rei no els duya a tothora darrere s’evidencia quan llegim que “E nos dixem los quels escriuans nostres no eren aquí”.

En la primera negociacio posterior al siti de la ciutat de Valencia, el rei musulmà “Zahen”, envià de “missatge” a “Ali Albata”, valencià “de Paniscola natural”, per a que negociara en el rei en Jaume. El rei es quedà a soles en ell i la reina, a la que el rei digue que ningu havia de saber res sobre lo que havien parlat, es dir “que null hom de la host sino tan solament nos e el(l), missatge qui era tracmany, nou sabes”. Mes avant, “Zahen”, envià a negociar al seu nebot “Rais Abualmalet”, que anà “ab deu cauallers daltres ben guarnits e be vestits…”. Que en algun moment d’eixa negociacio estigue present un traductor, ho sabem perque el rei conta que aplegat un punt, feren “exir de casa” a tots, llevat del rei, Abualmalet i un interpret “nos e ell e el truyaman”. No obstant, no hi ha dubte de que Abualmalet”, nebot del rei Zayyan, que era net del rei Llop, aquell que “se vestía como los mozárabes y prefería la lengua de ellos”, parlava en romanç. Ho sabem perque hi hague un moment en que el rei en Jaume es quedà a soles en ell i la reina, perque “no voliem que altre hom del mon hi fos sino nos e ella e ell que parlaua aquelles paraules”.

Tornem a trobar-nos en un trujamà, quan Abenferri, enviat de l’alcait de Xativa, s’apartà en el rei en Jaume per a parlar en ell, “e dix nos a vna part”,  especificant  el rei, que el seu traductor estava davant “denant lo trujaman nostre”. L’estar “davant”, podria deure’s a que haguera de supervisar que l’enteniment entre les parts fora perfecte, per lo que la seua intervencio podia haver-se llimitat a l’explicacio d’alguns arabismes o d’unes atres particularitats que el rei podia desconeixer, i que en acabant ixen en la Cronica, com quan escriu que en Xativa hi “hauia mes de CC algorfes”, o quan parla de les “alguebes”, que explica dient que “son de aquells qui hauien desemparat lo logar qui sen eren fuyts”.

De lo vist, podriem concloure, que la presencia de traductors, que seria imprescindible per a pactar en mandataris d’orige estranger, no tenia perque implicar necessariament que una de les parts no coneguera la llengua de l’atra, perque en el cas de que les parts compartiren l’algemia o romanç, la faena del traductor podia llimitar-se a  ser una figura de supervisio, protocolaria, i de cortesia. Un eixemple d’us protocolari de traductor, el trobem en Abd al-Rhaman III an Nasir (911-961), fill i net de cristianes, que sabia romanç, pero que en una visita que li feu Sancho el Gros de Lleo l’any 956, usà a Ibn Shaprut d’interpret “pues éste, protocolariamente, fingía no hablar romance”. 

Seguint avant, l’ultima cita a trujamans la trobem, en les negociacions per a la presa d’Elig, durant les que el rei en Jaume envià “missatge a Elx per I trujaman nostre”, negociacions que continuaren, quan els musulmans “enuiaren nos Mahomet Auingalip ab I altre”. La presencia d’este trujamà no te res d’extraordinari i unicament respon a la cortesia d’enviar a l’atra part a una persona coneixedora de la seua llengua oficial. Tambe Zayyan envià a parlar en el rei en Jaume a Ali Albatà, “qui era tracmany”.

La Cronica nos mostra un bon grapat d’eixemples d’eixa cortesia. El rei en Jaume envià “vn rich hom nostre”, per a rebre a Abualmalet, enviat del rei musulmà de Valencia que parlava en romanç i pogue quedar-se a soles en Jaume I i la reina  “nos e ella e ell”. L’alcait de Cullera envià a “un sarray qui sauia nostre lati”. Abolcasim, enviat de l’alcait de Xativa, parlà en el rei en Jaume “quan uee que noy hauia negu sino nos”, resultant evident que els dos s’entengueren en romanç, per lo que no es exacte escriure que “en la mensajería del alcaide de Játiva… se sobreentiende que el moro conoce su lengua” (“Conciencia lingüística en Europa: testimonios de situaciones de convivencia de lenguas (ss. XII-XVIII)”, per no ser necessari sobreentrendre res. Un dels enviats dels musulmans de Biar, “era latinat”, i vist lo vist, es dificil dubtar de que “Mahomet Auingalip”, enviat dels musulmans d’Elig, tambe havia de parlar en romanç. A voltes els enviats eren cristians dels qui no es diu que sapieren arap. El rei envià “vn cristia que podia entrar segur en Valencia”, per a negociar la lliberacio de Guillem Aguilo, que estava pres. Dos “cavallers guarnits”, presumiblement cristians, foren enviats a parlar en l’alcait d’Almenara. L’alcait de Xativa solicità al rei en Jaume que li enviara a un cristià amic intim de nom Exemen de Tovia. Un atre musulmà, molt amic d’al-Azraq, es comunicà en Jaume I a traves de “un chrestia quens enuia…”

En el present articul hem parlat del registre escrit de comunicacio entre cristians i musulmans, present en la Cronica, hem raonat sobre les llengues “oficials” i de contacte i hem comprovat l’existencia de la professio de traductor. Els acatalanats volen que nos cregam que els traductors eren omnipresents i hem vist que aixo no es cert i que la seua faena es centrava i reduia a moments molt concrets. La seua importancia era tan nimia que en paraules de David Romano “La crónica del reinado de Pedro el Grande, es decir, la crónica de Desclot, nunca menciona la existencia de trujamán de árabe”. I es que els acatalanats obliden que el propi Burns, escrigue que “Algunes de les dades de la generació de la croada són ambigües, per exemple el fet que els conqueridors disposassen els tràmits de les rendicions en àrab, que podria no ser res més que un gest de cortesia respectuosa envers l'idioma oficial”.

En el següen articul anem a vore que en la Cronica podem comprovar que els musulmans valencians es comunicaren en els cristians forasters en romanç valencià. Els acatalanats poden parlar de legions de traductors que feren possible la comunicacio. Pero constatarém que tots eixos traductors nomes tenen existencia en els caps dels acatalanats, plens de fantasies i desijos destructius per als valencians. Vorem que la Cronica reproduix la comunicacio entre cristians i musulmans tant en estil indirecte com directe, sense posar de manifest ningun problema.

Image 1: biblio.com
Image 4: Wikipedia Museo del Prado. Ramón LLull per Francisco Ribalta
Image 5: reyesmedievales.es
Image 6: Wikipedia