No crec que siga dificil afirmar que el tabalet i la dolçaina son els instruments mes representatius de l’etnologia valenciana musical. No es per casualitat, que en l’historia del periodisme en llengua valenciana, els valencians hajam tingut dos semanaris que portaven els seus noms. El nº 1 del semanari “La Donsayna”, es publicava l’u de decembre de 1844 i començava: “Bon dia y salut, caballers. Ya está templá La Donsayna, y vá á comensar la primera tocata…”. Desapareguda “La Donsayna”, naixque un nou semanari, en 1847, dit “El Tabalet”.

Si escomençem a parlar del “tabalet”, no caldria dir que es tracta d’un diminutiu de “tabal”, paraula exclusiva de la llengua valenciana, front al “timbal” castellà i català. Es paraula que tambe gasten els tortosins, com podem comprovar per la p 57 de “Català per a periodistes de les terres de l'Ebre” a on els expliquen que “Tabal m.: Timbal”.

Preguntant-nos si el “tabalet” era propi de l’etnologia dels “reconquistadors” de Jaume I, i si per tant, nos el pogueren dur, la contestacio es negativa, sabent que “Tabal”, ve de d’una paraula arap identica, “tabal”. Ibn Yubair, naixcut en la ciutat de Valencia l’any 1145, i  descendent de “sarraceni de natura”, la utilisà en el seu llibre “Viaggio in Sicilia”, cosa que comprovem, perque el seu traductor escriu quan la detecta: “La parola araba…si è perfectamente conservata nella parola italiana taballo, e, con una piccola alterazione nella parola francese timbale”. Pero independentment de que la paraula “tabal” provinga de l’arap, aixo no vol dir que els valencians d’abans de la dominacio musulmana, no poguerem  tindre l’instrument que en acabant nomenariem “tabal”, ya que conforme a lo escrit per Solano Grande, l’utilisacio dels instruments de percusio, “destaca tempranamente en nuestra península con los iberos”.

Referencies textuals al “tabal”-“tabalet”, no en falten. Pere el del Punyalet ordenava en 1356  que “…volem e ordenam que en nostra cort, juglars quatre degen esser, dels quals dos siguen trompadors, e lo terç tabaler, el quart sia de trompeta…”. Joanot Martorell escriu en el Tirant que “Los moros feyen grans alegries sonant tabals, trompetes e anafils”.  Jaume Roig, en “Lo Spill” nos parla de “saquet ventosa / e tabalet / albaranet / al coll lligat”. A continuacio, vorem moltes mes cites del tabalet, que alcança la maxima expressio, acompanyat de la dolçaina, formant el conjunt musical mes representatiu de l’etnologia valenciana.

Passant a la dolçaina i al seu so, s’ha de dir que pocs valencians no s’aborronen al escoltar-la de prop, sentint-la com a propia i ancestral. Com a mostra, uns versets publicats en l’almanac de “Las Provincias” de 1919: “La donsayna es veu de casa / es alé dels nostres cors / dels sospirs y els anhels de la raça…”.

Encara que puga ser dificil d’entendre, hui en dia, s’esta posant en perill l’identificacio de la dolçaina en Valencia. La febra “etnologica” dels ultims temps, ha conduit, a que en territoris a on no els era tradicional, s’haja volgut fer una teorica “reconstrucción del prototipo”, d’una pressunta dolçaina “tradicional”, a traves d’un arbitrari proces “arqueomusicológico”, “iconológico-musical”, i de “analogía etnológica”. La realitat es que l’unic modelo que tenien a ma per a copiar, era la “dolçaina valenciana”. Per aixo, hui en dia, la “dolçaina valenciana”, es presentada en moltes ocassions, desdibuixada entre un maremagnum de pressuntes “dolçaines”, lo que pot fer dubtar ad alguns de la seua exclusiva valencianitat. Escomencem a desmadeixar la madeixa pel cabdell.

L’amenaça a la dolçaina valenciana ve per tots els fronts. Hui podem llegir desficacis com que la dolçaina, “donde ha alcanzado más raigambre, ha sido en las distintas provincias castellanas”. Facilment es comprova que eixes arraïls no havien de ser massa fondes, per quan, l’autor anonim de “Documentos sobre música en la catedral de Sigüenza” (1600-1713), no tenia massa clar lo que era la dolçaina, quan escriu que “atendido el informe del sochantre, maestro de capilla y valenciano…con las condiciones de que ha de tocar corneta, bajoncillo, muta, chirimía, y otra flauta, que dicen dulzaina”. Si anem mes arrere, Lope de Vega (1562-1635) els aclarix als castellans l’inexistent arraïlam de la dolçaina en terres de Castella quan en la “Relación de las fiestas que la insigne Villa de Madrid hizo en la Canonización de su Bienaventurado Hijo y Patrón San Isidro” escriu: “Te daré Bato, vna flauta / que no la hay en tal villa / que es la que llaman dulçayna / en los Reynos de Aragon”. Per tant, Lope de Vega no pot deixar mes clar als castellans que el valencià “dolçaina” o la seua castellanisacio “dulzaina” no era propi de Castella, sino que ho era, de “los Reynos de Aragon”. José Ramón Cid Cebrián “tamborilero y folklorista de Ciudad Rodrigo, Salamanca”, reconeix que la dolçaina “Se introdujo en esta zona a finales del siglo pasado (XIX) como instrumento foráneo e introductor de bailes de moda”.

Pero si Lope de Vega, diu que la dolçaina es propia de “los Reynos de Aragon”, es imprescindible concretar el seu ambit natural dins d’eixos “Reynos de Aragon”.

Si parlem de Catalunya, als catalans, hui se’ls cau la bava parlant d’un instrument similar a la dolçaina, al que diuen “gralla”. Es significatiu que Corominas no documente la paraula “gralla”, derivada del frances “graille”, ans del s. XIX, aixina com que referencie una cita que “el dona com a pròpi del camp de Tarragona”. En relacio a una atra pressunta “dolçaina”, en claus, la “tenora” catalana, s’ha de dir, que no es tracta de ningun instrument “tradicional”, per quan el seu orige es troba en un invent d’un tal Pep Ventura, qui “ideó en 1840 la transformación del instrumento del Rosellón llamado tenor, aumentando su tamaño e introduciendo alguna otra innovación de tipo técnico” (p.242 de “Los instrumentos musicales” de Blasco Vercher i Sanjosé Huguet). En l’unica zona de l’actual Catalunya a on han adoptat el nom “dolçaina”, propi de la llengua valenciana, torna a ser en Tortosa.

Si parlem d’Arago, en “La música del dance aragonés” (“Revista internacional de sociología”, nº. 51, 1984), Beltrán Martínez, escriu que “En el Bajo Aragón el uso de la dulzaina fue normal, remotamente relacionada con la “donsaina” valenciana y la “gralla” catalana, pero distinta de ella. Se conoce la de Andolz, de Alcañiz y se está trabajando en la reconstrucción del prototipo en una estimable tarea de salvamento”. Pero el nom aragones d’un instrument similar a la “dolçaina”, no es “dolçaina”, sino “gaita”. L’historiador i filolec aragones José Pellicer de Ossau, aclaria en 1630 que “Dulçayna es gayta” en “Lecciones solemnes a las obras de Don Luis de Gongora y Argote”. Considere interessant coneixer que l’aragonesisme “gaita”, es propi d’algunes zones de Castello, estenent-se desde Forcall, que fita en Arago, per Morella, Chert i La Jana.

Per tant, comprovem que els instruments similars a la “dolçaina” valenciana, existents en Arago i Catalunya, ¿casualment? es troben en zones que fiten en Valencia. Constatem tambe, que els noms caracteristics d’eixos instruments, ni son ni han segut mai el de “dolçaina”. Deduim, per tant, que dins de “los Reynos de Aragon”, la dolçaina fon i es, propia i exclusiva del Regne de Valencia. Per ultim, i per a tancar la volta als territoris que llimiten en Valencia, s’ ha de saber, que en Conca, Albacete o Murcia, tambe existix un instrument similar al que solen dir “pita”.

Pero per si l’evidencia de la situacio actual no es prou, crec convenient deixar constancia de que historicament, la dolçaina, s’ha relacionat en Valencia, sent identificada generalment com a propia del Poble Valencià i de ningun atre. Vejam-ho, en una serie de cites.

Un dels capituls de la part de “Voyage en Espagne” (1862), de Gustave Doré, dedicat a “Valence” es “La bandarria, la citara, et la dulzayna”. Leandro Fernandez de Moratín, en 1811 escriu: “En Valencia gustan mucho las brujas de atabalillos y dulzainas y cantan la jota; en la Mancha, tocan panderos y tiples, en Andalucía sonajas y panderetas, en Galicia gaitas…” (“Notas al auto de fe celebrado en la ciudad de Logroño en los días 6 y 7 de noviembre de 1610”). Alexandre Laborde, autor de “Itinerario descriptivo de las provincias de España”, estigue en Valencia en 1799, destacant d’ella “…los instrumentos músicos especialmente el tabalet y la dulzaina, su instrumento provincial”. En la versio original de 1809, llegim: “tambourins and sound of trumpets and Valencian hautboys, called dulzaynas”. José Francisco De Isla (1703 - 1781), escrigue en “Jácara nueva y curioso Romance”: “Si de Galicia las gaitas  / Si dulzainas de Valencia / Si tamboril de Vizcaya...”. El diccionari d’autoritats de 1732 dia en relacio a “Dulzaina”: “Usaron mucho los Moros de este género de instrumento, y aún oy se usa mucho en los Reinos de Murcia y Valencia”.

Pero si hem de defendre-nos dels intents d’apropiacio de la dolçaina per part dels no valencians, lo mes penos es comprovar els destrellats que poden dir els nostres acatalanats, en l’enronia de despersonalisar al nostre poble per a facilitar la seua absorcio per un atre, fartant-se de dir barbaritats sobre la dolçaina, com per eixemple que “ens la va dur Jaume I”, que “El seu ús com a instrument popular apareix tardanament, no abans de la segona meitat del s. XVIII”, o, posant en marcha l’estrategia de dividir i enfrotar als valencians, dir, que la denominacio de “dolçaina” fon popularisada pels “romàntics de la ciutat de València del XIX”, en la finalitat de crear “un imaginari, sobre tot poètic, de sonoritat dolça”. Escomençarem el proxim articul demostrant les insostenibles mentires interessades dels acatalanats. ¡A vore si deixen de dir favades!

Image 1: 1847 Biblioteca valenciana.
Image 2: memoriademadrid
Image 3: memoriademadrid
Image 6: cervantesvirtual.com
Image 7: source gallica.bnf.fr/Musées Strasbourg
Image 8: biblioteca virtual de Andalucia
Image 9: books.google.es