La pirotecnia, es dir, l’us de la polvora en finalitat d’oci i diversio, es una costum molt arraïlada en el poble valencià, que l’individualisa front als del seu entorn. Es dificil deslligarla del conjunt foc, fum i festa.

I correspon preguntar-nos, si es tracta d’una caracteristica “importada” pels conquistadors que vingueren en Jaume I, o si es parlem d’un atre element de continuïtat etnologica dels valencians descendents dels iberorromans que, cristians o islamisats, vixqueren en l’epoca de religio oficial musulmana.

Es evident que l’us de la polvora, a banda del seu us en caracter festiu, pot tindre tambe una finalitat militar. Considere interessant fer un recorregut pels començaments coneguts de la polvora per a us militar.

La primera cita que consta en una obra lliteraria en tota Espanya, de la qual es despren l’us de la polvora en fins militars, li correspon a un valencià, sant Pere Pasqual, i es troba en la “Biblia Parva”, llibre escrit a finals del s. XIII. Pere Pasqual nos diu que en el moment d’escriure’l es trobava “pres en poder del Rey de Granada”, sent ell “religios e bisbe per la gracia de Deu de la ciutat de Jahen de Castella”. Sabem que el 15 de març de 1298 es trobava pres en Granada per carta del papa Bonifaci VIII, que encapçalada per un “Episcopo Giennensi salutem”, li diu que “…qui te ac illos ad Regem Granate aduxere captivos, sub cuius estis carcere miserabiliter mancipati”. Puix be, en la Biblia Parva trobem: “Empero com vos vets desparar una ballesta de tro, la qual tira una gran pilota…”, afegint que “…no podets entendre la manera com per lo fum es feta tan maravellosa obra”. Tro i fum, senyal inequivoca de la polvora. En eixa epoca, Ismail I (1279-1325), era el rei de Granada.

Previament a la cita de sant Pere Pasqual, sabem que els musulmans ya havien fet un us militar de la polvora, perque Ibn Jaldun, nos conta que “Abu-Yuzef, sultán de Marruecos, puso asedio a Sidjilmesa en el año 1273; estableció contra ella máquinas de sitio como “medjanik” (una especie de catapultas de la edad media), “arradas” y “hendam” de nafta, que arrojan cascajo de hierro, disparando desde la cámara del “hendam”, con fuego encendido con “barud”, por un efecto asombroso y cuyos resultados deben ser atribuídos al poder del creador”. Ibn al-Baitar, ya havia citat la polvora cap al 1240, en un obra de formules medicinals, donant al salmitre el nom de “neu china”.

Existix una “tradicio” que alvançaria l’us militar de la polvora en la peninsula, al siti de Niebla en 1257, pero es una “tradicio” gens documentada. Posteriorment a la cita de Pere Pasqual, Casiri, traduint a Abu Abdalla, diu que l’any 1312, el rei de Granada dugue al siti de Baza “una gruesa máquina que cargada con mixtura de azufre y dándola fuego despedía con estrépito globos contra el alcázar de la ciudad” Poc mes tart, en 1331, els jurats d’Alacant li enviaren una carta al rei Alfons en la que li dien que s’acostava el rei de Granada duguent “moltes pilotes de ferre per gitar-les lla ius ab foc”. Es molt representativa la cita de la “Crónica del Rey Don Alfonso XI”, que fent referencia al siti d’Algecires diu: “Los moros tiraban muchas pellas de fierro que las lanzaban con truenos, de que los cristianos habían muy grande espanto, ca en cualquier miembro de ome que diese levábalo a cercén como si se lo cortasen con un cuchiello; e quiera que ome fuese ferido della, luego era muerto, e non avía cerugía ninguna que le pudiese aprovechar; lo uno porque venía ardiendo como fuego, e lo otro porque los polvos con que le lanzaban eran de tal natura que cualquier llaga que ficieses, luego era el ome muerto”

L’us del trabuc es troba evidentment relacionat en l’us de la polvora. En un inventari del castell de Sagunt de l’any 1365 llegim: “Primerament foren atrobats entre los Castells e vila de Murbedre entre trebuchs e gins e brigoles entre xichs e grans XVIII trebuchs”. En una de les relacions es parla de la municio de la ballesta: “les quals pilotes eren de ballesta de tro”. Mes tart, Eximenis (1340-1410), nomenarà la “ballesta de tro”, en “Lo libre de les dones” dient: “…o a manera d’una balesta de tro qui despara ab tota la sua viguor…” i Antoni Canals (1352-1419), en “Scala de contemplacio” parlarà d’una “nau que corre al port ab totes les veles plenes o a manera d una ballesta de tro...”

Pero els components de la polvora eren coneguts previament al seu us militar. Els chinencs, als qui tambe s’atribuix l’invent de la polvora, sent que la formula mes antiga es troba en el llibre “Wu ching tsung” de l’any 1044, ya fabricaven anteriorment una especie de coets, en canyes de bambu, mes destinats a focs artificials que a tactiques militars. El propi Roger Bacon, (1214-1294), a qui se li ha atribuit l’invent de la polvora en Europa, i de qui s’ha dit que segurament obtindria la seua formula de traduccions llatines de llibres en arap, parla en el seu llibre “Opus Majus”, d’un joc de chiquets, que “Meten en un tubo una cantidad de salitre, forzándola con una pequeña bala del tamaño de una pulgada, y la hacen reventar, produciendo un ruido semejante al que produce el trueno, y del tubo sale una exhalación de fuego que parece un rayo”, lo que demostra que els components de la polvora es gastaven per a jocs i festes, previamente al seu us militar.

José Fernández Arenas escriu en la p 453 de “Arte efímero y espacio estético” que “La alquimia china se abrió paso hacia occidente a través del mundo árabe…Los árabes hicieron renacer en España los fuegos artifíciales en todas las fiestas, fabricando cohetes, bombas, tracas y luces de colores. No había festejo popular en el que no corriera la pólvora…”. Juan B. Perales, en “Tradiciones españolas. Valencia y su provincia”, es referix a la tradicio “según las memorias recientemente descubiertas de los escritores arábigo-valencianos”, de les festes que feu el rei Llop en la ciutat de Valencia, a la seua muller Sobeida i a sa filla Saida, arrepenedit per haver repudiat a la primera en motiu de la traïcio que li havia fet el seu sogre Ibn Hamusk l’any 1165. Perales nos parla de “Fiestas, músicas, iluminaciones…una especie de regata nocturna…con caprichosas luces de colores”. Tot allo tingue lloc en el Turia (¿precedent de les batalles navals que es celebraren posteriorment?), i podria ser la primera referencia a disparades de castells de focs artificials. Resulta curios coneixer que en motiu d’estes festes, el rei Llop, li regalà a la seua filla Saida el palau “de la Saidia”, dit aixina “…en memoria de nuestra hija Zaida su poseedora”. La continuïtat de la tradicio dels musulmans en l’us de la polvora es comprova quan José Fernández Arenas nos conta en el llibre citat, que en acabant de les conquistes cristianes, destacaven especialment els fabricants musulmans de polvora.

Cap al 1327, el jurats de la ciutat de Valencia, varen prohibir que dins dels murs es dispararen “fochs grechs”. El nom de “fochs grechs”, provenia d’un foc que feen els grecs en una determinada formula, i que gastaven fonamentalment en lluites navals.

En 1395, documente una cita en Vila-real en que es gasta la paraula “polvera” o polvora, per a usos festius. Diu: “Item... per una ma de paper d'Exativa que per 1os jurats…fon comprada per a ops de fer diademes per als postols (sic) lo dia del Divendres Sant, e per saffra per acolorar les dites diademes, e per polveres per als trons…” (A. M. Vill., n.° 226. Cl. de Pere de Conques, de 1394 a 1395. Fol. 49 rº). Es interessant coneixer que la primera documentacio de “pólvora” en castellà es de prácticamente cent anys mes tart, en concret de 1475, segons consta en el CORDE de la RAE.

En 1412, dien els jurats de la ciutat de Valencia que “Null hom no gos lançar corredors ab polvora e foch per les carreres…”. En 1469 parlaven de les pirotecnies dient que “per quant esperiencia ha mostrat que les cases en les quals polvora, coets e tronadors se fan e se tenen, stan a gran perill de pendres foch en aquelles…”. La relacio entre trons i falles es veu quan a 14 de maig de 1455 els jurats de la ciutat de Valencia escriuen a “Al molt alt e molt excellent senyor, lo senyor rey de Navar[r]a, lochtinent general del molt alt senyor rey” i li diuen que en motiu de la eleccio del papa “Calixte Terç” “…foren fetes grans falles e alimares…, ab gran colp de cohets”. En 1571 la presa de la ciutat de Bugia pel “Sr Rey Don Ferrando”, fon festejada gastant-se cent lliures d’extraordinari en “cohets, piules, tronadors y falles per la present ciutat”. Català de Valeriola (1568-1608), en la seua autobiografía, nos parla d’unes festes en “quatre nits de lluminaries y dos dies de bous”

Com hem vist, la llengua valenciana te un ric vocabulari relacionat en la pirotecnia. Ya hem vist referencies a “corredors”, “coets”, “tronadors”, “piuletes”… Coromines registra la paraula “mascle” en relacions pirotecniques l’any 1451. I de “mascle” ve “masclet” i “mascletada” De 1612 es la cita que parla de que “en casa lo señor don Christofol Frigola, dega y canonge, se feu un altar ab molt sumptuosa luminaria y empaliada, musica y masclets”. Tambe Corominas documenta coet “volador” procedent de l’any 1459. Joan Esteve, en el “Liber Elegantiarum” nos parla dels “Coets. Fulgura sulphureis stupidas tolluntur in aures. Nec minus ex altis per lucida culmina templis” i de la preparacio d’un castell de focs artificials o artificiosos quan diu: “Aparellen fochs artificiosos, ço es fochs grechs en diverses magranes amagats”

El vocabulari de la pirotecnia pot ajudar a demostrar el seu orige anterior a la conquista del rei en Jaume. Si analisem l’etimologia de la paraula “coet”, Corominas senyala el seu orige “mossarap”, es dir del romanç valencià prejaumi, provinent d’un “codet” diminutiu del llati “coda” d’a on deriva el valencià “coa”, que no “cua”, en eliminacio posterior de la “d” intervocalica. De “coet”, “coetó”, i encara tenim coets “borrachos” i coets “chiuladors”, d’orige i fonetica exclussivament valenciana. La paraula “traca”, podria derivar de l’arap “matraqah” que vol dir “martell”, l’us del qual produïx un so repetitiu com el de la traca, i que es troba evidentment relacionat en el valencià “trac” o toc de campana: “…acabats los tres trachs, apres d’un miserere, començaren a tocar molt a spau…”. Els valencians encenem els trons de la traca per la “mecha” i no per el “ble”, una volta units el trons per el “estopí”. Si parlem de la “canterella”, o tro mes gros que un masclet que es dispara al final d’una traca, comprovem la presencia del sufix diminutiu –ella, que sabem que formava part del romanç valencià prejaumi, sent que en el “Takmila” d’Ibn al-Abbar trobem referencies a “Vilella”, diminutiu de “vila”. (vore “Note sur la localisation du cháteau de Vilella”). Moltes paraules acabades en “-ella”, son genuines de la llengua valenciana i inexistents en català com per eixemple “escampella”, “morella”, “gamella”…, o les classes de raïm “negrella” o “ferrandella”, o plantes com la “tramella” o la “vidriella”…

La mescolança de vocabulari exclusiu prejaumi en vocabulari d’orige arap, dona conte d’una activitat que ya era fruïda i gojada pels descendents dels iberorromans valencians en qui es trobà Jaume I, podent concloure en que l’aficio a la pirotecnia del poble valencià, es una atra de les manifestacions etnologiques que l’han caracterisat i individualisat historicamente dels del seu entorn, com ara. Aixo demostra, junt a moltes proves mes, una continuïtat del poble valencià pre i postjaumi, que els tracamandanes i enredradors dels acatalanats s’encaboten en negar.