Fa mes de 30 anys que comenci a ocupar-me del –i preocupar-me pel– mon de la comunicacio i la desinformacio (Els mijos de comunicacio: formadors, informadors i deformadors de la realitat, 1994). A partir d’alli sempre he tengut present la reflexio sobre estos processos perque cada volta son mes centrals i per les conseqüencies socials que tenen.

Per casualitat he llegit l’articul d’opinio «Cuando las identidades particulares se imponen» de Vicent Franch (valenciaplaza 2-4-2024, edicio digital) en el qual es narren algunes mentires, i grosses, del valencianisme (en concret de l’extinta Unio Valenciana).

Molts no sabran quí es Vicent Franch (Burriana, 1949) ni l’hauran sentit nomenar. Es professor senior de l’Universitat de València-Estudi General (Dret Constitucional i Ciencia Politica i de l’Administracio), fon juriste (magistrat de la Sala Contenciosa-Administrativa del Tribunal Superior de Justicia de la Comunitat Valenciana –1990-1995–), dirigix una coleccio de llibres en l’Institució Alfons el Magnànim de la Diputació de València, ha publicat poesia, es articuliste (ha colaborat en molts mijos de comunicacio valencians i espanyols), te una ampla activitat com a politolec (ha participat en debats, conferencies, seminaris...) i es autor de treballs relacionats en la sociologia electoral i el dret. Si haguera de destacar alguna obra sería Document 88 (1989), coautor, a on s’exponien les linees mestres de lo que es denominà ‘tercera via’ en els 80, entre el ‘valencianisme’ i el ‘catalanisme dur’ (fusterianisme). Per l’ocupacio i per l’edat ha de coneixer perfectament lo que conta.

Parlant dels problemes que te el president de la Generalitat Carlos Mazón quan ix als carrers valencians, Franch menciona les recialles de l’alacantinisme: (a) “No sé si es un elemento a destacar que todavía pervive. Tendencia que, entre otros, la representó Vicente Ramos, diputado de Coalición Popular (PP-UV), quien propuso en su libro Pancatalanismo entre valencianos (1978) la creación de la Región del Sureste Levantino, desde Alicante a Murcia.”; pero Franch no es queda aci, (b) “El tema [la falta d’esperit autonomiste dels anys 30 en les autoritats locals d’Alacant] tuvo un rebrote en los años 90 con el Consorcio del Sureste potenciado por PP y Unión Valenciana. Pero también surgió un movimiento en municipios de la Marina Alta que intentaron un referéndum para pasar a la Provincia de Valencia, o la singularidad de Alcoi y su comarca”.

Qualsevol que haja llegit el llibre Pancatalanismo entre valencianos sap que es una denuncia del catalanisme expansioniste dels 60-70 (res del surest). Durant la dictadura de Franco, Ramos promogue la mencionada regio (Alacant i Murcia). Hi hague estructures financeres del ‘surest’ (Caja General de Ahorros del Sureste –1940– que s’integrà en la Caja de Ahorros de Alicante y Murcia–1975–). Mes tart creà un partit provincial alacanti (que fracassà) i en 1982 fon elegit diputat en la coalicio AP-UV. En 1983 abandonà UV i se’n passà al grup mixt, perque era massa ‘nacionalista’.

Qualsevol que haja vixcut la politica dels 90 del sigle passat sap (yo se) que l’idea d’una nova regio no fon potenciada per Unio Valenciana. No ho recorde. Una cosa distinta es el Consorcio del Sureste (1994), conegut tambe per Consorcio para la Promoción Socioeconómica del Arco Mediterráneo Sur, que agrupava cambres de comerç i unes atres entitats de: Albacete, Almeria, Alacant i Murcia. Que darrere estiguera gent del PP o proxima no ho dubte ni ho puc negar.

Quan s’escriu d’historia, sobre historia compartida, s’ha de ser prudent, perque poden hi haure testimonis (com yo en este cas). Les dos afirmacions de Franch que he remarcat son mentires, sense paliatius. Si haguera de trobar alguna justificacio, com a disculpa puc dir que la ‘lliteralitat’ de la memoria falla i els recorts son poc fiables passat un temps, se solen reordenar i reestructurar d’acort en ‘interessos’ personals i coneiximents previs.

Que el professor opine, es molt lliure, pero es esclau dels fets i no son com els conta (recorda), sino com yo he dit i es pot comprovar en l’hemeroteca. ¡Una mes a la pera!