ROGLE 212, maig 2024

EDITORIAL

 Falaces critiques a la RACV

Analisarém aci un escrit de Manuel López Estornell titulat “La RACV, el arzobispo y el valenciano” publicat en valenciaplaza.com (16/ 04/2024); en ell critica el rebuig de la RACV al “valencià” usat per l’arquebisbat de Valencia en la recent publicacio dels Evangelis.

Comencem per aclarir que en tot l’articul el senyor López se referix al català dissimulat de la AVLl com a valencià.

En primer lloc, apela a la llegalitat vigent. Escriu: “desde 1998, la Academia Valenciana de la Llengua. Una entidad que recoge, revisa, amplía y sistematiza lo ya actuado con anterioridad al amparo de la Llei d’Ús i Ensenyament de 1983, asumiendo la plena competencia sobre la normativa de la lengua valenciana”. Aci no sabem si se confon o vol confondre. La Llei d’Us no dia res sobre la normativa; des de 1983 s’ha ensenyat català baix el nom de valencià perque aixina ho deprenien els professors que eixien en el titul de Filologia Catalana de les universitats. De fet, una de les raons aduides per a crear la AVLl fon la de convertir en oficial lo que venía sent oficios. Pero, es mes, aixo de que la AVLl assumix la plena competencia normativa s’ha d’aclarir que queda restringit exclusivament a l’administracio, que es l’unica obligada pels seus dictamens. ¿Per qué el senyor López ha oblidat mencionar este detall tan important? Potser perque, aixina, a continuacio pot acusar a la RACV de mostrar-se “insumisa frente a la Ley” i voler “arrastrar al Arzobispo en tan desatinada ruta”. Lo qual queda clar que es absolutament fals, perque l’Iglesia no forma part de l’administracio i no està obligada per la AVLl.

En segon lloc, recorda que els chiquets, des de que s’ensenya en les escoles, deprenen catala (recordem, ell sempre diu valencià), que es tambe lo que els adults s’ensenyen en les Escoles Oficials d’Idiomes i de lo que s’han d’examinar per la Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià. Es dir, que es “una abrumadora mayoría ciudadana que deja en un rincón marginal a quienes han aprendido las normas emanadas de la RACV”.

Es la tipica apelacio a la “normativa consolidada”. Si parlem en eixos termens, ¿acas no hi ha moltes mes generacions de valencians educats en castella? ¿Per qué trencar eixa dinamica, ya consolidada, recuperant la llengua valenciana? Puix perque era injust. Per molt consolidada que estiga una situacio, lo moralment correcte es combatre-la si significa una injusticia. I aixo es lo que el valencianisme ve denunciant des dels inicis. El poble valencià no ha triat tirar al fem la llengua valenciana i substituir-la pel catala; el poble valencià ha segut enganyat, estafat, forçat per pactes politics en els que se li ha negat el dret a decidir res. Es mes, a pesar de que durant quaranta anys els valencians han rebut un intens adoctrinament en este tema, les enquestes diuen que encara son majoria els que rebugen el catala. Aixina que, lo del “rincón marginal” es nomes entre el conjunt de les entitats que controla el poder politic, perque en el carrer no es en absolut marginal. De fet, si aixina fora, ni ell s’haguera molestat en escriure est articul, ni l’arquebisbe necessitaria que ell el defenguera.

En tercer lloc passa a llançar una acusacio darrere d’una atra contra la RACV. Diu que, sent tan devots, “¿No es más cristiano pacificar que encrespar?”, i, per a donar eixemple, a continuacio, molt pacificament els califica de superbs i dogmatics. Pero, ademes, aço va en els dos sentits, si tan devots son els que demanen els Evangelis en català, ¿a on està la seua voluntat pacificadora?

Lo que ya ralla l’insult a l’inteligencia es quan propon que els de la RACV “inviten 'a los otros' a rezar juntos, aunque cada cual use el valenciano que mejor conozca; que asuman la coexistencia si no pueden deglutir la plena convivencia”. Pero, ¿en quína cova ha estat vivint est home? Si es el catalanisme el que ha aplicat la censura alla a on ha tingut ocasio d’eixercir-la. Son ells els qui s’han negat sempre a debatre, a conviure, ya fora en ambits academics, ya en els mijos de comunicacio.

Per supost, no falta l’acusacio de tindre “una visión de la lengua propia ceñida principalmente a lo folclórico y a la intimidad” i de disfrassar aço baix “la cantinela de la imperialista amenaza catalana, permanente cortina de humo”. Ad estes altures, negar l’evidencia de dita amenaça despuix d’anys de millonaries inversions per part del nacionalisme català en Valencia, i d’un fum d’humiliants declaracions, quan no autentiques ingerencies politiques, es prendre al llector per fava.

Per ultim diu que “el ataque asume formas insidiosas” al comparar la previa actuacio del cardenal Cañizares en l’actual de l’arquebisbe Benavent. I per a demostrar que estan mal les comparacions, ve a recordar l’actuacio de l’anterior cardenal, que “no mostró apenas empeño en fortalecer la presencia del valenciano en la Iglesia”. Vixca la coherencia.

Un merit te l’escrit del senyor López, i es que ha evitat utilisar l’habitual dupla de descalificacions al valencianisme, eixa que el cataloga d’anticientific i “feixiste”. Es una novetat.

Arrepleguem, per ultim, una frase que ell preten aplicar al valencianisme, pero que a qui li quadra perfectament es al catalanisme: “la Historia no admite ser borrada, salvo en escenarios dictatoriales, fanáticos o ilusorios.

Lea o descargue la revista completa desde este enlace

 

234

 

  • Juli Moreno i Moreno es Mestre i Llicenciat en Geografía i Historia. Professor de Llengua Valenciana per Lo Rat Penat i President de El Rogle.