Com pareix ser que en parlar del Regne, una gran part de la gent només contempla a Valéncia coronada des de l’entrada de Jaume I, em permet relacionar els distints monarques que la governaren en el periodo musulmà, que no per ser moros tenien que ser menys valencians.

1009-1017  Mubarak I – Fundador del Regne de Valéncia. Síndic de les sequies del Turia, assumí el poder en morir el Califa de Córdova sense successor. El 11 de febrer de 1009, any 399 musulmà, l’iman de la mesquita el proclamà monarca des del minaret. Les seues tropes conquistaren el territori des de Requena fins a Tortosa, dominant per curts espais de temps Xàtiva i no podent acabar de derrotar a Muyahid en Dénia.

1017-1019  Muzzafar I el Fidel – Íntim amic i companyer de Mubarak, mantingué la corona valenciana pel temps de dos anys, portant a cap molt dures pugnes contra el rei de Tortosa.

1019-1021  Lebil I l’Ambiciós – Intentà una nova política expansiva cap a terres del Sur, en l’intenció d’anexionar-se Dénia i frenar a Múrcia.

1021-1060  Abd al-Azid I el Poderós – Regnà 40 anys, sent sens dubte el monarca musulmà més important. Fon proclamat rei de Valéncia en 15 anys d’edat, el 18 de març de 1021, ben avalat per ser net del general Almanzor. El califa de Córdova el reconegué com a monarca independent, privilegi que els anteriors reis valencians no tingueren. Estengué el Regne des de Tortosa fins a Múrcia, i els seus consellers li recomanaren que es proclamara Califa de Valéncia. En 1038 s’anexionà la taifa de Múrcia-Almeria, iniciant una reforma de l’alcassaba.

1060-1065  Abd al-Malik I el Dèbil – Fill de Abd al-Azid es coronà el 27 de decembre de 1060. Era negligent i descuidat, lo contrari que havia segut son pare. Fon depost per una conspiració de Al Mamún, el qual s’havia casat en sa filla.

1065-1075  Al Mamún I l’Implacable – Aliat en Toledo, combatí contra Córdova en la idea de sometre Al Andalús baix el seu ceptre. Nomenà un governador general, nomenat Rawbas, que extorsionava als valencians en importants imposts, sense que ningú s’atrevira a rebelar-se.

1075-1075  Al Qadir I el Breu – Net de Al Mamún, heretà els odis contra son yayo i a penes pogué estar uns mesos en el tro. Fon depost pel germà de Abd al-Azid, recolzat pel rei Motamid de Saragossa.

1075-1076  Abú Bark I el Llegítim – Tancà l’aliança enviant a sa filla més bella a casar-se en el rei de Saragossa, bodes estes que foren molt criticades per l’excessiva pompa, superior segon els cronistes de l’época a les gales de la Cort de Bagdat. Fallí ostentant el ceptre.

1076-1085  Abú Utman I el Caut – Fill de l’anterior, mantingué l’aliança en Saragossa per a frenar l’amenaça cristiana de Castella i l’aràbiga de Toledo. En son regnat els musulmans inventaren la Corona Valenciano-Aragonesa abans de que existira Aragó.

1085-1092  Al Qadir I l’Ambiciós – En invadir Alfonso VI el regne musulmà de Toledo, el seu rei escapà a Valéncia a on es feu en el poder. El castellà el reconegué com a rei tributari. Per orde de Ben Jehhaf, el rei és assessinat, i clavat son cap en una llança fon passejat pels carrers i reballat en un safareig.

1092-1102  El Cid Campeador, el qual venjà l’assessinat de Al Qadir, cremant en la foguera a Ben Jehhaf, mai s’atreví a proclamar-se rei de Valéncia, per considerar-se súbdit del rei de Castella. Mes de fet ho fon, governant-la, fins al seu òbit.

1102-1145   Periodo dels almoràvits. Valéncia és governada per cadís dependents d’Al Andalús.

1145-1146   Abú Malik o Abd al-Azid II el Just – Net d’Abd al-Azid I es revelà contra els almoràvits proclamant-se monarca independent. Consolidà el Regne de Valéncia des de Tortosa fins Alacant, en una forta campanya militar.

1146-1147  Mardanis I l’Astut – Terratinent de Peníscola atacà per l’esquena al rei Abd al-Azid, matant-lo, i s’apoderà de la corona firmant un pacte en el rei de Múrcia.

1147-1171  Mardanis II el Llop – Fon una atre monarca llegendari, que estigué 30 anys al front del Regne. El “Llop” es caracterisà per sa sagacitat i inteligència.

1171-1171  Mardanis III el Breu o Abul Kamal – Monarca pont que traspassà el poder als almohades per orde de son pare. Fins a la seua mort en 1186 fon un rei emèrit baix el poder dels almohades.

1171-1228  Imperi almohade en el qual governaren 5 califes consecutius.

1228-1229  Abú I el Valent – Senyor local que es proclamà rei aprofitant la rebelió del Marroc contra el califa almohade. Regnà un any fins al seu òbit succeint-lo son fill Zeid. Per predicar l’Evangeli condenà i foren degollats els franciscans Joan de Perussa i Pere de Saxoferrato, en la plaça de la Figuera de la ciutat del Turia.

1229-1235  Zeid I el Sacre – És l’únic rei musulmà que té dedicat un carrer en Valéncia en el despectiu nom de “Moro Zeid”. Negocià en els almohades per a mantindre’s en el poder, i un net dels Mardanis, Zayán, li disputà el tro des de Onda, instalant-se com a rei en l’alcasser de la ciutat.

1235-1238  Zayán II el Lluitador – Proclamat rei, de nom propi Zeid com son pare, marchà a Aragó i vengué la corona valenciana a Jaume, convertint-se a la religió cristiana i batejant-se en el nom de Vicent Bellvis. En 1237 té lloc la batalla d’Enesa, en la qual Bernat Guillen d’Entenza, tio de Jaume I, al front d’un centener de soldats derrota les hosts rebels de Zayán. En 1238 el rei firmà la rendició del Regne i li’l entregà al cristià Jaume baix la torre front al real.

A partir d’esta data, sí, ya Valéncia fon regne cristià.

Les senyes ací descrites pertanyen, en sa majoria, a l’estudi que don Ambrós Huici publicà en son llibre “Historia musulmana de Valencia y su región”. Per a goig meu, a mitat dels anys xixanta, i en la llibreria Maraguat de la que don Ambrós era propietari, tinguí l’honor de parlar en ell varies vegades en motiu del meu regrés de terres saharianes, a on havia tengut ocasió de tractar del tema en un curiós personage natiu, musulmà i valencià-parlant, del qual en algun moment potser em decidixca a contar-los algunes curioses anècdotes.