El Pare Fullana, en “Estudi sobre filología valenciana” (1912), comentava “qu'el catalá admet la terminació en as y el valencià en es”, afegint que “Esta era y esta es encara la diferència més característica entre les dos llengües”

I eixa diferencia ve de llunt. Galmés de Fuentes, en “Los plurales femeninos en los dialectos mozárabes”, ha demostrat, a partir de l’estudi del “Glosario del Botánico Sevillano” el caracter genuinament mossarap del pas de “as” a “es” en els plurals femenins.

Leopoldo Peñarroja, en “El mozárabe de Valencia”, demostra que es una caracteristica valenciana propia, previa a la reconquista. Per eixemple, en fonts llatines trobem Ares (1194); Fredes (1195); Penes i Coves (1225). L’escrivà aragones de Blasco d’Alagon escriu “Castell de Cabres” (1233) i “Mola de Ares” (1239). En el Repartiment trobem Agres, Gabanes, Caneles, Lenes, etc.

Ben al contrari, en català, tenim que els usatges de Barcelona parlen de “cent liuras de or de Valencia”, o de “cent unças de or de Valencia”

Tambe el català Ramón Vidal de Besalú (1196?-1252?), en “Razos de trobar” escriu: “nenguna parladura no es tan natural ne tan detra a trobar del nostre lengatge com aquella francesa o de Lemosi, e totas aquellas terras qui entorn li estan o son lur vesinas, es atressi de totas aquellas qui son entre ellas” ¿Heu vist quina preciositat? (totas, aquellas, terras, vesinas)

Es conegut que el català Eximenis (1325-1409) va escriure en valencià “El regiment de la cosa publica”, a on, referint-se a Valencia, diu que “... aquesta terra ha lenguatge compost de diverses lengues que li son entorn, e de cascuna a retengut ço que millor li es, e ha lexats los pus durs e los pus mals sonants vocables dels altres, he ha presos los millors...”

Anem a vore com escriu Eximenis quan ho fa en català. Reproduixc fragments de la carta dirigida per Eximenis des de Valencia, l’any 1392, a l’infant Marti, naixcut en Girona com Eximenis (Transcripcio de Sadurní Martí): “...e attes u(ost)ro au(er) e pod(e)r el(e)s alt(re)s cosas n(e)cc(essari)as / e attesos los pasatggas... ems eus i(n)fo(r)mas sobra l(e)s ditas cosas e alt(re)s moltas q(ue) el uos ha a dir... a tota cosa a el posibla... eus soplich q(ue) fasatz t(re)ladar lo libra q(ue) he ordonat... p(ro)uocara uostro pobbla a au(er) uos engra(n)... fa lo p(ri)ncep amabbla p(er) exces.” Comprovem com el transcriptor afegix “e” en “altres” i en “les”, quan sense dubte, Eximenis haguera escrit “altras” i “las”. ¿No identifique-ho clarament lo que escriu Eximenis en lo que hui parlen els catalans?

I esta clar que en una epoca, en la que poca gent sabia escriure, als catalans no els devia ser gens facil escriure en valencià. Aixina s’enten, que el català Joan Bonlabi, en la traduccio del Blanquerna de 1521, afirme no ser docte en “llengua valenciana” “...com sia a mi peregrina y strangera...” Al respecte, en el sigle I, Marcus Fabius Quintilianus digue: “sic scribendum quidque iudico, quomodo sonant”, es dir que s’ha d’escriure com es pronuncia. ¿Hi ha algu que es crega que una llengua (el català) s’escriu com es pronuncia un pressunt dialecte (la llengua valenciana)?

El rossellones Andreu Bosc, en el seu llibre “Summari, index o Epitome dels admirables y nobilissims titols de honor de Cathalunya...” (1628), a pesar considerar el valencià com a “...llengua impropria y visiosa y de aquí condemnar-la”, dia: “... tots han volgut y volen cada dia imitar la llengua valenciana; en particular, en lo mes que·s coneix y usa es posant y mudant les demes paraules la vocal a en e, si be en moltes es mes proprietat, com diem <les nostres sciéncies>, y així be dels demés, mes polit i propri que dir <las nostras sciéncias>” Per a entendre el canvi de “la vocal a en e”, recordem el “libra” (llibre) i el “pobbla” (poble) d’Eximenis.

I es que els catalans sempre han mirat en recel a la llengua valenciana, sabedors de que el nivell dels nostres classics (que no els d’ells, que no en tenen), ni de prop l’han olorat. En rao, el català Francesc Vicent Garcia (1579-1623), conegut com el “Rector de Vallfogona” escrivia: “Vos vol parlar la Musa / Del mateix modo que en Valencia s’usa”

L’occitaniste Michel Ventura Balanyà, (1878-1930) català de Reus escriu “Vers l’unificació dels parlars d’Oc”. Una de les seues propostes es: “Caldrà que rebutgem los plurals en es e usar los provençals en as, a no ser que tots los occitans adopten la forma en es que nos separa del casteylà.” Continua diguent que “Caldrà usar las formas classicas dels pronoms complements”. Pero l’occitanisme, no els interessava gens als catalans, en una epoca en la qual els llingüistes no li donaven al català ni categoria de llengua.

El trobador occità Jaufre Rudel (1113-1170) escrivia: “espesas e morudas, e las dentz grossas e cresgudas” ¡Com que el català no depen del provençal!

Joseph Font y Gumá escriu en 1905 el llibre en català “Rajolas valencianas y catalanas”, poc de temps abans de que Pompeu Fabra, expoliant els classics valencians, establira l’estandar català, “normativitzant” les formes en “es” per a separar-se tant de “los provençals”, com “del casteylà”.

Conrad Malte-Brun, en el seu llibre “Précis de la géographie universelle” (1810-1829), situa dins del grup “ibero-romanic”: “Le limousin ancien”, “Le catalan”, “Le valencien (langue écrite)” i “Le mayorquain”. Diu que per a esta classificacio s’ha basat en “les savantes recherches” (busquedes savies) de Raynouad, Campollion-Figeac i Sismondi. Vegem que el valencià porta l’afegito de “llengua escrita”, com “le castillan” o “le portugais”. El català, no.

En l’any 1980, el català Aleixandre Cirici, ponent en l’Assamblea de parlamentaris del Consell d’Europa sobre llengues minoritaries declarava: “En cuanto al valenciano aquí la cosa es muy pintoresca. Verá: los catalanes escribimos en valenciano o leridano. La diferencia estriba en que nosotros pronunciamos de una forma mientras que los valencianos lo hacen tal como escriben. Es una cosa curiosa el hecho de que nuestra lengua ha tenido el desarrollo literario a partir del valenciano, porque era el que se utilizaba en los documentos oficiales del pasado. De todas formas, los valencianos, por tradición, consideran que hablan otra lengua diferente del catalán”

En l’articul de hui, hem comprovat com la primera estrategia de catalans i catalanistes ha segut separar el català escrit del català parlat acostant-se a la llengua valenciana. En acabant, pretenen obligar-nos a escriure paraules valencianes com si foren catalanes, diguent-nos que les pronunciem de forma distinta a com s’escriuen. Nos unflen a paraules i construccions desconegudes calificant-les de “cultes”, volent que substituixquen les propies tradicionals. El resultat no pot ser mes trist: una llengua “oficial” i una atra llengua sentida. I els sentiments no s’expressen en llengues no sentides. Una llengua no sentida es una llengua morta. I volen matar la llengua valenciana.

La llengua valenciana, ha passat per epoques de castellanisacio. Hui estem en un atac massiu tendent a la “catalanitzacio”. Tant una cosa com l’atra son artificioses i gens productives, “per la carencia de la força de la llengua, com per la varietat dels enteniments”, tal com deixà constancia Onofre Almudever, en l’”epistola proemial als lectors” de l’edicio de “Lo Spill” de Jaume Roig de 1561, en la qual, parlant d’Ausias March diu que, “essent natural de Valencia, los Cathalans lo san volgut aplicar y los castellans han treballat de entendre’l”. No consentim que ni els uns ni els atres, nos malbaraten la nostra Llengua Valenciana.

www.inev.org