Previament a entrar en el fondo del tema, pot ser interessant situar el significat de la paraula “mossarap”, sent que ha acabat sent polisemica. Procedent de l’arap “musta‘rab”, que vol dir arabissat, es gasta tant per a nomenar als cristians que vixqueren “sots senyoria de moros”, com per a nomenar la llengua romanç parlada fonamentalment per la poblacio autoctona (cristiana o islamisada).
Vegem com al parlar de “mossarap”, es mescla “poder”, “religio” i “llengua” en un coctel explosiu que ha donat frases, com la famosa “hábleme usted en cristiano”.
Per aixo es mes aclaridor dir “romanç valencià”, per a referir-nos a la llengua hereua del llati vulgar, que parlaven els valencians descendents dels iberorromans, anteriorment a la vinguda de Jaume I, independentment de que foren cristians o musulmans.
Anem a vore les caracteristiques del romanç valencià prelliterari, per contraposicio a les mentires que als catalanistes els interessa escampar.
En la “Gran Enciclopèdia Catalana” (volum X, pp. 336-337), es pot llegir lo que els catalanistes postulen sobre les “lleis fonètiques del mossàrab oriental”. En eixes “lleis”, es supon integrat el mossarap valencià, sent que Valencia es troba a l’orient de la Peninsula Iberica. La redaccio fon clarament inspirada per Sanchis Guarner, i repetida casi textualment en “La llengua dels valencians”. Es de destacar que afirmen d’elles el seu “caracter provisional”.
Com es podia esperar, eixes “lleis” van orientades a marcar les maximes distancies entre el “mossàrab” i la llengua valenciana, per a postular que la llengua valenciana fon duta pels catalans. Aixo permet que Gulsoy, a renglo seguit de reconeixer que els valencians teniem “...un parlar romànic que era diferent i independent del català...”, puga dir que: “És veritat que el lèxic del mossàrab valencià tenia més afinitats amb el català que no pas amb el castellà, però en general les dues llengues eren força diferents...”. I anem a vore com eixa mentirola no es deveres.
L’any 1990, Leopoldo Peñarroja, publicà “El mozárabe de Valencia”. Máximo Torreblanca de la “University of California”, en el seu articul “De toponimia valenciana medieval” presentat al “Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes. (València 2001)”, parla de l’obra de Peñarroja diguent que “...supera grandemente todos los trabajos anteriores relacionados sobre el mozárabe levantino”, proposant-se “completar siquiera parcialmente la obra de Peñarroja”.
Encara que puga pareixer pesat, crec que es interessant coneixer, per mes que siga superficialment, les raons que desmentixen, totes i cada una de les “lleis” inventades pels catalanistes. Anem a vore-ho, en documentacio treta, en la seua immensa majoria, del citat llibre de Penyarroja, al qual hi hauria que acodir, cas de necessitar mes detalls. Numerarém les preteses “lleis” reproduint-les textualment, fent un comentari a cada una d’elles.
1.- “No reducció dels diftongs ai i au llatins o romànics: Moraira (Teulada) 'morera', Carraira (Llombai) 'carrera', colombaire 'colomer', Llaurets (la Torre d'En Domènec) 'Llorets'”
Sanchis Guarner, circumscriu esta “lley” “a les ciutats”: “A les ciutats: no monoftongació de AI, AU...”, rao per la qual nos quedem en el dubte de que passaria “als pobles”.
Vegem com retrauen els toponims “Moraira” i “Carraira” i la paraula “colombaire”. Es planteja la no evolucio de “ai” a “e” en el romanç valencià, evolucio que es dona en paraules, o combinacions llatines, acabades en “aria” o “arius”, com per eixemple: “mora” + “aria” > “moraria”, que evolucionaria en “moraira” > “morera”.
Respecte dels dos toponims que aporten, pareix llicit preguntar-se: ¿Perque no parlen de “Cervera”, “Corbera”, “Herbers”, “Gallinera” i molts mes...? La resposta catalanista es que els conquistadors les “catalanitzaren”, no entenent-se la rao per la qual no acabaren la faena, escapant-los-els “Moraira”, “Carraira”, “Bocairent” i alguns mes. Anem a vore com l’evolucio de “ai” a “e”, sí que es donava en el romanç valencià sense necessitar dels catalans per a res.
Ibn al-Abbar, (1199-1260) en “Takmila” escriu: “G.rbīra” = Cervera; ¿per qué no escriu G.rbayra? Al-Udrī (1003-1085), en “Nusus‘an al-Andalus” escriu: “Batrīr” (Petrer) i “Galinār” ¿Perque no escriu “Batrayr” o “Galinayr?
En el llibre de “El catalá i l'aragonés en els inicis del Regne de València segons el Llibre de Cort de Justicia de Cocentaina (1269-1295)” de Ponsoda, referit a l’any 1276, llegim: “E que meta los X sols en l’alcaldera”. Diu Ponsoda: “Resulta extrany que en aquest cas s’empre caldera amb l’article àrab aglutinat. Segurament l’obrador "de la tintureria" ja existia abans de l’arribada dels cristians i els moros ja devien dir alcaldera. Es més probable açò que no que els cristians afegissen l’article àrab a caldera”. Vegem que els mal dits “moros”, que eren els iberorromans valencians islamisats, no dien “caldaira”, sino que de “caldarium”, havien reduit a “caldera”.
Hem de saber que el pas ai>e; au>o, tampoc els catalans el tenien totalment establit. Paul Aebischer, va escriure “Le suffixe –arius en catalán prélittéraire”. I, per eixemple, va trobar: “Cerveira” i “Fenoleiras”, en documents de 1166; “Calveira”, “Pegueira” i “carreira publica”, en documents de 1171. ¿Parlarien “mossarap” els catalans?
Respecte de “colombaire” o “colombari”, el cas es que sempre parla qui ha de callar. ¿Que passa en els catalans “arrossaires”, “calcinaires”, “carbassaires”, “coetaires”, “drapaires”, “fallaires”, “femataires”, o “firaires” que en valencià es diuen arrosser, calciner, carabasser, coeter, draper, faller, femater o firer? ¿A on esta la reduccio ai>e, dels catalans que no la veig?
En el toponim “Llaurets” volen que vejam la falta d’evolucio de “au” a “e”. I tambe hi han eixemples que confirmen que eixa evolució sí es produia en el romanç valencià. Ne citarem dos: “Oriola” de “Auriola”, es citada com “Ūryūla” per Ibn al-Abbar i “Santa Būla”, derivat de “Sancta Paula”, es citada per Al-Udrī.
I no hem fet mes que escomençar a posar de manifest les manipulacions que han escampat els catalanistes sobre el mal dit “mossarap” valencià.
https://clubjaimeprimero.org/content/cites-historiques-sobre-la-llengua-valenciana