L’escassea de documentació històrica a disposició del públic, la poca atenció que a nostre teatre se li ha dispensat a lo llarc del temps per part de les autoritats culturals, junt a la relativa carència de texts o referències escrites arribades fins a nosatres, fa difícil expondre al llector interessat lo que en realitat ha supost el fet teatral per a nostra societat valenciana, i lo que ad ella en quant a cultura li ha aportat. No obstant, i per fortuna, no tot ha segut obscuritat a lo llarc del temps per a la nostra escena.

Si en l’inici d’estos apunts tenim en conte la màxima de que “començar pel principi” sol ser la millor manera d’explicar un fet, bo serà que adoptem una forma un tant cronològica en la present redacció, mes que a lo llarc dels apunts, de volta en quan siga precís o un tant aclaridor, tornar arrere per a desenfosquir algun tema que ho precise. En permís, puix, anem al principi.

No tenim notícia, ni texts de dramaturcs valencians, de l’época compresa entre el temps de la “Valentia Edetanorum” i el segle catorze. Els events d’una dominació visigòtica de cinccents anys, seguits de uns atres tants baix l’autoritat àrap, degueren d’influir necessàriament en nostres usos i costums, relegant l’esforç dels valencians a la pura supervivència en un temps en que conquista i reconquista, fallir o subsistir, ho era tot per al ciutadà. D’estes fites, sobre tot de les victorioses –puix que la crònica la sol difondre el guanyador–, sí nos parla extensament la història, tant la escrita pels dominadors de tanda, o pels contraris en el temps que els pertocà dirigir el pervindre de ciutadans i territoris.

I és a partir de nostra consolidació com a nou regne, del mil trescents en avant, quan comencem a fruir un gènero de vida, que nos permet anar obrint-nos poc a poc a uns atres horisons distints als purament vegetatius. Les humanitats afloren, es difonen, i en elles el bon quefer, la delicadea, l’afany d’agradar, la convivència, i una vida més relaixada que permet descans i diversió… I en això, com era d’esperar, el teatre.

Els camins s’òmplin de joglars que van venent de poble en poble el seu art, als veïns ansiosos d’espectàcul i distracció. Les iglésies, a través d’autos sacramentals representats pels propis feligresos, difonen la cultura en la visió de lo diví i la salvació eterna. I la societat acomodada representa davant de qualsevol acontenyiment festiu, els treballs que alguns preclars dramaturcs comencen a produir.

En acabant d’un espai prolongat, del qual no es coneix més crònica teatral que la relativa als grups transhumants –dels que parlarem en atre apunt–, tenim constància escrita de que en 1394 es representa en el Palau del Real de Valéncia, una tragèdia titulada “L’hom enamorat i la fembra satisfeta”, escrita per Mossén Doménech Mascó, el qual era conseller del rei Don Joan I, i que el text d’aquella obra fea alusió a l’amor que professava el rei a donya Carrossa, una dama principal de la reina.

Per les mateixes dates també es representa en nostra ciutat la tragèdia “Hércules y Medea” de Lucio Aneo Séneca, que havia segut traduïda al valencià per Mossén Antoni Vilaragut, lo que nos fa supondre que la difusió d’un text o una representació teatral, ya no era en l’época un cas aïllat o extraordinari.

Transcorrerà un segle, no obstant, abans de que es produïxca el fet notable de que el teatre valencià creue les nostres fronteres, i es deurà tal circumstància principalment a Bartolomé de Torres Naharro, un autor extremeny afincat algun temps en Valéncia, que en ple coneiximent de nostra llengua escriu entre atres, les comèdies “Serafina”, basada en el “Romance del Conde Alarcos” i “Tinellaria”, comèdia satírica que es desenrolla en el banquet dels criats d’un cardenal, les quals obres edita en Nápoles, i representa en valencià en aquella cort italiana. No devem oblidar que en la Cort del Papa Alexandre VI, composta per moltes personalitats valencianes, la gent que el rodeja coneix la nostra llengua i sol expressar-se en ella. Digam que els Borja havien colaborat en posar-la de moda en els círculs més exquisits.

Mes, tornem a casa. Lo precari en documents editats sobre el tema teatral, el fet de que les obres són manuscrites, directament suministrades per al seu estudi als actors que la interpretaran, i la difusió i conservació d’elles fòra de tal àmbit és molt problemàtica, farà que només nos pugam detindre en contemplar l’obra d’aquells autors valencians dels quals ha quedat constància; o be pels seus preats eixemplars arribats a nostres mans, o per la menció de cronistes afins a l’art de Talía que en son temps vixqueren.

Entre els més importants autors de nostra terra en l’época referida figura Joan de Timoneda, en les seues tragèdies “Los Menecmos”, i “Cornèlia” i “Paliana”, la comèdia “La oveja perdida”, l’auto sacramental “Coloquio pastoril”, o els entremesos “Dos ciegos y un mozo”. A Timoneda seguix Andreu Rei de Artieda, que nos oferix “Los amantes de Teruel”, “Los encantos de Merlín”, “El príncipe vicioso” i “Amadís de Gaula”. I cóm no citar a Cristofol Virués, autor de “La gran Semiramis”, “Atila furioso”, “La cruel Casandra”, o “La infeliz Marcela”.

És cert que en eixa época, la major part del teatre compost pels autors valencians ho és en castellà i en vers, sense que trobem atra justificació a tal fet, potser, a que la producció dramàtica es fa per a ser representada fòra del nostre territori; principalment en la Cort a on es viu plenament el Segle d’Or de les lletres, gràcies a l’ingeni de Lope de Vega, Fernando de Rojas, Tirso de Molina, Francisco Tárrega, Leandro de Moratín, i tants atres que ompliren de glòria l’escena espanyola, i dels qual encara en l’actualitat es solen representar algunes de les seues més famoses obres.

Junt a tant preclars escritors, en els últims vint anys del mil cinccents destaquen dos autors valencians; nos referim a Gaspar Aguilar, i Guillem de Castro, dels quals per la seua importància com a dramaturcs, i les curioses vicissituts en que es desenrollà sa vida, serà menester que fent un incís els dediquem uns apunts a part.