Quan Pompeu Fabra, Rovira Virgili, Joan Coromines i demés notables publicaven en La Veu de Catalunya el manifest «Desviacions dels conceptes de llengua i de pàtria» (1934), la màquina de pseudohistòria catalana estava ya en plena producció. «Mallorca y Valencia han de renunciar a sus antiguas glorias, pues ambas provincias van siendo comprendidas bajo el común nombre de catalanes», s’estrenava en 1868 l’archiver-prestidigitador Antonio de Bofarull, inventor de la «confederació catalano-aragonesa». D’ahí que aquell manifest, que veu la llum en plena eclosió dels totalitarismes continentals, i cinc mesos abans de la declaració per Companys de «l’Estat Català», siga en sí un programa purament totalitari, puix dona per sentat el dret de la «raça catalana» a la liquidació de l’idea històrica de Valéncia (identitat, llengua, cultura), condició necessària per a la viabilitat de dita paranoia. I això en dos dimensions.

En primer terme, perque per a tals patriotes la nació catalana no són les quatre províncies catalanes —cosa fàcil de sospitar—, sino lo que va del Rosselló a l’Horta d’Oriola i a les Illes Balears, prèvia incautació dels regnes històrics de Valéncia i de Mallorca sense necessitat de justificació. Pero no comprén, sintomàticament, el gran territori provençal, que, per lligams que haguera mantingut en temps passat, evaporen de colp, evitant cucament que esta conexió cultural rebaixe la jerarquia (sempre superior) del racó nororiental d’Espanya. I en segon lloc, perque els resulta contraproduent que la llengua en que fonamenten la suposta i expansiva nació puga ser una més entre les modalitats —gascó, provençal, auvernés ... o valencià— d’un conjunt idiomàtic, sense més preeminència que la d’un pi en un pinar. 

En definitiva, nostres guies espirituals de Barcelona se fabriquen i nos donen fetes una nació i una llengua sobre les que nosatres, valencians i balears, no tenim res que dir. Som convidats de pedra. 

Per raons que creem haver demostrat (1990, 2013, 2022), ni considerem que el valencià derive del català de determinats colonisadors del sigle XIII ni que derive de cap dialecte provençal, cosa científicament indefendible. Pero tampoc que el català siga una rèplica de l’occità, sino una llengua iberorromànica en pinzellades galorromàniques. Ara be, en el contínuum romànic peninsular, una cosa sí és clara i vertical: el genoma del valencià estava ya imprés en Valéncia-territori ans de la conquista de 1238. No ve de Catalunya ni del sur de França. Cinctorres, Sant Mateu, Llobregat, Castelló, Cervera, Montornés, Canet, Campanar, Sant Vicent, Vilanova, Cullera, Finestrat, Montroy, La Llosa, Crespí, Badell, Mariola, Carbonera, Pedreguer, Figueroles, Santa Pola ... i una immensa onomàstica geogràfica i personal documentada en fonts primitives són evidències empíriques. 

El problema és que aquell programa germinal de 1934 s’ha complit en puntualitat i eficàcia, accelerant-se des dels 70-80 del s. XX, quan s’inicia un procés multidisciplinar de demolició de les bases de l’dentitat històrica, cultural i llingüística valencianes. Una debacle de la que part dels valencians són inconscients. No aixina les èlits implicades, que des de Fuster-Guarner han controlat el procés.

Ha ocorregut en lo referent a la societat valenciana preislàmica, sobre la que ya el professor francés Pierre Guichard propagà una image deforme objectivament insostenible. Ha ocorregut en tema tan troncal com el cristianisme valencià primitiu, que E. Llobregat, tildà, contra tota evidència, de fenomen anecdòtic, posant esta idea al servici de les mentires de Fuster. ¡I això que les proves monumentals i textuals del mateix són unes de les més potents d’Europa Occidental! Ha ocorregut en la concepció jurídica del regne valencià migeval, del que s’ha sentenciat ser un Estat «incorporat a l`àrea nacional catalana» (sic, A. Garcia). En la denominació històrica Valéncia o Regne de Valéncia, degradada a la forma servil o concepte-bonsai «País Valencià». I en casi tots els constituents de la cultura, sobre tot en la llengua secular dels valencians, devaluada a cosa que diuen model o variant: model irreconeixible i variant de lo de més amunt del Sénia; hui en caiguda lliure i sifres espectaculars de desafecte.

Sí. Esta papilla mental es la minuta oficialment convalidada en la nostra Comunitat (administració, educació, cultura, propaganda). I ad ella s’han plegat, salvo excepció, les sigles polítiques en joc, principals mantenedores de la ruïna. ¿Salvarà, com diuen, el poble al poble? És l’esperança que nos queda.

https://www.llibertat.cat/2015/10/desviacions-en-els-conceptes-de-llengua-i-de-patria-32772

Image: Biblioteca de Catalunya

Lea "La Vida Cultural" en este enlace (PDF)