I

Index

Els antecedents i el marc / 2

El pare de la teoria (idiomatica) catalanista / 4 La repeticio acritica (lexica i teorica) / 8

Un contengut extens i profunt /14

Integrar solucions majoritaries i divergencies /17 Les controversies / 19

L’induccio i la mostra / 20

La primera novetat: amplitut espectacular / 24 La segona novetat: generalisacio / 26

Extensio i consolidacio de l’hipotesis / 27 Movilitat idiomatica i activitat lectal /28 Contra els elements: un pronostic / 29 Conclusio / 30

Referencies bibliografiques / 31

Nota: les referencies a l’obra figuren entre parentesis (p. XXX).

Per a citar esta obra: FONTELLES, Antoni (2025), Resenya de Leopoldo Peñarroja (2022), Mozárabe y lenguas de España, s. ll., Almuzara. + pagina uep.

 

Els antecedents i el marc

Ni en este cas ni en molts atres, les obres no son objectes aïllats d’un autor. No passa ni en lliteratura ni en pintura ni en qualsevol art i manco en la ciencia i en la tecnica. Ho se per experiencia personal i perque conec la produccio-trayectoria d’uns atres investigadors.

Mozárabe y lenguas... no es pot entendre sense «Una revisio critica del “mossarap” llevanti. Fonts i metodologia» (2002 [1985]), ponencia de Peñarroja en el I Congres de la Llengua Valenciana, en Elig, ni sense «Orige i formacio de la llengua valenciana. (Del substrat iberic a la Reconquista)» (1987 [1985]), conferencia que pronuncià en l’Aula de Humanidades y Ciencias de Gandia, organisada per la Real Academia de Cultura Valenciana.

La continuacio fon El mozárabe de Valencia. Nuevas cuestiones de fonología mozárabe (1990) i Cristianos bajo el islam. Los mozárabes hasta la reconquista de Valencia (1993), que corroboraven el plantejament inicial en uns analisis mes detallats i exhaustius. El segon s’amplià en Cristianismo valenciano. De los orígenes, al siglo XIII (2007), i tot es resumi en «La qüestio valenciana. Mig sigle de Filologia (1960-2012)» (2013), prolec de 47 pagines en la reedicio de ¿Valenciano o catalán?, de Vicente Luis Simó. Entre mig hi ha uns atres articuls, colaboracions o ponenecies congressuals en la mateixa direccio i de gran interes, que es troben referides en el llibre.

Algunes de les critiques eren molt debils (com la de l’historiador Enric Guinot dirigida contra la ‘modernitat’ de les fonts utilisades per Peñarroja, es tracta d’una mentira publicada i no rectificada –que yo sapia–, ho expongui en la Revista de Filologia Valenciana, 1999, n. 6, pp. 176-179); n’hi ha alguna mes ‘tecnica’ (com la de l’arabista Carme Barceló) que fon replicada en son moment per l’autor; i unes atres eren falacies, com l’argumentum a silentio o argumentum ex silentio (segons els detractors, la falta o el silenci d’una ‘lliteratura’ romanica baix domini musulma corroboraria l’absencia d’una varietat viva, es important pero no es determinant perque hi ha proves indirectes aportades per la dialectologa historica), o l’oblit d’alternatives (sense testimonis ‘directes’ no se soste eixe romanisme popular, aço sería cert si... s’ignoren situacions analogues: el contraeixemple ocultat –i conegut– es l’indoeuropeu, no hi ha ‘produccio’ tangible, pero cap de llingüiste nega l’existencia... crec).

Des d’esta perspectiva, el plantejament epistemic novedos –l’empiria acumulada– remou el coneiximent establit en la dialectologia historica, en els estudis del denominat genericament ‘mossarap’. Conforme el presenta Peñarroja, el cas inicial valencià apareixia com una anomalia que no quadrava en la teoria convencional vigent, des de feya decenis, en el panorama llingüistic intern-local- regional i extern-general-peninsular.

La resistencia al canvi procedix de tres fonts principals: (a) inercia, el rebuig al qüestionament del saber comprovat i difos, comprensible fins a cert punt, pero no mes enlla (no es una conducta extraordinaria en l’historia de la ciencia); (b) institucionalisacio, els alineaments personals i grupals (les filies i les fobies, els coleges invisibles, el repartiment del poder i l’autoritat, la movilitat intragrupal, la disponibilitat de recursos humans i economics,els llibres de text i obres divulgatives, la formacio dels investigadors, les relacions mestre-alumne...);         i (c) ceguea intelectiva, l’impossibilitat cognitiva de ‘vore’ lo que la teoria –ideologia– no prediu –i ademes nega– (tampoc es rar: l’heliocentrisme front al geocentrisme, l’absolutisacio dels conceptes ‘dalt’ i ‘baix’ impedia la possibilitat dels antipodes –que els arbres creixqueren cap avall–, l’existencia de ‘races’ superiors i inferiors en la base de l’esclavitut, l’homosexualitat concebuda per alguns com a patologia –requerix de tractament– o com a expressio de la sexualitat personal –sobra la terapia–... v. Fontelles 2020: 99-110, 474-488).

Vejam un eixemple de visio parcial reinterpretada. El numero de voltes que en la documentacio arap de Toledo (ss. XI-XIII) es menciona la traduccio o es referix la llengua dels contractants (pp. 133-158) supera la circumstancia o la casualitat: 203 d’un total de 902. Encertadament, Peñarroja apunta a un fenomen sociologic: “no estamos o no estamos solo ante un síntoma de ignorancia progresiva del árabe, sino de uso vehicular del romance” (p. 139). L’explicacio alternativa, donada pels negacionistes del romanisme i partidaris de l’ultraarabisacio dels ‘mossaraps’, es que alguna de les parts intervinents no sería toledana; ademes, es reforçaria en la ‘rarea’ dels casos (reduits a ¡tres! en J. P. Molénat, citat per Peñarroja). Front a la manipulacio de la casuïstica (la sifra d’aparicions, 203, contradiu la rarea, l’invalída) i a la justificacio ad hoc de forasteria (el numero i la varietat social dels intervinents desconfirmen l’estrangeria), el raonament de Peñarroja es mes parsimonios –cientific–.

Encara que volgam passar de tot, l’empiria es l’empiria i els cisnes negres existixen, diga lo que diga la teoria admesa i consolidada des de començament del sigle passat. Pose un eixemple proxim d’esta oposicio inercial conjunta (empirica i ideologica, fets i teoria); en l’escritura de la llengua valenciana, (a) el sistema accentual de les Normes d’El Puig (no el recuperat per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana en 2003, a image de les Normes de Castello de la Plana –NdC–) es mes simple que el de les NdC (que ademes se servix de forma abusiva i arbitraria de la dieresis complementaria i inclou un inutil i parcial accent diacritic), i (b) el que planteja el membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua Abelard Saragossà (2003: 297- 306) tambe es mes racional (economic) que les NdC. La resposta ‘cientifica’ es identica: la desatencio de les dos propostes.

El pare de la teoria (idiomatica) catalanista

El coneiximent institucionalisat pot servir per a plantejar uns atres reptes (obri perspectives, com el descobriment d’aigua solida en la Lluna), pero moltes voltes dificulta la visio d’elements inesperats, sobre tot si no concorden o son contradictoris en el saber ‘comprovat’ (la teoria geocentrica impedia acceptar l’heliocentrisme del sistema solar). Una caracteristica que definix la ciencia es el principi del coneiximent conjectural (no hi ha veritats eternes i no vaig a descobrir ara a filosofs com Karl Popper o Mario Bunge o historiadors com Thomas Kuhn). Una teoria podra ser mes o manco permeable a les innovacions i mes o manco resistent als contraeixemples, pero l’historia nos ensenya que no es immutable, perque “Nuestra capacidad de observación es limitada temporal y espacialmente, tanto en el orden personal individual cuanto en lo conocido por la totalidad de los hombres” (Trevijano 1994: 184). Aço pot ser dificil d’entendre sobre tot quan es barregen uns atres interessos, que no nomes es donen en les hipotesis emergents sino tambe en les consagrades. Es dir, ideologia n’hi ha tant en lo establit com en lo nou (p. 136, n. 262), tant si s’enten com un ‘prejuï’ o com un ‘conjunt de creences sobre el mon’. Inclus si distinguim en la ciencia el saber i l’activitat –la teoria i la practica–, la neutralitat es dubtosa en molts casos (Agazzi 1996: 64-88; per a una perspectiva mes social v. Torres 1994). En qualsevol cas, s’ha d’evitar que influixca en els resultats de les investigacions, en la seleccio biaixada de les dades, en la valoracio de l’informacio, en el contrast de les hipotesis, en el rebuig aprioristic d’anomalies i contraeixemples, en el progres teoric...

Pot pareixer paradoxal, pero la dedicatoria a Ramón Menéndez Pidal no oculta que una gran part de les critiques, o la majoria, ho son a sa concepcio del romanic baix domini musulma: uniforme i arcaic (pp. 81, 91, 192, 198, 199, 201, 737, 899...), un lecte opost a la diversitat i evolucio del nort peninsular. Son les caracteristiques casi hegemoniques, des dels anys 20 del sigle passat, posades en circulacio per la magna historia de l‘espanyol de Menéndez. Es un model de ciencia basat en les grans figures, els genis descobridors, els experts d’una disciplina, que eren casi indiscutibles o semideus. Es la ciencia ‘romantica’ (Medawar 1997: 75), basada en un concepte tradicional d’autoritat. Es dir: “La credibilidad de la vida científica [... descansarà] en la palabra del maestro, cuya posición le capacitará en exclusiva para interpretar la ortodoxia cognitiva reinante” (Torres 1994: 146). Importa fonamentalment ‘quí diu qué? (Torres 1994: 145-149; Fontelles 1997: 137-145). Pero hem de saber que el respecte no està renyit en la critica raonada.

Est es el coneiximent sobre els parlars hispanics que, pam amunt pam avall, majoritariament, han repetit i transmes dialectolecs i historiadors durant el sigle XX (i continúa): Rafael Lapesa (pp. 940-941...), Manuel Sanchis (l’idea de la varietat valenciana: “derivaba tanto de la imagen pidaliana del arcaísmo mozárabe2586 como de sus prejuicios ideológicos”, p. 979), Álvaro Galmés (“no podía, des de tales premisas [es referix a la concepcio arcaisant del romanic i a la desaparicio] admitir una posible simetría entre románico anterior y ulterior a 1238”, p. 977, n. 2577), Alonso Zamora, Antoni Ferrando, Enric Guinot, Carme Barceló, Francisco Corriente, Pierre Guichard... en algunes excepcions, com Dámaso Alonso (pp. 938-939) que posa en valor el ‘mossarap’ de les terres que s’anaven conquistant als musulmans, Germà Colón (p. 979, n. 2583), o investigadors moderns (per a mi mes desconeguts).

En (a) dades irrisories o insuficients, en (b) suposicions o conjectures, en (c) reiteracio teorica –historica i autorial–, en (d) repeticio casi acritica –en lleus matisacions– dels casos, en (e) ocultacio o infravaloracio de contraeixemples, en (f) clares contradiccions temporals... una gran part d’investigadors s’ha llimitat a confirmar de forma a científica la proposta menendezpidaliana, coixa pero dominant durant molts decenis, i a invisibilisar (negar) qualsevol discrepancia com a inexistent, impossible, aberrant o acientifica (podriem parlar d’un cas de ‘reproduccio’ ideologica del coneiximent). La visio es completava en la funcional hipotesis de la falca metaforica que supongue diacronicament l’alvanç surenc del castella ‘modernisador’, que separava dos zones peninsulars, oriental i occidental, mes ‘arcaiques’. I aixina, tot estava en son lloc.

En el fondo, no es especular ni massa ni poc, l’ideologia nort cristia-modernisador front al sur musulma- arcaic es conjugava en el proces de conquista-reconquista peninsular. El moviment expansioniste cristia i el retroces musulma s’unix a l’extensio de les varietats neollatines nort-cristianes sobre les del sur-musulmanes (irrellevants, debilitades o extintes).

El paper assignat al ‘mossarap’, actiu o inactiu, en la teoria hegemonica quadra en la conformacio dels nous romançs i en la ‘realitat’ de tals comunitats transmissores, tangibles o evanescents, que s’accepten en Portugal i en Toledo, pero es neguen en uns atres territoris: “és improvable que el romanç andalusí hagués persistit en terres valencianes i balears en temps de Jaume I el Conqueridor. Al menys, no ho avala cap documentació ni cap indici” (Ferrando i Nicolás 2005: 82). Sense comentaris. Dire nomes que l’hipotesis no era compartida pel seu mestre Manuel Sanchis: “Consta documentalment que el nucli mossàrab de València sobrevivia encara la vespra de la conquista” (Sanchis 1961: 98-99). Una afirmacio molt arriscada si no es tenen proves. I ho completa: “fou l’acció d’aqueix substrat mossàrab el principal determinant de la fesomia que particularitzà el valencià dins el conjunt idiomàtic català” (Sanchis 1985: 121; igual les cites son inconvenients ara). Anys mes tart, Nicolás senyalava la contradiccio de Sanchis i rebujava l’accio del ‘mossarap’ com a transmissor i modulador de la varietat valenciana perque “no sembla [esta influencia], a la vista de les investigacions dels especialistes, avalada per vestigis arqueològics i textuals ben documentats” (Nicolás 1996: 140). Hipotesis coincident en l’expressada uns renglons mes amunt (Ferrando i Nicolás 2005: 82).

Sanchis no estava a soles, Joan Coromines es declarà defensor del mossarabisme com a element singular del valencià: “I que no havia mort del tot en totes les comarques i rodalies valencianes, almenys en certs elements de la seva còrpora física i espiritual: fins i tot allà on l’àrab era ja el senyor, era un àrab farcit, podrit, de mossarabisme; més que tot, en lèxic, en pronúncia, en tantes coses. I aquest element també va contribuir a aquella torrentada [la que entrà en la varietat catalana importada del nort]” (Coromines 1984: 91; pot ser impertinent recordar-ho). Pareix que siga una opinio personal, pero suponc que alguna rao de pes tindria.

Per ad esta area concreta, Peñarroja aporta argumentacio que sustentaria: “un entramado cristiano autóctono” (p. 999, in extenso pp. 998-1001) al temps que senyala la no identificacio social (cristia) / idiomatica (romanç) (v. infra comentaris sobre antroponimia). La teoria continuista precisa ineludiblement (a) de parlants transmissors romanics, (a1) independent de la condicio sociorreligiosa (araps, no araps, musulmans, muladins, jueus o cristians) (com apunta Peñarroja, s’ha de dissociar religio i llengua, per a evitar malentesos i debats esterils), i que (b) eixa varietat no siga essencialment diferent a les dutes en la conquista.

Es facil advertir que l’hipotesis del valencià importat – una varietat consecutiva del catala– te la necessitat predictiva ineludible de (a) l’arabisacio absoluta del centre- sur hispanic i la simultanea desromanisacio (= perdua de llengua = desaparicio dels ‘mossaraps’) (p. 1015). Ha d’associar  els  fenomens  llingüistic  i  social  (romanç  i mossaraps). I (b) un predomini poblacional clar que explique i justifique la distribucio idiomatica en el Regne de Valencia. Una atra prediccio derivada complementaria es (a1) el supost de la ‘muralla’ idiomatica posterior entre comunitats residents en el territori. Esta hipotesis es tambaleja per la primitiva documentacio judicial valenciana del sigle XIII, causa d’una certa estranyea en investigadors del paradigma catalaniste: “Comunicació aquesta [entre musulmans i cristians] que és indici que, almenys alguns moros, havien fet un aprenentatge de la llengua dels cristians o que ja parlaven algun romanç que els la permetia” (Ponsoda 1997: 130). La primera part de l’explicacio no es descartable –alguns moros havien depres ‘catala’– encara que els eixemples aportats per Ponsoda dibuixen un intercanvi idiomatic ‘massa familiar’, qualitativament i quantitativament distint a la ‘anecdota’ – es una opinio–; pero l’alternativa –que parlaren una varietat, necessariament romanica i proxima, que facilitava la comunicacio en els conquistadors– es molt ‘perillosa’, o letal, per a la teoria aloctonista de la llengua, ¿nomes m’ho pareix a mi?

Tot aço –hipotesis rupturista– es discordant de forma particular o general, local o global, en l’abundancia relativa de fonts primitives (del VII al XIII), visigotiques, llatines i araps, mes en unes regiones que en unes atres, i en el cabal toponimc, antroponimic i lexic –reflexos d’un romanic coetaneu viu imprescindible– de glossaris, croniques, relats, donacions, compravendes, assentaments, conquistes i repartiments –hipotesis continuista–. Unes dades minimisades o ignorades perque no quadren en (desconfirmen o rebaten) el plantejament estés i, en conseqüencia, son anecdotiques, irrellevants, superflues o impertinents.

Peñarroja expressa algunes voltes sa sorpresa per la falta de consulta d’archius i tambe pel relegament –no mencio– de fondos publicats fa decenis. Ho entendria millor –tots ho entendriem millor– si veguera que l’oblit està motivat perque... l’informacio destorba, i mes si contradiu o no corrobora l’hipotesis elevada a la categoria de dogma (per tant, contraria a la ciencia i al coneiximent conjectural).

La repeticio acritica (lexica i teorica)

En l’apartat anterior m’he referit a l’exposicio de proves i a la reproduccio per part d’uns atres autors. No sería cap d’inconvenient si aquelles foren certes i contrastades, pero hi ha voltes que la fiabilitat de l’informacio nomes depen de la confiança-autoritat depositada en els investigadors primers; en conseqüencia, la reiteracio pot no ser la millor idea. Sería disculpable fins a un cert punt. Si vaig a escriure d’aeronautica no cal que comprove la llei de la gravetat ni les distintes resistencies dels metals, ni yo ni ningun atre. Son fets establits i corroborats –no estan en dubte–, pero en el nostre cas – quan l’assunt està en qüestio–, la prudencia es bona aliada del coneiximent. Es el denominat escepticisme organisat del sociolec Robert K. Merton. D’acort en este manament metodologic: “El investigador científico no debe preservar abismos entre lo sagrado y lo profano, entre lo que exige respeto acrítico y lo que puede ser analizado objetivamente” (Torres 1994: 43-44). Pero tambe se sap que hi ha un ‘dogmatisme organisat’ ya que “el científico trabaja en sus propias investigaciones reafirmándose en sus propios supuestos y, en todo caso, dudando del trabajo de los otros” (Torres 1994: 53). I tambe tenint present que l’escepticisme i la neutralitat no son conductes constatades especialment en les controversies o en les disputes cientifiques (Torres 1994: 47).

Es l’anecdota omnipresent, usada com a argument categorial, d’un poblador valencià mossarap denominat ‘Pedruelo’. Les caracteristiques de la paraula son: (a) manteniment  del  grup  <-tr->  sonorisat  <-dr->  front  a l’esperable reduccio a <-r-> (‘Perol’, com ‘Pere’ o ‘mare’),

(b) diftongacio espontanea de la o breu (sufix <-olu>) en <- ue-> (front a ‘Puçol’ o ‘jovençol’) i (c) conservacio de vocal final, sens apocop (<-o> front a ‘port’ o ‘hort’). Tres pardals –caracterisadors del romanic valencià– morts d’un tir. Capital si fora certa (l’anecdota).

Ya apareix en Ramón Menéndez quan tracta la perdua de la vocal final, encara que diu que hi ha vacilacio: “En el Repartimiento de Valencia, entre las casas de dentro de la ciudad (De domibus Valentie) que se reparten se nombran los de Alamello, Avenfierro, Iben Calvo, Pedruelo y otras así” (Menéndez 1986: 179). Va acompanyat de “Pedruel partido de Boltaña” (Osca) (Menéndez 1986: 183), i d’algun atre com “P. Çalarieta”, atribuit a una nota de Galmés i que Galmés no cita (p. 328).

Tambe figura com a eixemple de vacilacio en l’evolucio de la o breu llatina (ue / o): “«real Alponti» etc. Pero también Pedruelo, nombre de un vecino de Valencia al tiempo de la reconquista” (Menéndez 1986: 134).

S’amplia en Alonso Zamora en la generica idea del mossarap en singular: “El habla románica se hizo, al estar separada de sus cohablantes del norte, claramente arcaizante y familiar” (Zamora 1974: 15). Es la tipica falacia non sequitur: de la separacio fisica-politica no se seguix necessariament l’arcaisme, encara que podria acceptar-se la restriccio a l’ambit familiar, la diglossia. En la mateixa pagina, sense mes explicacions, el singular generic –“El habla románica”– es torna plural i variat: “la diversidad mozárabe es bien clara, y obedecería a diferentes formas o grados de la romanización, aparte de rasgos étnicos o culturales locales” (Zamora 1974: 15, nota 10), en concordança en les hipotesis de Sanchis (per al valencià) i Badia (per al catala). I unes pagines despuix ho corrobora: “podemos tener ideas precisas sobre la forma y variantes de  las  hablas  mozárabes”  (Zamora  1974:  20).  Ho  he remarcat perque les conseqüencies son distintes si la parla romanica es uniforme o multiforme (p. e., la modalitat murciana podia ser distinta de la granadina).

Respecte a la diftongacio apunta la curta gama de l’arap (tres vocals: a, i, u, llargues i breus). De la precaucio passa a la conjectura: “es muy difícil saber con exactitud el estado vocálico de las voces romances a que aluden [els autors musulmans]. La ó tonica de los escritores árabes puede representar frecuentemente uo. La pronunciación era, seguramente, algo vacilante. Las personas más arabizadas pronunciarían ó, sin diptongo, y en cambio, las más vulgares dirían uo” (Zamora 1974: 21). I tenim la mostra: “El Repartimiento de Valencia registra nombres como Villanova, Avenfoco, Alponti, Alconcho, Barbatorta, al lado de Pedruelo (nombre de un vecino de Valencia), Azuela, Pozuelo (grafía probable de ue)” (Zamora 1974: 22).

Caracteristica similar troba Rafael Lapesa ya que afirma que el mossarap coneixia la diftongacio i subsistiria en “Toledo y Levante” (Lapesa 1980: 182) i la correlaciona en la teoria del repartiment territorial dels conquistadors –“šierra, bašcuel”– en regions a on s’instalaren principalment aragonesos: “(Teruel, Segorbe, interior del reino de Valencia), mientras las formas en /e/, /o/ prevalecieron en el litoral, ciudad de Valencia e islas Baleares, asiento preferente de catalanes” (Lapesa 1980: 193). Si nos parem un poc, els plantejaments d’Alonso (vacilacio i dos normes, independent de l’assentament poblacional) i de Lapesa (doble solucio associada a la poblacio catalana / aragonesa, en contra ‘Pedruelo, en zona catalana’) son incongruents entre ells.

Álvaro Galmés sera u dels principals difusors: “En el Rep. de Va. [repartiment de Valencia]: Pedruelo III, 57, nombre de uno de los habitantes de Valencia al tiempo de la Reconquista, sin duda mozárabe” (Galmés 1983: 128; reiterat per diversos motius en 138, 154 –com a mostra de manteniment-evolucio tr > dr–, 159 i 160).

I repetirà la jugada anys mes tart a l’assegurar que en el mossarap hi ha formes diftongades clares: “Pedruelo, Azuela, Xilviela (Valencia)” (Galmés 1996: 102), pero tambe unes atres dubtoses o be: “que hemos de leer necesariamente la vocal sin diptongar [...] Aurel, Avinferro, Avenfoco, Alponti (Valencia)” (Galmés 1996: 102-103).

En les dos obres, 1983 i 1996 (13 anys de diferencia), manté “Pedruelo”, pero entre elles hi ha un factor determinant, Peñarroja ya havia publicat alguns treballs (1987, 1989 i 1990) que contradien o explicaven el fenomen ‘Pedruelo’. Havia aclarit que els avaladors del veï de Valencia (Menéndez, Zamora) i pressunt mossarap (Galmés) estaven errats; este veï mossarap no era atre que un repoblador catala, com consta en l’assentament: Berenguer de Pedrol, modificat per l’escriva en “Pedruelo” (Peñarroja 1990: 66-67, 152). Ni citacio ni rectificacio; uns ya no podien fisicament (havien faltat) i uns atres no volien intelectualment. ¿Ciencia o ideologia?

Curiosament, u dels grans defensors de la catalanitat del valencià, Manuel Sanchis, no utilisarà mai est antroponim en les seues obres (les quatre consultades), i dubta de si el fenomen fonetic en qüestio es donava o no, i si era autocton o implantat. L’unica mencio, no propia, es troba en el prolec de Ramón Menéndez: “pues al lado y enfrente de Abinferro, citado en estas conferencias, aparecen también Avinfierro, en el término de Penáguila, así como Xilviela, hoy Chirivella, y Pedruelo, los tres pertenecientes a la zona que hoy habla valenciano” (Sanchis 1949: 15) (recordem: diftongacio contraria a la teoria repoblacionista de Lapesa, pero compatible en la de Zamora).

Sanchis apunta lo que sera una constant (i una incongruencia): “cabe considerar sólo como provisionales algunas de las conclusiones obtenidas por los filólogos que se han esforzado para reconstruirla [la parla romanica de Valencia]. En ciertas ocasiones los datos son tan contradictorios que tenemos que limitarnos a plantear el problema” (Sanchis 1949: 107); una precaucio epistemica que no li impedix asseverar en pagines posteriors de la mateixa obra: “el habla de los mozárabes de Valencia era muy diferente de la lengua valenciana actual, con la que tiene un parentesco poco íntimo” (Sanchis 1949: 135-136). Segons el principi de no contradiccio, A (resultats empirics dubtosos) i B (diferencia segura i cancelacio del dubte) no poden ser verdaderes simultaneament. Aci, en concret, hi ha tambe una falacia non sequitur, de l’insuficiencia de materials no es pot inferir cap de certea minima, en tot cas, una baixa provabilitat (la provisionalitat mencionada en la primera cita).

Sense tractar extensament les lleis fonetiques del romanic (unes poques mencions), si que mantindra la provisionalitat en una publicacio posterior (Sanchis 1961: 141-142).

En l’obra mes difosa, La llengua dels valencians (l’original es de 1933), enumera les caracteristiques mes importants d’eixa varietat primitiva valenciana i mantenia el dubte sobre els resultats de l’analisis, pero: “La conclusió és clara, tanmateix: El parlar dels mossàrabs valencians era molt diferent de la llengua valenciana amb la qual té un parentiu poc íntim” (Sanchis 1985: 120). Com es veu, identic plantejament i la mateixa afirmacio que abans, ara en valencià.

I per al final, en l’ultima de les seues obres sobre historia llingüistica (del catala), nos oferix la següent conclusio: “Coneixem ja relativament prou els parlars romànics dels mossàrabs valencians i mallorquins, bastant semblants entre ells però molt diferents de les modalitats valenciana i baleàriques de la llengua catalana parlades actualment al País Valencià i a les Illes. Aqueix mossàrab llevantí incloïa també les regions de Tortosa i de Múrcia, i, segons sembla, era més paregut al de Granada que no pas al de Toledo” (Sanchis 1980: 93). L’afirmacio justificativa “Coneixem ja relativament prou” es retorica pura i buida – sent benevolent– , perque no hi havia estudis nous que no haguera citat en l’obra de 1961 (especialment, Sanchis 1961: 141). D’aci deriva que les conclusions no poden bellugar-se de la ‘provisionalitat’ descriptiva inicial ad esta suposta certea final. En tot cas, esta certea sería falsa.

Mes actual es l’historia del catala d’Antoni Ferrando i Miquel Nicolás (2005), pero patix d’una exposicio informativa escassa (un tractament molt breu) i de repetir alguns topics sobre el ‘mossarap’, modernament dit ‘romanç andalusi’ (Peñarroja advertix de l’impropietat terminologica). No era una parla homogenea, pero: “era ben diferent de la dels regnes cristians del nord de la península i, en concret, de la dels comtats catalans” (Ferrando i Nicolás 2005: 81-82). Es l’hipotesis ‘diferencial’ nort-cristia-romanç / sur-musulma-arabofon de Sanchis i de Menéndez. Li dediquen un quadro comparatiu, poc mes de mija pagina, a catorze lleis fonetiques caracteristiques radicalment divergents (mossarap llevanti / catala), mes dos coincidents, en eixemples unics i oposts (Ferrando i Nicolás 2005: 81-82), com

La didactica podria justificar, dic podria, un esquema tan poc matisat i que genera una image distorsionada – mendaç– de la realitat evolutiva d’aquell ‘mossarap’. La simplificacio expositiva –blanc o negre– desprecia la variada casuïstica aportada per Sanchis o Galmés, i no parle de Peñarroja, que ni el citen, un comportament poc cientific, millor, anticientific. Son prejuïns i mentires, perque necessariament havien de coneixer les obres de Sanchis, Galmés i Peñarroja.

Una curiositat respecte a la paraula ‘canissia’ que mencionen: “els topònims [valencians] amb l’element kanisa, interpretats tradicionalment com a ‘església’, com ara Alcaníssia, Caníssia o Alquenènsia, serien, en realitat, denominacions que els indígenes islamitzats haurien donat a certs santuaris religiosos preislàmics” (Ferrando i Nicolás 2005: 81). Peñarroja manté que designen primitives iglesies en territori musulma (Revista de Filología Española, t. LXXI, 1991, p. 370). Personalment i de forma casual vaig trobar corroboracio de la tesis de Peñarroja, en 2011 comprovi que el terme encara significa ‘iglesia’ en maltés (llengua semitica, derivada de l’arap magribi). En Paceville, en la conurbacio de la capital La Valletta, trobem “Triq il-Knisja” (‘carrer de la Kanisia’), en una punta del qual hi havia un modern temple cristia (Fontelles 2019).

Tota esta ‘introduccio’, ¿per a aplegar a ón? Per a reflexionar sobre les suposicions, les contradiccions, els eixemples desconfirmatoris, les explicacions singulars, els dubtes, els condicionals de les afirmacions, per a entendre que a voltes aixina s’escriu la –mala– ciencia historica i una determinada filologia romanica.

Resumint, no nomes es dona una repeticio acritica dels plantejaments menendezpidalians en esta qüestio sino que es reitera la casuïstica (aci ho he eixemplificat en una paraula: ‘Pedruelo’). Ho confirme mes avant al comparar l’evolucio dels grups consonantics -mb- i -nd- (v. L’induccio i la mostra) en primeres figures de la dialectologia historica i la llingüistica historica del sigle XX, tots utilisaven casi els mateixos termens i les cantitats variaven poc entre 10 i 15 com a molt. Estos dos aspectes teoricopractics capitals per a l’hipotesis de la discontinuïtat lectal ante i post conquista de Valencia pareix que no han preocupat massa a la ‘romanistica internacional’.

Un contengut extens i profunt

En la part fonamental (unes 650 planes) analisa les varietats romaniques des de la ‘frontera’ del Duero cap avall, comparant-les en les de la zona cristiana del nort. Ho completa en una geografia dialectal d’elements idiomatics arreplegats en uns ilustratius i comprensibles mapes, al remat del text.

La descripcio inclou els aspectes diagnostics habituals: evolucio dels diftoncs decreixents <ai> i <au>, diftongacio espontanea i condicionada de <ĕ> i de <ŏ>, conservacio o caiguda de vocals finals, tractament de la <f> inicial, reduccio o manteniment dels grups interns <mb> i <nd>, aparicio i transformacio dels sons palatals, marques de plural, estructures sintactiques basiques... No totes estes lleis fonetiques tenen el mateix pes en la configuracio lectal, perque afecten a conjunts lexics de variable amplitut i perque no tenen la mateixa extensio en la llengua originaria, el llati. Tambe nos podem trobar en processos inconclusos o que han tengut evolucions irregulars (es el cas dels curts grups -nd- o -nn-, front al llarc sufix -ariu > -er).

Una d’estes lleis es la caiguda o manteniment de la <- r> final en paraules agudes (pp. 833-838). Es important per la repercussio en el transplant de la llengua –teoria rupturista–, per la transmissio genetica de ‘mare’ (catala) a ‘filla’ (valencià). L’analisis documental de Peñarroja mostra un tractament general, peninsular: “Tanto en el continuo dialectal románico del norte cristiano como en los romances de al-Ándalus salvo en su parte nororiental (áreas de Lérida, Tortosa y la franja del Sobrarbe-Ribagorza), no hay signo de otra cosa que de la conservación de -r” (p. 835), i en la regio oriental: “no parce haber duda de que el románico sudcatalán era, antes de la reconquista de las regiones de Lérida y Tortosa en 1148-1149, una continuación del catalán del norte en cuanto a la caída de la -r final de los oxítonos [ana(r), forne(r)]. Distinto era el comportamiento del románico de Valencia, que solo parece haberse unido a ese uso a partir de la cota de Peñíscola” (p. 838).

Repassare un atre cas (de forma resumida i restringida al valencià): el tractament i evolucio del diftonc secundari - ai < ariu: Sanchis diu que el sufix -ariu presentava la forma -air en temps prejaumins, es dir, aquella varietat romanica anterior al sigle XIII practicava la solucio arcaisant -air (Sanchis 1985: 120-121; recorde que la primera edicio es de 1933), i que ya implicaria l’eliminacio de la vocal final - air(u) (Peñarroja 2022: 452). Es repetirà –perque ratifica l’asseveracio– en obres posteriors en un corpus analisat prou major (Sanchis 1949: 108-109). Mes tart afirmarà que el diftonc es conservava pero estava canviant i dona un toponim: “Chinqueyr” (Sanchis 1961: 125; hui “Xinquer”, p. 126), pres de Galmés, que havia publicat El mozárabe levantino en los Libros de los Repartimientos de Mallorca y Valencia (NRFH, num. 4, 1950: 313-346), i que havia aportat tambe les formes “Cinquayros” i “Chinqueyr”, reduida esta segona, ‘per catalanisacio’ (Galmés 1983: 142). Pero en el darrer manual seu d’historia de la llengua catalana es desdiu, recula i torna a defendre la conservacio del diftonc, sense canviar a -er com fa el valencià actual (Sanchis 1980: 94) i el catala dels conquistadors (Fontelles 1997: 78-79).

Obviament, un discrepant de la teoria ha de comprovar la documentacio i vore si n’hi ha mes i si esta l’avala o no. S’han de revisar les fonts, la datacio dels texts aportats, la cronologia concreta dels canvis fonetics, la comparacio en unes atres investigacions, les distorsions provocades per les adaptacions grafiques, etc. En resum, s’han de reanalisar la quantificacio-exactitut i la calitat de l’informacio aportada (Agazzi 1996: 286-289).

Per a entendre’ns i es d’aplicacio generica, no te el mateix significat –epistemicament i convencionalment establit– que aparega el sufix -er en un text arap previ a la conquista de Valencia (provatori de reduccio) que si es documenta en el llinage d’un musulma en el repartiment (confirmatori de la reduccio), o si el trobem en un toponim de nova creacio cristiana (irrellevant teoric). Tambe es representant d’evolucio fonetica –com explica Peñarroja– que un romanisme aparega adaptat a l’arap en un lam (ele) inicial duplicat <ll-> (‘llobregat’), perque s’opon a la norma ortografica arap i perque, colateralment, no tenía tampoc tradicio en l’escritura llatina. L’aparicio de <ll-> es relativament tardana, de mitant del sigle XIV i principis del XV, pero la generalisacio es posterior (Corpus informatitzat del valencià –CIVAL–, v. ‘llarc’, ‘llauger’, ‘lluna’).

Peñarroja ha segut meticulos tant en els treballs primers (per al romanic valencià) com en el darrer (per al romanic oriental i per als restants: central, surenc i occidental). No nomes te en conte els estadis evolutius intermijos en -eir (representat per ‘Chinqueir’) o el final en - er (representat per ‘Chinquer’), sino les conservacions clares –per a evitar la falacia d’evidencia incompleta o espigoleig– com ‘carraira’ (per ‘carrera’), atribuibles sense dificultat a la diversa cronologia de les adopcions (perque en l’arap estos termens son ‘incrustacions’, en escassa provabilitat de naturalisacio i minima de transformacio). Ademes aporta molta informacio nova que corrobora sa hipotesis: la major part de les varietats havien aplegat al final del cami diacronic baix domini musulma: fornariu > fornairu > fornair > forneir > forneer > forner (pp. 246- 248), excepte el gallec i el portugues que es mantenen en - eiro, si be hi ha una tendencia actual a monoftongar en -er des de Lisboa cap al sur (p. 863). I unes atres voltes, l’analisis mes extens de la casuïstica li permet contradir afirmacions anteriors, com la de Galmés (pp. 249-250).

Per a les distintes parles, la reduccio (ai > e) es provable que fora antiquissima perque ya es troba en algunes de les pissarres visigotiques datades en la segona mitat del sigle VII (p. 853) localisades en Avila, pero tambe afecta a l’adaptacio del celtic Talavera (< talav+ariu) que es inequivocament transcrit en fonts araps sense diftonc (p. 854). Es norma tambe en l’Extremadura oriental, en Zamora i Salamanca (llimit en Portugal), i en la zona oriental (valenciana, murciana, balear i surcatalana). La presencia de paraules en diftonc decreixent conservat, documentades, es facilment explicable per diverses raons confluents: l’adopcio i l’adaptacio en una fase inicial o d’alternança, la llentitut dels canvis fonetics que no es produixen de la nit al mati ni tampoc de forma sistematica, la familiaritat del superestrat arap (-air es un sufix diminutiu en arap, baḥar = mar, buḥaira = mar chicoteta, llacuna, albufera), ademes s’han de tindre en conte les llectures arbitraries, la regularisacio de les interpretacions i uns atres factors singulars (pp. 181-182, 183-186, 189-191, 197-198, 853-863...).

A banda d’un extens i complet analisis de les lleis fonetiques, el llector dispon de quatre indexs: lexic, etimologic, toponimic i de romanismes en alifat (en caracters araps).

 

II

Integrar solucions majoritaries i divergencies

En un periodo tan llarc, cinc-sis sigles, en un territori tan ample i en un assunt tan poliedric com son les llengües romaniques en formacio, era i es dificil de creure una suposta uniformitat espaciotemporal i l’absencia de concordances multidireccionals (l’hipotesis estesa era un prejuï). Ya ho he dit, lo basic i esperable no es l’immutabilitat menendezpidaliana i dels seus seguidors, sino lo contrari, la variacio intuida o apuntada per alguns d’ells.

En la ciencia, a l’hora d’oferir explicacions, es convenient intentar reduir el numero i que s’apliquen a la major cantitat possible de situacions o de casos: poques i generals (els arguments ad hoc, singulars, es poden usar pero tenen un encaix tecnic mes dificil). Aixina, en primer i destacat lloc es troba el factor temporal que nos servix per a justificar tant la conservacio d’elements (arcaismes) com l’evolucio de caracteristiques fonetiques (modernitat).

Si es partix de l’hipotesis de l’arcaisme fonetic dels ‘mossaraps’ nos trobarém moltes voltes en grans bosses d’anomalies (opostes a l’immovilisme) i en un galimaties de causes complex i incongruent (en ser possible i certa l’influencia dels escrives en la documentacio, s’ha de ser molt caute i restrictiu; pot passar, pero choca que es ‘catalanisara’ el toponim ‘Petricariu’ en ‘Pedreguer’ –petra

> pedra– i s’oblidaren de ‘catalanisar’ ‘Petrer’, ‘Patraix’ o ‘Petracos’, de la mateixa familia; per a uns atres casos, p.

250). El panorama millora notablement, se simplifica i quadra en el coneiximent generalisat d’unes atres modalitats, si partim de la possibilitat que eixos lectes baix domini musulma evolucionaren en el transcurs dels sigles, no a soles pel pas dels anys sino per l’us continuat dels distints grups de parlants, que es el verdader motor del canvi.

La variacio es connatural a la diacronia (el temps) de les llengües, aixina s’observà en el llati primitiu, en el classic, en l’edat de plata i en la transicio als romançs. A mi me cridà l’atencio quan vaig llegir les primeres obres de Sanchis (1949 i 1961) i en la toponimia hibrida araborromanica apareixien Benimagrell i Massamagrell i hi havia musulmans, aparents, de llinage Almacro en els llibres del repartiment del regne. Me resultava contradictori i per intuïcio o per ocurrencia vaig vore l’efecte unificador del vector temps, ya que generava estes discrepancies i permetia explicar-les. En els tres casos –transmessos per mig de l’arap– hi ha un mateix formant llati ‘macer’ (magre, prim), pero mostren dos versions-solucions incompatibles del lecte: evolucionat en els toponims (que solen ser mes resistents als canvis) i conservat en el llinage. L’explicacio mes parsimoniosa es la cronologia en l’adopcio del terme, constatable moltes atres vegades: (arcaisme) la conservacio del grup <-cr-> (no cal recorrer a un provable cultisme) i (modernitat) la sonorisacio del grup <-gr-> (no cal recorrer a una provable i irregular catalanisacio dels escrives). Este criteri es aduit prou voltes (747, 787, 855, 861, 862, 867, 905, 909...), pero, per al meu gust, sense donar-li l’absoluta preeminencia que te entre tots els vectors de canvi.

Siga com siga, es l’element que resoldra un fum de discrepancies aparents dels romanismes en les multiples i abundants fonts que maneja, i que tambe servix a uns atres filolecs (com els mencionats) i en unes atres ocasions (‘vici’ i avear’, ‘juï’ i ‘judicial’, ‘catedra’, ‘cadira’ i ‘cadera’...). Te un ample espectre d’aplicacio.

Peñarroja detalla les multiples circumstancies (causes), mes particulars, que difuminen la ‘romanitat’ d’un terme, totes elles acceptades i acceptables en esta classe d’estudis: la pericia o les preferencies dels escrives, la costum llatinisadora cultista, les imprecisions i vacilacions escrituristiques propies d’unes varietats en formacio, les adaptacions acustiques del romanisme a l’arap, la dificultat normativa grafica (per absencia de figures-lletres, p. e., la palatal lateral era un problema per a l’arap i tambe per al romanç), la dificultat grafica (per absencia de sons en la llengua receptora, la <p>), els errors i les equivocacions, la possible i provable evolucio fonetica de l’arap peninsular (el ta emfatic i el qaf originariament eren sonors i canviaren a sorts)...

Tot aço s’ha de posar en el context de l’edat mija, en un mon radicalment distint a l’actual, a on els dialectes estaven en proces de constitucio i l’escritura era un be propi i privilegiat d’uns pocs grups socials concrets.

Les controversies

La voluminosa obra tracta els debats colaterals, qüestions conexes a l’hipotesis general, com: el material disponible, el soport documental propi i alié, l’ambigüetat terminologica de ‘mossarap’, el romanisme en epoca musulmana, les asimetriques explicacions epistemiques, les discussions derivades de ses investigacions, les dificultats d’adaptacio dels romançs a l’alfabet arap (alifat)...

Una caracteristica diferencial respecte a la majoria d’investigadors i estudis (tots els mencionats) es l’abundancia de fonts consultades; n’hi ha de cristianes i de musulmanes, principalment anteriors o coetanees a l’alvanç de la conquista i algunes tambe posteriors, que les corroboren. La part diacronica està ben coberta.

Sense dubte, l’incorporacio de tantes i tan diverses fonts dona seguritat i fiabilitat a les conclusions de Peñarroja i al mateix temps reforça les objeccions realisades ad uns atres autors. De forma complementaria, debilita les hipotesis ‘comprovades’ fins ara i socava la credibilitat teorica dels contraopinants.

Mencione ademes el debat conceptual perque sol ser mes-que-terminologic (aci i en unes atres situacions, Fontelles 2023a). Li desagrada el terme ‘mossarap’ perque ha originat confusio entre els aspectes idiomatic i social, cosa que senyalà fa anys (Peñarroja 1990: 48-49; 1993: 296). Es partidari de la dissociacio: “lengua y religión son fenómenos distintos, y el uso del romance por los grupos sociales de la España musulmana fue transversal” (p. 81), i ho reitera: “porque no hay equivalencia entre las caras religiosa y lingüística del mozarabismo” (p. 81, i tambe pp. 926, 999). Pero algunes de les solucions plantejades –com ‘romandalusi’–  ni  son  millors  ni  resolen  el  conflicte.

Peñarroja utilisa unes atres denominacions sens abandonar ‘mossarap’, pero sent conscient que es un mal menor.

Tambe s’ha de separar la forma –onomastica– de la parla utilisada perque pot ser equivoca la relacio antroponim arap = llengua arap (els problemes els tracta en pp. 935, 946, 947...). Aixina: “Una parte significativa de la población mozárabe y seguramente muladí alternaba dos nombres; árabe y romance” (p. 946); podem trobar un “«Ego Dominqiz, qui ita vocor in latinitate es in arabia Aulfaçan Auencelema», 1115 Toledo” (p. 947), o “El documento Gpal 1.012/1125, muy cercano a la conquista [de Toledo], es un testamento del presbítero Māyir ᶜAbd Allāh b. Šuhayl (Petrus en 966-1121)” (p. 947). Per aço, afirma: “hay que guardarse de extrapolar esta onomástica girada a lo árabe de algunos representantes cristianos, que no aparece en otros contextos menos comprometidos” (p. 918). Un aspecte que tambe me cridà l’atencio fa anys per l’importancia dels personages intervinents en les relacions entre cristians i musulmans (Fontelles 2023b).

Peñarroja estudia les equivalencies entre so i grafia en cada una de les lleis fonetiques. De forma breu mencione un cas anecdotic (i categorial): l’arap se servia d’algunes lletres ‘sordes’ –<ṭ> i <q>– (en realitat serien sonores) per a escriure sonores llatines originaries com Qurṭuba (Cordova) o Saraqusta (Saragossa < Caesar Augusta). El comportament grafic ‘anomal’ es consistent en el conjunt de la teoria, quan Pere I / Pedro I d’Arago firmava com Bīṭruh en arap en documents de 1100 (p. 653), i enllaça en el replantejament global i sistematic de les adaptacions i adopcions de termens llatins en texts araps (pp. 159-195).

L’induccio i la mostra

U dels metodos que nos permet obtindre coneiximent (conjectural) en la ciencia es l’induccio la qual partix de lo concret per a poder elaborar generalisacions. Basicament consistix en l’observacio de la realitat, en la comprovació reiterada dels fets i en la formulacio de lleis extensibles a tot el grup i a situacions desconegudes (present i futur). Sens escorcollar mes, l’inductivisme produix un saber provisional, sempre somes a la modificacio ya que no podem coneixer tota la casuïstica actual o per vindre, ni individualment ni colectivament (existix l’induccio completa quan el conjunt analisat es finit, p. e., els alumnes d’una classe, els carrers d’un poble o les fraules que hi ha en una caixeta, pero no es el nostre cas).

Des d’una perspectiva inductivista –ingenua– i com que parlem de provabilitats, fa molts anys ya senyali l’importancia de la quantificacio –la cantitat d’observacions– per a la validea i per a l’explicacio d’un fet (Fontelles 1997: 51-80; especialment la mostra, 76-80).

Resumint, per a que es veja cóm es treballava o treballa en dialectologia historica. A mitant del sigle passat, Manuel Sanchis publicà unes conferencies (1949) a on constatava, en un corpus d’unes 1500 paraules, la separacio evolutiva entre els parlars romanics anterior i posterior a la conquista cristiana de Valencia (recorde que el prolec es de Ramón Menéndez); en treballs posteriors (1961, 1980) la base observacional descrita fon prou mes curta. La similitut entre els romançs de la baixa Catalunya (estudiada per Samuel Gili, 1955) i del nort es fonamentà en un corpus d’una vintena de termens (dubtosament significatiu, rallant en l’insuficiencia o en l’anecdota). Per la mateixa decada Álvaro Galmés (1950), i en acabant (1983), sobre una base aproximada d’uns centenars de paraules tambe classificà el mossarap valencià com a diferent del romanic del nort. Haurem d’esperar als 80-90, en Peñarroja (1987, 1990), per a que hi haja canvis quantitatius- qualitatius, no en el metodo (inductivisme: analisis de casos i formulacio de lleis), pero si en el corpus d’observacio (unes 3500 paraules, mes representatiu, sense dubte) i en les fonts analisades (araps i llatines, anteriors i coetanees a la    conquista,   i       algunaposterior,   que garantísen la ‘aleatorietat’ i la ‘comprensio’ del fenomen analisat).

En aquell moment, les conclusions-lleis fonetiques de Peñarroja eren –i son– opostes a les dels autors citats, i mes fiables per una major provabilitat d’encertar (abandonada l’idea de la certea absoluta, a l’inductivisme nomes li queda el joc de la major o menor provabilitat d’acostar-se a la descripcio de l’objecte). Al mateix temps permetien una reinterpretacio tant de la realitat com de les noticies.

Ho hem vist en global, pero podem vore-ho en particular en l’evolucio dels grups consonantics medials - mb- i -nd-. El conjunt dels analisis es molt curt excepte el de Peñarroja. U dels problemes es l’escassea mostral perque no son molt abundants en llati i per lo tant no es esperable una ampla representacio documental. I l’atre es derivat, de forma general, els eixemples es repetixen, practicament son sempre els mateixos; com abans, l’unic que se separa un poc prou es Peñarroja, en una major varietat. En la següent comparativa oferixc: autor, any, numero de casos, pagines de referencia i a voltes hi ha aclariments i notes per a una millor comprensio.

 

Sanchis (1949), tracta nomes del mossarap valencià, 4 -mb- (130); 5 -nd- (130-131).

Sanchis (1985) (–1960– i posteriors edicions de La llengua...), 2 -mb- (120-121); 3 -nd- (120-121).

Sanchis (1961), 5 -mb- (126, 145); 5 -nd- (145).

Sanchis 1980), 4 -mb- (95); 6 -nd- (95).

Zamora (1974), 6 -mb-, es conservava (45); 4 -nd-, es va assimilar per accio de la llengua conquistadora, catalana (45).

Lapesa (1980), nomes comenta un grup, 3-mb-; en els primers sigles dels romançs: “el grupo latino [mb] se mantenía  en  mozárabe  (polombina),  gallego-portugués (pomba) y leonés (palomba), mientras en Burgos, Aragón y Cataluña se usaba la asimilación /m/ (castellano y arag. amos, camiar, paloma, lomo; cat. llom, coloma) (Lapesa 1980: 183).

Galmés (1983), analisa tots els parlars romanics peninsulars; el treball original sobre el mossarap valencià i el balear es de 1950; 4 -mb- (1 Valencia i 3 Mallorca) (152), hi ha reduccio en un cas de Valencia i un atre de Mallorca, per influencia catalana (152); 7 -nd- (4 Valencia i 3 Mallorca) (152). Es curios que havent consultat els Llibres del repartiment de Valencia Galmés no trobara ni en 1950 ni en 1983 ni en 1996 els musulmans valencians Uarat Alcama (<gamba o camba), Abincolom (<columbu), Mahomat Alfoner (<fundariu) o els abundants toponims de la familia ‘paloma’ o ‘colom’ (Peñarroja 2022: 728-730). Pert a mes inri de Galmés, en 1979-1980, Amparo Cabanes i Ramón Ferer publicaren una edicio transcrita dels llibres en un index toponimic i i un atre onomastic. Negligencia.

Galmés (1996), el llibre es referix a tot el mossarap i afirma que es conservaven els dos grups; 7 -mb- (2 Toledo,

1. Mallorca, 2 Valencia i 2 Sevilla) (108); 4 -nd- (2 Mallorca i
2. Valencia) (108). No hi ha cap de contraeixemple.

Ferrando i Nicolás (2005), son els mes curts de tots, dos eixemples i oposts, com es veu en el quadro inferior. No hi ha opcio a l’informacio discrepant. El reduccionisme casuïstic es invalidant de l’hipotesis encara que es faça per un ‘esperit’ didactic. Es un eixemple de la falacia d’evidencia incompleta o espigoleig (Ferrando i Nicolás 2005: 83-84).

Peñarroja (1990: 392-408), porta unes decenes d’eixemples tant a favor de la reduccio com del manteniment, pero la reduccio ya es donava en toponims anteriors a la conquista i en llinages de musulmans: “La conquista musulmana halló sin duda, en Valencia, mb, nd, algunos de cuyos representantes el árabe vulgar adoptó y estabilizó en su forma originaria [...] habremos, al menos, de aceptar por escueto paralelismo respecto de otros problemas fonéticos estudiados, que el Repartiment de Valencia delata la reducción real m, n. Y es infundado pensar que el escriba respetara justamente las formas conservadoras com mb y nd, alterando el resto” (Peñarroja 1990: 408). Es l’hipotesis, ya esgrimida per Sanchis per als derivats de ‘petra’, de l’intervencio aleatoria dels escrives (no se sap quàn), pero orientada i simultanea (conservaven l’arcaisme ‘mossarap’ –columbair– i regularisaven el ‘catalanisme’ –colomer–). Hi ha solucio per a casi tot, real o ficticia.

Peñarroja (2022: 709-736), arreplega centenars de paraules sobre l’evolucio dels grups -mb- i -nd- en territori peninsular, en conservacio o en reduccio (m, n). En el cas particular valencià diu: “con arreglo a los datos, el supuesto de una conservación genérica de -MB-, -ND- en el románico de Valencia es una idea caduca que por arraigada que aparezca en la concepción pidaliana del mozárabe y en algunos desarrollos posteriores (S. Guarner, Galmés), no tiene refrendo” (Peñarroja 2022: 730). En el cas general explica: “valorado el material peninsular, no podemos ya interpretar las asimilaciones y reducciones -MB- > -m-, -ND- > -n- como resultado de una punta de lanza que impulsara ese cambio hasta el límite actual del gallego, pues la reducción estaba arraigada desde el Cantábrico al Valle del Guadalquivir, desde la raya portuguesa al Mediterráneo” (Peñarroja 2022: 736).

A nosatres, aci, nomes nos interessava el fonament empiric (numeric) de les conclusions sobre l’evolucio o el manteniment dels dos grups consonantics llatins i crec que es patent: “la distancia entre lo parcial de los testimonios y las conclusiones es difícil de salvar” (Peñarroja 2022: 714). Mes que dificil, es prestidigitacio per part dels experts i credulitat, a grapats, entre el public. Les afirmacions – coneiximent cert– dels autors anteriors a Peñarroja no superen el nivell de l’opinio, en mostres tan curtes, seleccionades i sense discrepancies. En qualsevol ciencia experimental ho tirarien al fem per inservible.

La primera novetat: amplitut espectacular

¿Qué ha variat des dels primigenis treballs dialectologics a l’actualitat? Fonamentalment, la gran potencia explicativa de la filogenesis romanica peninsular derivada de l’ingent documentacio consultada i aportada.

Sens exagerar, el panorama canvia de dalt avall: en cantitat (entre 15.000 i 20.000 termens, sifra abrumadora respecte a qualsevol atre estudi anterior) i en calitat (es veu el conjunt dels neorromançs peninsulars, aspecte conjecturat –casi endevinacio– per Menéndez i seguidors; poc mes que apuntat –poca fiabilitat– per Galmés; i maltractat o ignorat per un grapat d’experts actuals – entrariem casi de cap en l’especulacio–).

Sabem que la generalisacio poblacional i situacional – validea externa– i la potencia explicativa es veuen perjudicades quant menor es la mostra. Aixina, si no hi ha hagut mes variacions (es la clausula-condicio ceteribus paribus), la major amplitut es una garantia per a la millor comprensio del fenomen estudiat (he tractat les inexactituts o llimitacions derivades de la deficient o curta seleccio de fonts en un cas practic de la flexio verbal – Fontelles 2022–).

Vista la descripcio de Peñarroja, es prou dificil superar la casuïstica acumulada, tant la confirmatoria de sa hipotesis com la desconfirmatoria de les hipotesis general o parcials; perque es possible que s’acoste a la poblacio real disponible (estariem davant d’una induccio casi completa) i en conseqüencia les conclusions serien mes fiables provabilisticament.

Una investigacio que trobe pareguda, pel volum de la casuïstica, es la realisada per l’historiador Enric Guinot (1999) sobre els moviments demografics en la conquista del Regne de Valencia, en el XIII-XIV, i que segons ell serviren per a decantar les arees idiomatiques i la parla en les distintes localitats i ciutats.

Quan la mostra analisada es coextensional (tota la poblacio) o casi (la part proporcional es altissima) en el conjunt real-accessible, es impossible o improvable contradir la teoria-hipotesis per falta de representativitat, perque no es pot arreplegar una eixemplificacio immigracionista mes extensa que la de Guinot. Vullc dir, desconec si hi ha possibilitat material d’ampliar-la en mes casos que la puguen tombar. Per esta rao, la refutacio de l’hipotesis no pot vindre d’una mostra major (mes comprensio), es dir, d’un error mostral (incompletut o insignificancia dels casos), sino d’una atra classe d’insuficiencia metodologica-teorica (pp. 981-983, i nota 2589): ya ho apunti en son moment (Fontelles 1999), (a) l’autor hauria d’haver establit les condicions –els percentages personals concrets o aproximats– per al predomini d’u dels lectes importats, no ho feu, es deixava a una ‘evidencia acumulativa’ –indeterminada–, cosa que impedix qualsevol comprovacio o contrast; afigc ara, (b) lo esperable del proces migratori sería un pidgin, un hibrit de contacte, en posterior criollisacio: catala-aragones en la costa i aragones-catala en l’interior (no hi ha constancia material de tals estadis migevals); (c) l’identificacio variable (catala / aragones) d’alguns antroponims, vinculats o no a un toponim (Cabanes 1998, 2001), no permet establir percentages de predomini idiomatic, o son molt debils en el pas d’una o dos generacions (es dir, els descendents d’un supost ‘Enrique de Terol’ poden ser de Cullera, de Nules o de Balones en 30 o 50 anys, encara que conserven ‘de Terol’); (d) es una hipotesis de molt baix nivell predictiu: no cal una temporalitat extensa –secular– per a justificar l’existencia i l’extensio d’una modalitat (catalana) quan, des del principi, es poden trobar proves i documents d’eixa llengua vinculada a localitats o territoris, la nova teoria es superflua i no explica molt mes que l’anterior repartimentista (Ballester 2021), es mes elaborada.

La segona novetat: generalisacio

Hem vist la part quantitativa. La part qualitativa es un canvi de perspectiva en els estudis i en el coneiximent.

Es manté l’hipotesis inicial, la varietat neollatina valenciana era similar a la que hi havia en l’orient hispanic (terres de l’Ebre, Catalunya, Balears) i no essencialment distinta, com es defenia des del paradigma catalaniste (primerament, Manuel Sanchis –1949, 1961– i Alvaro Galmés –1950, 1983–, o secundariament, des d’obres divulgatives i de poder –autoritat colegial– com el llibre Las lenguas prevalencians –1985– o el monografic de la revista Saó –1994–). Conve recordar que per aquella epoca, Joan Coromines (1984) afirmava que la llengua valenciana – catalana– era duta, pero al mateix temps cocreada per l’aportacio ‘mossarap’ nativa. Aço concordava, grosso modo, en les teories d’Antoni Maria Badia i de Manuel Sanchis –i tambe en el ‘primer’ Germà Colon–, les tres tenen un component explicatiu ‘substratistic’. La diferencia es que en Peñarroja l’element ‘mossarap’ es estratistic i està en la base de l’actual valencià. No es importat, sense negar mes aportacions i tambe en la dificultat afegida de determinar cóm es produi l’interaccio i integracio final entre lo que hi havia i lo nou (Peñarroja 1993: 197).

A la confirmacio de la validea interna (l’hipotesis autoctonista local) s’afig la validea externa del model- proposta, la generalisacio a unes atres parles-regions (Andalusia, Portugal, Toledo...).

Hi ha extensio en els dos eixos de les varietats: sincronia i diacronia. En la sincronia (espacial, transversal) aporta eixemples procedents de distintes arees, concordants o discordants en els resultats evolutius, en direccio nort-sur i est-oest; i en la diacronia (seqüenciacio temporal, llongitudinal) nos oferix talls transversals de distintes epoques per als distints dialectes. L’amplitut mostral procedix d’un escorcoll secular i global –no realisats fins al moment– de fonts musulmanes i cristianes.

De la documentacio aportada (contrastada) per Peñarroja no s’inferix l’estat llingüistic dibuixat des de principis del sigle passat, per Menéndez Pidal i els seguidors, fins als anys 80 i mes, sino un atre ben diferent, ¿antagonic?. Hi ha ‘parles romaniques’ diverses que tenen concomitancies geografiques horisontals i verticals d’identitat i de diferencia, que, per una atra banda, es lo esperable. Lo atre, la casi absoluta discrepancia lectal entre el nort i el sur d’una hipotetica ralla divisoria era una conjectura, un absurt, una anomalia total (les varietats neollatines actuals, autonomes pero no independents, presenten una distribucio-caracterisacio parella).

El nou mapa dels romanics en Al-Andalus ha de partir de: “a) las conexiones entre estas hablas no tenían por qué ser solo horizontales; y b) la idea de que cesaran de golpe en sentido vertical en la línea simbólica del Duero o, más al este, en la del Ebro no se basa en datos comprobables” (p. 853). Traduit, si ‘cavaller’ / ‘cavallero’ apareix en Toledo i en Asturies, en Cordova i en Girona i en Valencia, en documentacio tant llatina com arap, de similar epoca, la conclusio es meridianament clara: el sufix -ariu estava reduit a -er / -ero, independent dels eixemples en contra.

Extensio i consolidacio de l’hipotesis

Els seminals i pulcres estudis sobre el ‘mossarap’ valencià de fa vora 50 anys representaven un canvi local de paradigma per a l’hipotesis idiomatica continuista. Ara, es un canvi global de paradigma respecte al dominant durant decenis en l’historiografia espanyola i que encara es manté. Es manté perque els defensors no reconeixen l’insuficiencia metodologica cientificotecnica en la qual treballen i han treballat: 1000 o 1500 observacions diuen alguna cosa pero poc respecte a quinzemil, sobre tot si hi ha abundants ‘cisnes negres’ (millers de contraeixemples) desconfirmant les primeres.

Sens hiperbole, el voluminos i documentadissim El mozárabe y las lenguas... confirma i consolida aquell plantejament inicial, dels 80-90, des d’una doble perspectiva: les modalitats romaniques son una realitat constatable durant la dominacio musulmana de la peninsula Iberica i, aço es lo novedos, es transformaren, com pareix que era lo natural. Lo que estava comprovat per al territori valencià es generalisa (major validea externa) a unes atres parles hispaniques per mig de l’ampla casuïstica aportada.

La tesis, donada per ferma i establida, de lectes estancats i immutables o insensibles al temps no era certa per al valencià, pero tampoc era certa per a unes atres regions espanyoles. Es mes, front a una concordança evolutiva horisontal (orient-valencià / occident-portugues), Peñarroja n’aporta una atra vertical (nort-cristia / sur- musulma). Trobarém evolucions convergents i/o divergents multidireccionals (entre nort-sur i entre est i oest), pero està (com)provat en suficiencia que les varietats responien al pas dels sigles.

Movilitat idiomatica i activitat lectal

En la part final del llibre hi ha un extens comentari sobre prepoblacio i es pronuncía contra lo que denomina ‘llei de la gravetat’ en el desplaçament de llengües nort → sur: “no se puede seguir sosteniendo que, en conjunto, el románico del sur del Duero [...] constituía un bloque homogéneo caracterizado por el arcaísmo [...i que en el contacte interllingüistic, els lectes] representaban modelos antagónicos cuya interacción se saldaría con la extinción de la primera [el mossarap]” (p. 914). I, en segon lloc, “hubo más movimientos de hablantes y de lenguas desde los siglos IX-X en dirección inversa, cuya influencia en los balbucientes dialectos del norte antes de su desplazamiento hacia el mediodía español es poco prudente descartar” (p. 914).

Tambe li dedica unes quantes pagines a l’activitat o passivitat de les parles romaniques. La teoria convencional afirma que a la condicio d’arcaics unien la de debils o decadents. L’unica eixida raonable per ad estes parles era la desaparicio o ‘absorcio per les puixants varietats del nort. Peñarroja es taxatiu: “la explicación tradicional ha de descartarse; o modificarse de manera sustancial. Lo contrario equivaldría a escamotear, contra toda evidencia empírica, un corpus lingüístico de datos cuyo volumen va bastante más allá en cantidad, diversidad y detalle del exiguo cupo de noticias, a menudo dispersas y deshilachadas, en que se fundamentaron unas conclusiones algo aventuradas” (p. 942; el destacat es meu). I a partir d’aci desgrana els dialectes de les distintes zones i les proves que sostenen la vigencia o permanencia (Toledo i el centre, Portugal, l’orient hispanic –en una detallada comparança entre nort i sur de l’Ebre– i Andalusia).

El llibre es lo que es denomina una clau de pas en una disciplina cientifica perque es necessari consultar-la, tant si s’està d’acort com si s’està en contra. ¿Es pot continuar dient que els ‘mossaraps’ –lectes– no existien?, si, pero obviant l’investigacio de Peñarroja. ¿Que es fara?, segur. Ya es fa i en determinats autors ni se’l menciona. La censura o l’ocultacio son males praxis cientifiques i diuen molt de la condicio etica dels ‘experts’.

Ya que parle de la praxis cientifica; m’hauria agradat (es interes personal) un major contrast conjunt dels adversaris  epistemics  –o  per  autors–  i  de  les  teories contraries. Estan en el lloc que l’autor estima pertinent, per eixemple, en cadascu dels apartats de les lleis fonetiques trobem comentaris, pero esta dispersio pot dificultar una millor panoramica per als llecs i, no tant, per als entesos.

Hi ha un interrogant que engloba tota l’obra, encara que es referix al cas valencià es extensible a les atres parles: “¿a qué lengua deberíamos atribuir el conjunto de rasgos fónicos, léxicos y morfológicos analizados y su elenco de manifestaciones? No, desde luego, a un catalán o a un aragonés que no habían traspasado la barrera del Ebro. Y menos a un romance extinguido, pues el corpus de testimonios citado en los capítulos precedentes aparece bien activo a la altura del s. XIII, y con una fisonomía que no se ajusta, en absoluto, a un estado fósil, sino claramente innovador” (pp. 976-977).

Contra els elements: un pronostic

Traure l’obra ya ha segut un acte de valentia per a l’editorial (no solen ser ‘amigues’ de publicar contra la ciencia establida). I mes, d’un tema que partix inicialment d’una dissidencia sobre l’orige importat del valencià (tabu i intocable), que s’esten a tota una concepcio heretada en els estudis de llingüistica historica i que implica als ‘pares’ (Menéndez, Zamora, Lapesa, Galmés...). L’atra part es la difusio i la repercussio epistemica (els efectes en el paradigma).

Publicar en castella o en catala no te massa problemes en els mijos de comunicacio... pero aumenten segons la tematica (i sobre tot en valencià no oficial). Ya es rar que l’hagen entrevistat en la SER... (2022) i para de contar. Ho se per experiencia.

Quan hi ha un conflicte sobre una qüestio, com es este cas, i el coneiximent depen o s’atribuix a un grup, el saber pert categoria i sol ser considerat una opinio; pero hi ha uns atres problemes afegits: “Los grupos que están en conflicto y participan del debate ideológico no admitirán con facilidad que lo que los Otros creen constituye conocimiento, sino que afirmarán que tales creencias son apenas opiniones” (Van Dijk 1999: 144). A voltes, ni opinions.

Intuixc que la resposta mes significativa sera el silenci (prou habitual, ha ocorregut unes atres voltes) (este text es redactà en 2023), o la descalificacio generica del coneiximent o de l’investigacio (raons: es una teoria superada, es lo mateix de sempre, no hi ha proves – lliteratura romanç–, es acientific –esta valoracio sol ser gratuïta, sense fonament–, va contra la romanistica internacional, les universitats de tot lo mon no ho avalen...). Es poden negar els fets: “cuando se los ve como sostén de la posicion ideológica de los otros, aun si estos hechos son el resultado de investigaciones que se han llevado a cabo de acuerdo con los métodos científicos generalmente aceptados, que en otra investigación nunca serían cuestionados” (Van Dijk 1999: 145). Una ultima possibilitat es que s’enjuntaran els que viuen de les beques publiques i dels departaments de les facultats pertinents i trauran algun llibre colectiu... en contra.

Conclusio

L’hipotesis d’unes varietats romaniques semblants –no identiques–entre el nort i el sur peninsular, en epoca musulmana, explica molt mes que la contraria, uns lectes distints i incompatibles segons la latitut. ¿Per qué dic que te mes poder explicatiu? Perque en la primera hi ha excepcions justificables majoritariament pel pas del temps, la cronologia (una hipotesis de baix nivell), mentres que en la segona les excepcions tenen mala justificacio o son contradictories en la propia hipotesis. Ademes, concorda millor en l’extensa mostra de fets idiomatics aportats que les exigües mostres que la podrien contradir i que soporten la teoria contraria.

Este plantejament es ‘normal’ vist des d’un atre punt de vista: “Toda teoría abarcante atraviesa primero una época de clasicismo, en la que sólo se ven los hechos que encajan perfectamente en ella, y otra de complicaciones, en la que comienzan a presentarse las excepciones [...] Al final, las excepciones superan, a menudo, el número de los casos regulares” (Fleck 1986: 76). Es lo que li passa a la teoria rupturista-catalanista.

 

Leopoldo PEÑARROJA (2022), Mozárabe y lenguas de España. Los romances de la península Ibérica en época de orígenes (siglos VII-XIII), s. ll., Almuzara, 1248 pp.

https://clubjaimeprimero.org/content/mozarabe-y-lenguas-de-espana 

 

Lea en artículo completo en formato PDF