UNA FILIPICA: "paisage" o "païsage"
I
En una conferencia vaig escriure la frase “El riu alegra el païsage” i u dels assistents em preguntà “¿païsage du dieresis?” i li respongui que si, pero que en la normativa catalanista no, per una causa que no he trobat explicada. I tenía consciencia de la certitut perque durant la llarga i accidentada redaccio del DRACV92 (Diccionari valencià-castella, castella-valencià de la RACV, 1992) ya ho discutirem i optarem per seguir el criteri dels atres termens similars.
La regla era que si els primitius portaven dieresis o accent, per a indicar el hiat –conjuncio vocalica heterosilabica–, en els derivats apareixerà la dieresis per a conservar el senyal del hiat. Aixina, ‘païs’ / “país” (dos vocals, una oberta atona i una tancada tonica, no hi ha diftonc), per tant, els ‘familiars’ mantindran el signe: ‘països’, ‘païsa’, ‘païsage’, ‘païsagiste’, ‘païsagistic’, ‘apaïsar’, ‘apaïsat’, ‘païsanage’...
¿Per qué? Perque seguiem el subsistema: ‘beduï’ (‘beduïna’, ‘beduïnitat’...), ‘genuï’ (‘genuïnes’, ‘genuïnisme’...), ‘raïl’ (‘raïlam’, ‘raïlamenta’...), ‘raïm’ (‘raïmer’, ‘enraïmar’...), ‘roïn’ (‘roïna’, ‘arroïnar’, ‘roïndat’...), ‘sarraï’ (‘sarraïns’, ‘sarraïnesc’...), ‘veï’ (‘veïnat’, ‘veïnal’, ‘aveïnar’, ‘aveïnament’, ‘circumveï’, ‘circumveïnal’, ‘conveïnat’...)...
I estes son les formes que trobarém en els diversos diccionaris valencianistes i en el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià (DOPV) de la AVLl