El fallit primer intent de renovacio del Consell General del Poder Judicial –CGPJ– (en novembre de 2018) ha posat damunt la taula, una volta mes, la formula d’elegir els membres d’esta institucio que governa l’ordenament de la justicia. El qüestionament procedia del coneiximent previ del nou president –que ho sería tambe del Tribunal Suprem– abans de que se sabera quí eren els components, que son els qui l’haurien d’haver triat, formalment. Aço sería una mostra de la ‘teledireccio’ partitocratica del CGPJ. Res nou.
En primer lloc, l’actual procediment –una ‘seleccio’ a proposta del parlament, entenga’s, dels partits politics, avalada pel Constitucional– es venía aplicant des de fa una trentena d’anys sense problemes i quasi tots se conformaven, ya que una volta tenien la ‘majoria’ uns i una atra, els atres, donat que en ser un sistema bipartidiste s’alternaven. Fins fa quatre dies era un funcionament ‘normal’, pero curiosament hui no, ara es casi una perversio de la democracia.
En segon lloc, resulta que es inadequada per a u dels que ha participat en el ‘repartiment’ dels juges –el Partido Popular– i que es qui ha desvelat el nom del futur president i s’ha vanagloriat, en les rets socials, de que anaven a “controlar” l’organisme, pero havent una majoria de membres, onze, a proposta de la ‘esquerra’. Supostament, el PSOE treya la ventaja de ‘controlar’ el proces.
En tercer lloc, el PP ha plantejat tornar a la formula inicial: l’eleccio del CGPJ pels propis juges, proposta que Ciudadanos –que no participà voluntariament en la seleccio– tambe ha defes en els seus programes electorals. Nomes nos faltaria una ‘casta’ de juges... de meges, de mestres, de policies...
En quart lloc, ¿saben per qué, entre unes atres raons, PSOE i Podemos s’oponen ad esta formula? Els la dire; perque si la seleccio la fan els membres de la judicatura –com que son majoritaries les associacions ‘conservadores’–, el resultat sera un orgue ‘conservador’ fins que per temps canvie l’estructura o ideologia dels juges... i no està clar.
I en quint i ultim lloc, no trobe massa justificacio que u dels tres poders de l’estat –el judicial– estiga fora del control del poble que es en qui residix i d’a on naix la sobirania, com diu la Constitucio Espanyola. Es dir, el parlament aprova els juges per ‘delegacio’, ya que previament nosatres hem triat, millor o pijor, a uns representants. Si es complira el desig dels conservadors –i dels propis interessats– estariem davant d’un cas d’endogamia en el qual el ‘gremi judicial’ selecciona als que els han de regir i escapen de la decisio dels governats (una practica habitual en el sector ‘privat’: comerç, sindicats, meges, educacio...). En aço hi ha controversia. Sense ser expert en dret, si que puc entendre algunes qüestions i se que l’endogamia no es bona. ¿S’imaginen que la ‘professio de policies’ triara la seua organisacio, el seu funcionament i als seus caps independent de la societat?
Una atra solucio sería –¿per qué no?– que foren elegits com els diputats i els senadors. Es posen uns requisits minims i el que vullga que es presente. Nos equivocarém nosatres, pero no deixarém en mans de colectius interessats lo que nos correspon decidir com a ciutadans.
Nomes els faltaria ‘conjuminar-se’ entre ells, sobre tot, en acabant de l’espectacul del Suprem i les hipoteques, i algunes atres sentencies.
¿Per qué tinc por a les endogamies?
No descobrixc les ameriques si recorrec al topic de que una de les institucions que patix esta malaltia es l’universitat (ya se que no tota, ni en tots els llocs, ni en totes les epoques...). N’hi ha casos molt coneguts i denunciats en els ultims lustres (els tinc archivats, pero no cal que els referixca, perque es un coneiximent basic, de ‘domini public’). Aci, en el nostre regne tenim el cas manifest i obvi de la Facultat de Filologia, que professa una determinada ‘ideologia’ respecte a la llengua valenciana i puc afirmar que excepte algun cas (latent, amagat o discret), no n’hi ha ningu que defenga la singularitat de l’idioma: la postura general es que el valencià es un dialecte del catala (i aixina s’ha expressat colectivament un parell de vegades). I Punt. Se m’oblidava; tambe se que te tot el soport de la ‘romanistica internacional’ (manco tres o quatre ‘tronats’...).
I l’atre eixemple paradigmatic de l’endogamia es l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Tingue un orige partitocratic ben public i publicat. Aixina, es pot documentar que els primers 21 components de 2001 foren elegits per les Corts, pero seleccionats pel PP i pel PSOE valencians. Pero a partir dels 15 anys, cada lustre, la renovacio d’un terç dels membres es fa per propostes internes –denominada cooptacio–. Qué ha passat; que com la majoria son catalanistes o pancatalanistes declarats, les ternes a partir de les quals ix l’elegit son... ¡ho han encertat!, catalanistes, i clar, l’electe es ¡tambe ho han encertat!, catalaniste. D’esta forma els que entraren com a ‘valencianistes’ (llaugera sonrisa) s’extinguiran i nomes quedaran, pel pas dels anys, els catalanistes purs. Algu dira que aço no es del tot cert. Te rao. La llei de creacio preveu la propia modificacio per a lo qual fan falta 3/5 parts de les Corts. Esta proporcio vol dir una amplissima majoria parlamentaria que es dificilissim que cap partit l’obtinga (no la tingue ni el PP en els seus millors temps quan arrasava)... i aixina tindrem lo que tenim.
El que no les conega, que les compre, pero yo no vullc ni una ‘endogamia’ mes.
Image: endogamia en l'universitat, José María Nieto, ABC
Antoni Fontelles i Fontestad es Mestre (titulat) i Llicenciat en Comunicacio Audiovisual. Té estudis de periodisme, de filologia i de sicologia.