¡QUINA BARRA! (la de Lluís Mesa)

Algunes voltes parle de gent que la major part dels llectors no coneix. No tenen l’obligacio; yo, com a minim, tinc la devocio. Provablement es el cas de Lluís Mesa, un habitual colaborador del diari Levante-EMV, entre uns atres oficis i ocupacions, adscrit a lo que denomine ‘genuïnisme’ (he publicat un llibre sobre la qüestio). Estes persones o unes atres de la mateixa corda, practicants d’un voluntari uniformisme catalanesc, son les que abans condenaven molts elements idiomatics valencians correctes (els exorcisaven en aigua beneida i no se quàntes lletanies; vullc dir, en seudorraons) i ara son els abanderats defensors d’ells, casi sempre formalment. El canvi conductual s’enten com una conversio miraculosa, perque no hi ha explicacio humana ni cientifica.

El proces esquematic es sempre el mateix: hi ha hagut unes forces teluriques indeterminades que han causat la supressio o l’arraconament de les formes valencianes i ara venen ells, els salvadors, i les recuperen de les garres de l’infern (de l’oblit).

La sintomatologia de la que nos parla Mesa es la reticencia o por a usar la preposicio <en> (locativa) que es dona en la lliteratura oficial ‘acatalanada’, no ho diu aixina pero s’intuix, ya que no es pot referir a la produida pel valencianisme. L’articul es titula “L’ús acomplexat de <en>” (Levante-EMV, 31-3-2022: 48) i fa el següent analisis: “La genuïnitat no està renyida amb la correcció [...] No podem negar l’exclusivitat de la paraula <a> per a localitzar noms propis de lloc. Tanmateix no s’ha d’oblidar que amb l’article definit, els noms que designen parts del cos huma o en altres opcions es pot emprar la <en> [...] quan siga correcte, s’ha d’utilitzar-la sense complexos.”

Anem a passetes, (1) la concordança entre ‘genuïnitat’ i ‘correccio’ la conec i la practique, qui la desconeix o relega es la ‘norma idiomatica artificial’ de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i el mes intransigent manual d’estil ‘administratiu’ elaborat per la Conselleria d’Educació; (2) la ‘exclusivitat’ de <a> en l’introduccio de llocs... ignora la parla i la lliteratura classica, la genuïna; (3) ‘tanmateix’ es forma desaconsellada pel seu colega de monasteri Josep Lacreu; i per a arrematar, (4) el filolec nos autorisa a gastar-la en casos molt concrets com ‘posar la ma en la fanzella’ o ‘posar la ma a la fanzella’, ‘posar el perol en el foc’ o ‘posar el perol al foc’ (es un us hibrit local-direccional derivat provablement de la reccio verbal), una conclusio ‘cientifica’ que li vindra de llarguissimies hores escoltant la ‘parla genuïna i popular’, be del poble a on treballa be del lloc de residencia.

No està mal. Com sempre, estos sabuts apleguen ben tart. Els de la ‘corfa amarga’, o siga els valencianistes, ya fa decades (i algun sigle) que usem desinhibidament i sense vergonya la preposicio <en> en valor locatiu: ‘estic en Paris’, ‘m’amagare en ta casa’... els problemes d’autoestima i d’autoodi els ha de buscar entre els de la seua confraria.

Acaba recomanant-nos que “no tinguem por” en usar la preposicio per a indicar els llocs (encara no ha descobert que ‘tingam’ es correcte i classic, i avalat pel seu colega monacal Leo Giménez); “Mirar-nos com som, sense por, ens trobarem millor preparats i preparades per a fruir de la vida”. ¡Quín descanso –intelectual– ha d’haver pegat el llingüiste!

Sol passar en el seu convent; un dia d’estos, Mesa descobrirà –perque es un proces individual (idiosincratic)– que ‘atre’ ya apareix en texts trobadorescs (sigles XI i XII) i que la preposicio ‘en’ de companyia es tan antiga, romanica i inclus llatina, com el cagar (disculpen la referencia escatologica).

Si no es refia de mi, sempre li ho podra preguntar a un atre amiguet seu, Carles Recio, en el qual constitui la “Acadèmia de Cultura Valenciana Real” alla per la segona mitat dels anys 80 del sigle passat, i recordarà lo be que s’ho passaren ells i el diari que els donava cobertura.

¡A continuar en salut!. I que s’arremate la ‘operacio militar especial’ (o siga, l’invasio) russa en Ucraïna i els habitants d’este païs puguen refer les seues vides.

Imagens: kindpng.com

  • Antoni Fontelles i Fontestad es Mestre (titulat) i Llicenciat en Comunicacio Audiovisual. Té estudis de periodisme, de filologia i de sicologia.