Hem vist que Enric Valor afirmava que “sólo un ejemplo documentado poseemos de que aquí se aplicase el nombre de “catalán” a la lengua”, referint-se a l’eixemple del sermo de Sant Vicent Ferrer comentat en l’articul anterior. Havent quedat evidenciat que la referencia a “català” del sermo no es referix en absolut a la llengua dels valencians, resulta que els pobrets acatalanats ya no tenen ni una sola excusa que pressuntament els justifique la traïcio al poble valencià i la seua connivencia en certs catalans per a perpetrar l’expoli de la llengua i cultura valencianes.

I per a contribuir a l’orgasme que eixos acatalanats senten cada volta que lligen la paraula “català”, els brinde una nova cita dels sermons de sant Vicent, a on apareix la seua tan lloada paraula: Fferia IIª: “Lo primer senyal de parais o de infern es parlament de boqua. ¿E com? Digau. ¿En que coneix hom una persona de qual terra es? En lo lenguatge, car si vos parlau ab hom estrany, en la lengua conexereu de qual terra es: si parla català ¡oo!, català es; si frances, frances etc....” ¿Qué els pareix als acatalanats que sant Vicent Ferrer diga “homs stranys” o estrangers, als catalans que parlen català? ¡A que els agrada! Segurament, a sant Vicent encara li haguera paregut mes extrany l’existencia de valencians que hui en dia diuen parlar en català. Podriem arribar mes llunt en l’interpretació de la cita: Si sant Vicent, en este cas, es dirigix als valencians, (cosa que no es pot ni afirmar ni negar perque el sermo no dona indicis suficients per a comprobar-ho), estaria fent una clara diferenciacio entre el valencià i el català, per quant afirmaria, que un valencià, diferencia per la llengua a un “hom strany” català, com de fet succeix hui en dia. Seguint avant en este sermó, llegim: “lo segon senyal es vestiment dels cors. Ya sabeu que en un altra manera se visten los catalans, en altra los ffranceses, en altra los angleses.” Segurament, als acatalanats els haguera agradat que sant Vicent haguera escrit: “ens vestim los catalans”, pero, es evident, que no podia dir ni escriure lo que no era cert, per mes voltes que se li vullga pegar al nano.

Sabem que la denominacio “Llengua Valenciana” es concreta per primera volta -de moment- en l’any 1335, (image de portada) 27 anys mes pronte que la primera volta que es documenta l’expressio “llengua catalana” (vore l’articul “La denominacio llengua valenciana documentada en 1335”). Tambe coneguem que Antoni Canals, en 1395, posà de manifest la conciencia de que valencià i català son llengues distintes, quan les confronta en el “Valeri Maxim” escriguent: “...tret del llati en nostra vulgada lenga materna Valenciana axi com he pogut jatssessia que altres l’agen tret en lenga cathalana empero com lur stil sia fort larch e quasi confus...”.

Donat que Sant Vicent Ferrer vixque en la mateixa epoca que Antoni Canals, resultaria estrany que no trobarem referencies a la llengua valenciana de sant Vicent. I per supost que existixen. Passats nomes que 36 anys de la mort de sant Vicent, Petrus Ransanus (1428-1492), teolec panormità, de l’orde dels predicadors -com Antoni Canals-, va escriure “De vita et gestis S. Vicentii Ferreri”. Petrus Ransanus escriu que sant Vicent predicà a soles en llengua valenciana i que en tots els països l’entenien: “quod solam valentinorum lingua loquens dum populus docebat, ab Hispania, a Britinis, a Gallis, a Germanis, ab Italis singulis non minus intelligebatur, quam si natus in singulorum, qui cum audiebat patria fuisset”. ¿Esta clar en quina llengua parlava sant Vicent? ¡En la llengua dels valencians, en la llengua valenciana!

Pero encara hi ha mes. No crec que hi haja molta gent que dubte de que sant Vicent i el seu germa Bonifaci Ferrer parlaven en la mateixa llengua ¿Quina? De Bonifaci Ferrer, es coneguda la cita de la “Biblia Valenciana” que diu haver-la traduit “de lengua latina en la nostra valenciana”, cita de la que mes avant parlarém mes extensament. ¿No esta prou clar? Pero com alguns acatalanats pareix que volen delligar a Bonifaci Ferrer de la Biblia Valenciana, encara ne vorem un atra. En “Annales ordinis cartusiensis…” de Lecouteulx, es troba la “Memoria pro fratrer Bernardo de Ribes converso domus Scale Dei Ordinis Cartusiensis”, escrita per Bonifaci Ferrer, prior dels cartoixans. En la p. 275 “annus 1410” llegim: “Videte frater Bernarde, ego non sum camaleon qui vivit de vento vel aere, ego non pascor talibus flatibus aurae; cuilibet enim satis est de fumo assumere unum austum De fum tot hom na prou de una golada, sicut dicitur vulgo in nostra lingua Valentina”, que vol dir: “Vejau, germa Bernat, yo no soc camaleo que viu del vent i de l’aire. Yo no pasture en tals estats flatosos, sent-me satisfactori pendre una exhalacio del fum. De fum tot hom na prou de una golada, segons diu el poble en la nostra llengua Valenciana”

¿Esta clar quina era la llengua de sant Vicent Ferrer i del seu germa? ¿Per qué els acatalanats no nos presenten ni una sola cita classica d’un valencià que diga parlar o escriure en llengua catalana? ¿Sera que no existixen? ¿Per qué totes les referencies que nos volen fer engolir no son mes que enredros i burdes manipulacions? (vore l’articul sobre “El dictamen de l’Academia sobre la denominacio del valencià”) ¿No sera que els valencians mai hem parlat, ni parlem, ni parlarém en català, perque tenim la nostra llengua propia, que s’ha dit, es diu i es dira “Llengua Valenciana”?

Per a acabar, crec interessant analisar la frase en llengua valenciana de la cita de Bonifaci Ferrer que diu “De fum tot hom na prou de una golada”. En valencià, si una persona es vanidosa i li agrada presumir, li diguem que es un “bufó”, (li agrada “bufar”), o tambe que es un “flatos”, o que te molts “fums”. En Castello, encara esta viva l’expressio “tirar golades”, es dir, tirar un colp d’aire des de la gola, en el sentit de fanfarronejar. Pareix evident la relacio que establix la llengua valenciana en els conceptes de vanitat, vent, i fum, coincidents en ser temporals, poc profitosos i molests per als demes. Per a que comprovem l’antiguitat de les nostres expressions, saber, que en llibre “El procés de Sueca”, referit a l’any 1381 trobem: “Item per tal car lo dit en Guillem Bufó es verdaderament bufó e imfami, qui fa e ha fet e acostuma fer espectaculum e mostra de son cos, combaten-se tot armat ab galls, e en altra manera faen tots escrimonis de sa persona per guanyar o haver I gall o altra poca cosa no solament en amagat, mas en publich, en la plaça de la ciutat de Xativa”. Comprovem com a Guillem Bufó, li agradava bufar en public del seu cos per a no res.

Catalans, catalanistes i acatalanats nomes bufen en caldo gelat perque no tenen res de que bufar. Per aixo es dediquen nomes que a manipular i a furtar lo que no es d’ells i que es propi del patrimoni del Poble Valencià. En arguments per davant i entre tots els valencians, els pararem de peus i mans i els posarem al seu lloc.