Est es un tema molt especialisat, pero crec que si l’explique be sera comprensible. El paradigma catalaniste ha realisat molts eixercicis de prestidigitacio i ha pegat molts volantins en el seu afany per eliminar qualsevol rastre de ‘romanisme / cristianisme’ migeval relacionat en una poblacio preexistent al l’invasio catalana i que parlara o coneguera una varietat neollatina.
U d’estos eixercicis es negar que el terme ‘kanisa’ i les seues variants signifiquen un lloc de cult cristia. Es dir, no sería un toponim indicatiu de cult ni, naturalment, de poblacio cristiana que supostament poguera conservar el romaç baix domini musulma.
El principal defensor de l’hipotesis, Míkel de Epalza, a banda de negar l’existencia de les comunitats autoctones –els mossaraps– assegura que este toponim està estés en la peninsula i fora, i ademes semanticamernt es mes extens que ‘iglesia’, ya que significa tambe ‘sinagoga’, ‘temple antic’ i ‘cementeri preislamic’.
Per contra, segons Lleopolt Peñarroja, estos toponims son abundants en la geografia peninsular i, conforme mostrà, en la totalitat dels casos son correferents de ‘iglesia’ (i aixina apareixen en la documentacio arap i corroborats per la cristiana), des de ben antic (hi ha un papir egipci del sigle VIII en el que es menciona una ‘kanisa Marya’ –iglesia de Maria–) i durant tota l’edat mija.
Per posar nomes els casos valencians: L’Alquenensia (partida d’Alzira), La Canissia (barranc d’Alacant), La Canessia (despoblat de l’Orcha), Alcanissia (despoblat en Murla), Els Canissis (parage rural de La Romana), La Quenencia (despoblat de Turis), Alquenicia (partida de La Vall), Villas de Alcanitja (donacions a la catedral de Valencia en el sigle XI).
Les conclusions de Peñarroja, en una breu contestacio al qüestionament del seu plantejament son “1) los topónimos hispanos continuadores de /kanīsa/ evocan, como siempre pensamos, primitivas iglesias cristianas en territorio musulmán; y 2) la mayor extensión semántica de /kanīsa/ en textos no relativos a la Península Hispánica no es, en ningún caso, criterio de negación del mozarabismo” (Revista de Filología Española, t. LXXI, 1991, p. 370).
Coses de la vida, i del viajar, es que te trobes, m’he trobat, en moltes ocasions gratissimes sorpreses llingüistiques –com este cas– i etnoculturals –en alguns atres–.
Aixina, a finals de 2011, estigui de vacacions en Malta, un païs chicotet, pero precios i en un riquissim patrimoni arquitectonic. El maltés es una llengua semitica, derivat de l’arap magribi i que s’escriu en caracters llatins; te un 60 % del lexic llati. Estava allojat en una poblacio de la conurbacio de La Valeta, la capital. Una de les nits, mentres passejava per Paceville, pels carrers proxims a la mar, me doni conte que caminava pel “Triq il-Knisja” (‘carrer de la Kanisia’) (foto superior), cosa que me cridà poderosament l’atencio, pel toponim. No era massa llarc, com que estava en un cap... me decidi a anar cap a l’atre a vore qué trobava... i en uns minuts obtingui el premi, casi al final hi havia una preciosa i moderna iglesia cristiana (foto de la capçalera).
Aixina que, com opinava Peñarroja, el toponim significa encara iglesia i ademes, cristiana, i la semantica del terme apareix en uns atres països, com Malta, que estigueren baix dominacio musulmana... La troballa confirma l’hipotesis de Peñarroja i contradiu, desconfirma, la d’Epalza.
Ya ho sabía, pero aço me ratificà que viajant viajant es deprenen moltes coses i d’a on menys t’esperes salta la llebre... metaforica.
Imagens: A. Fontelles
Antoni Fontelles i Fontestad es Mestre (titulat) i Llicenciat en Comunicacio Audiovisual. Té estudis de periodisme, de filologia i de sicologia.