En articuls anteriors d’esta serie, hem tingut ocasio de comprovar, que el poble descendent dels “Gotos sive Hispanos” o hispanogots, que vixque “sots senyoria de moros”, independentment de la religio professada, parlava en romanç o algemia. Hem vist testimonis de fonts musulmanes i cristianes, que demostren que l’algemia valenciana prejaumina es l’antecedent i la base de la nostra llengua valenciana.

Qualsevol iniciativa en favor de la llengua valenciana, de promocionar l’us o d’acostar el model ‘oficial’ al ‘natural’ (popular, que no vol dir descuidat o castellanisat) es benvenguda. I aixina es “Propostes per a una nova política lingüística” del Cercle Isabel de Villena (CIV) i que ha publicitat als quatre vents Levante-EMV (1-8-2023: 10). El mateix diari al qual li venía tort que yo escriguera-colaborara en Normes d’El Puig fa uns anys. Si ho haguera fet, el rotatiu tindria ara un ‘amic negre’ que justificaria el seu antirracisme... mala sort per a la secta.

L’ingenuïtat es creure que de la nit al mati la situacio idiomatica canviarà perque hem tengut unes brillants idees (no dic que no ho siguen). Tot te un principi. Cert.

L’ingenuïtat es creure que els mateixos que prohibixen, prescriuen i dirigixen el model cap a la convergencia, en el catala, s’immolaran i reorientaran la politica llingüistica cap a un model mes ‘autocton’.

La viuda Conejos, en 1750, imprimía un sermón de fray Ignacio Bogart que sorprendía por su agresividad. Predicado en Alzira el día del Corpus, el probable antepasado de Humphrey Bogart hablaba del campo de batalla, el fusil, la vayoneta (sic), bombas, terremotos, etc. Predicador del convento de Santa Bárbara de Alzira, Bogart se mostraba orgulloso de nuestro Reyno de Valencia; aunque sólo escribiera en castellano y latín No obstante, sabemos que el valenciano era la lengua común entre los religiosos, estuvieran en Alzira o muy alejados del Reino.

Elio Antonio de Cala y Xarana, Antonio de Lebrija (o de Nebrija)

Antonio de Nebrija nació en Lebrija el año 1444

Historiador, pedagogo, gramático, traductor, docente, catedrático, filólogo, lingüista, lexicógrafo, impresor, editor, cronista, escritor y poeta, tuvo parte en el propósito papal y cisneriano de corrección del calendario juliano, que no conocería la luz hasta 1582. 

En Lebrija cursó sus primeros estudios “debajo de bachilleres y maestros de gramática y lógica”, y de allí marchó a Salamanca donde pasó cinco años en la Universidad. Con diecinueve años, y al amparo del obispo de Córdoba Juan Rodríguez Fonseca, se fue a estudiar a Italia, becado por el Real Colegio de España o de San Clemente de los Españoles, en la Universidad de Bolonia, donde permaneció hasta 1470.

En este articul vorem que les cançons epiques o de gesta posteriors a Guilhem de Peitieu, primer “trobador” que feu poesia llirica en llengua romanç, continuaren mantinguent una important relacio en l’Espanya musulmana. Comentarém l’activitat dels joglars, que fonamentalment consistia en escampar entre el poble l’obra ludica dels trobadors cristians i musulmans. Comprovarém que els joglars musulmans foren un atre element de continuïtat entre la Valencia prejaumina i postjaumina.

En est articul anem a vore l’influencia de harges i cegels en la lliteratura posterior. Hi ha molta gent, a la que se li fa costera amunt pensar en qualsevol influencia de la cultura musulmana sobre la cristiana, perque s’han cregut unes idees que s’han escampat interessadament, i que propugnen l’existencia de dos races, dos religions, dos llengues, i dos cultures absolutament impermeables entre si.

En este articul anem a coneixer ad alguns redactors de harges en romanç que tingueren relacio en el territori valencià, centrant-nos en Ibn al-Labbana de Denia, Ibn Lubbun de Morvedre i Ibn Ruhaym de Bocairent. Obviarém alguns com Ibn Yannaq (m. 1153), mege de Xativa de qui nomes es coneix una harja que a soles conte la paraula romanç “mamma”. Posteriorment, raonarém sobre la possible relacio del romanç d’eixes harges en la llengua valenciana i posarém de manifest algunes notes gramaticals de les harges que actualmente son propies de la llengua valenciana.

En l’articul anterior hem vist que les harges son una mostra d’hibridacio cultural, entre la tradicio romanica del poble descendent dels hispanorromans i la poderosa cultura musulmana oficial, que donà com a resultat la primera lliteratura en romanç de tota Europa. Previament a parlar de l’influencia d’estes composicions lliteraries en la lliteratura posterior, es necessari introduir previament el cegel, “cégel/zéjel” (cast), o “zayal”.

El “zayal” (pl “azyal”), o “veu”, es una composicio poetico musical, molt pareguda a la “muwassaha”, considerada per alguns antecedent i per uns atres evolucio d’ella, que no sol tindre “xarjah” en romanç, pero que es interessant perque s’escrivia en un arap ple de romancismes.

En l’articul anterior, hem escomençat a parlar de les “xarajat” o harges pressents en les “muwassahat” o moassahes, comprovant que el romanç fon llengua lliteraria en l’Espanya musulmana entre els ss. X i XIII, degut al bilingüisme de la poblacio.

En est articul vorem que el conjunt harges / moassahes es un producte d’hibridacio cultural entre la tradicio romanica-cristiana i arap-musulmana, constatant que tambe hi hagueren autors cristians de moassahes. Comprovarém que la harja romanç tenia vida independent, sent l’orige i motiu de la moassaha, que fon una composcio naixcuda en l’Espanya musulmana, que agradava ben poquet a l’ortodoxia filoarap. Analisarém els temes pressents en les harges, veent que estem davant d’una llirica popular en romanç anterior a l’occitana del s. XII. Furgarém sobre els possibles antecedents i considerém les possibles influencies en la llirica popular posterior, raonant sobre els mijos de transmissio.