En esta part de l’articul, comentarém la traduccio dels Furs al romanç valencià, i parlarém un poc de sant Pere Pasqual i Arnau de Vilanova, que feren traduccions arap/romanç. Coneixerém a judeus i musulmans valencians que tambe traduiren de l’arap al romanç.

Hi ha valencians que es creuen molt inteligents i, cóm no, els mes progressistes de tots a l’hora de parlar valencià. Lo seu es distinguir-se del poble pla que no te ni idea i el parla molt mal. Ells son els que han de marcar la pauta, per ad aixo tiren ma de totes les paraules importades que poden: avui (per ‘hui’), cap de setmana (per ‘fi de semana’), esport (per ‘deport’), façana (per ‘frontera d’una casa’), gener (per ‘giner’), mesura (per ‘mida’), rentar (per ‘llavar’), servei (per ‘servici’), vacances (per ‘vacacions’)… paraules sobre les quals ya he escrit en mes d’una ocasio. Ara, ho fare centrant-me exclusivament en l’analisis d’una d’elles que pareix que tambe deu d’haver caigut en gracia per la gran acceptacio que te: façana.

En est articul comprovarém que certes persones que vivien o havien vixcut “sots senyoria de moros”, foren mossaraps/cristians, musulmans o judeus, manifestaren un bilingüisme actiu, actuant com a traductors o trujamans al romanç. Anem a vore que el romanç es converti en la llengua “franca” dels membres de les tres religions, que colaboraren en traduccions arap/llati/hebreu.

En est articul coneixerém l’existencia de referencies explicites al bilingüisme de la poblacio autoctona que es trobava “sots senyoria de moros”. Vorem referencies  implicites i unes atres indirectes. N’aportarém algunes de la part cristiana, de les que es despren una comunicacio normal entre cristians i musulmans hispans. Vorem que la normalitat en la comunicacio influi segurament en que molts cristians ilustres es refugiaren en la Valencia musulmana.

EDITORIAL

Salvem a Vinatea

La falta d’autoestima del poble valencià es alarmant. Igual que el restant dels espanyols, patim un complex d’inferioritat que fa que pensem que lo de fora es, per sistema, millor que lo de casa; nomes que en el cas valencià eixe sentiment s’ha potenciat fins a l’extrem per part del poder politic. Aixina, patim un sucursalisme malaltuç que nos fa facilment manipulables.

Per eixemple, si no estas d’acort en la forma en la que s’està implementant l’us de la bicicleta en les ciutats, t’ixen en allo de que en Amsterdam tot lo mon va en bici, i en aixo pareix que ya tenen aval de sobra. Aixo si, en lo que no entren es en la comparacio de les respectives rets de transport public alternatiu a l’automovil, que bovos no son.

Puix ya que tant els agrada comparar-se en societats estrangeres, anem a jugar ad eixe joc.

En el present articul, vorem referencies individuals a parlants de romanç de l’Espanya musulmana. Vorem cites en que els propis escritors declaren que parlen en romanç i unes atres en que afirmen escriure’l. Sabrem que en l’Espanya musulmana es redactaren obres escrites exclusivament en romanç. Vejam-ho.

Ibn Hazm (994-1064), en relacio a un moti de l’any l’any 818 contra al-Hakam I, nos conta que Nasr, fill de “un rico cristiano de Carmona convertido al Islam”, que entrà al servici de l’emir “se expresaba habitualmente en lengua romance” (p 220 del B.R.A.H. t. 188. nº II. -1991).

En l’articul anterior hem vist que la poblacio autoctona, conversa o no a l’islam, podia arabisar-se per a estar prop del poder. Hem constatat la dificultat de dependre l’arap, per ser una llengua molt distinta del romanç. Aço unit al proselitisme islamic, pogue motivar que en el s.XII es traduiren llibres islamics al romanç, explicant-se els “libres de moros en pla” que l’inquisicio quasi feu desapareixer en el s. XV. Vorem que les fonts demostren que el territori valencià no era una zona gens adequada per a dependre arap, ni anteriorment ni posteriorment a la reconquista del rei en Jaume.

L’Asociació de Juristes Valencians para prestigiar y defender la actuación del “jurat en cap” de la ciudad de Valencia, Francesc de Vinatea, y su actuación en defensa “dels Furs del Regne” convoca a la ciudadanía a la concentración que se celebrará el domingo 20 de noviembre en la Plaça de l’Ajuntament. Además, quiere manifestar su malestar por la pretensión de desplazar la escultura de esta figura histórica del excelente escultor castellonense Manolo Rodríguez a otro emplazamiento, según el diseño presentado para la remodelación.     

Vinatea representa un episodio de dignidad al defender privilegios recogidos en “Els Furs” sobre la unidad del Reino.

Era inevitable que la llengua dels araps i nortafricans que accediren al poder d’Hispania en el s. VIII, influira en l’evolucio de la llengua de la poblacio autoctona. Els nous “senyors” tenien distints origens i parlaven distintes llengues, pero estaven units pel proselitisme d’una religio, l’islam, plasmada en un “llibre sagrat”, l’Alcorà, que estava escrit en una “llengua sagrada” dita “arabiyya” o llengua arap. Els invasors es trobaren en una poblacio cristiana, que tenia el llati com a llengua oficial des de fea mes de 9 sigles, pero que parlava en una “rustica romana lingua” diversa, de la que en acabant resultarien diferents llengues romances. La nova religio dels conquistadors i la llengua arap en que s’expressava, podia conduir a que la la poblacio autoctona s’islamisara convertint-se a la religio dels nous amos i/o s’arabisara, deprenent a parlar l’arap.

La Historia es la memoria de los tiempos. El rey Alfonso el Magnánimo nos recordó a través de su secretario Arnau Fenolleda que los grandes hombres del pasado habrían caído en el olvido de no haber sido por los escritores que relataron sus gestas. Si los hechos no son encomendados a la escritura, desvanecerán pronto de la memoria de las generaciones futuras. Sólo la Historia preserva el recuerdo de los hombres y nos acerca a los ausentes.

Las gestas del Magnánimo fueron narradas por diversos autores. El historiador Bartolomeo Facio, en 1455, las recogió en la obra De rebus gestis y contribuyó a la memoria histórica con una colección de breves semblanzas dedicadas a prohombres: príncipes, soldados, artistas, eruditos, intelectuales que consideró dignos de recordar en su libro De viris illustribus.