El romanç era la llengua evolucionada del llati, que parlava tot el poble descendent dels hispanorromans, independentment de que els seus governants foren cristians o musulmans. En articuls anteriors hem comprovat que el poble governat per musulmans conservà en us el romanç, fins a la seua reincorporacio a la societat cristiana.

Hem de saber que el primer romanç documentat, es presenta “integrat” en obres escrites en arap, hebreu o llati, que eren les llengues que en aquells moments es consideraven cultes. Els autors d’estes obres, a voltes especificaven que certes paraules o frases en romanç, eren propies del poble. Unes atres voltes, el romanç que eixia a la llum era el dels propis autors, que glossaven o feen anotacions en romanç que aclarien el significat de paraules “fosques” de la llengua culta. Poquet a poquet, el lexic i la morfosintaxis del romanç anà apoderant-se de les llengues cultes en forma de romancismes, tancant-se finalment el proces, en l’aparicio d’obres escrites completament en romanç.

Seguramente no aportaré nada nuevo sobre este libro pues insignes investigadores lo han desmenuzado hasta extremos increíbles. No obstante, aunque solo sea por contribuir, modestamente, a su difusión y conocimiento me arriesgaré a escribir unas líneas sobre el mismo.

El título en sí mismo ya es llamativo: Becerro de las Behetrías.  No es el nombre original pues en su origen se denominó como Becerro de las Merindades de Castilla. Lo de becerro le viene dado por aquello de que está escrito sobre piel de becerro. Lo de behetrías ya es un poco más complejo.

La Real Academia Española (RAE) contempla el término behetría y en su segunda acepción dice:

“Antiguamente, población cuyos vecinos, como dueños absolutos de ella, podían recibir por señor a quien quisiesen.”

En les parts anteriors d'est articul hem comprovat que el llati estigue en us en l'Espanya musulmana des de l'invasio fins al s. XIII. En esta part nos concentrarém en l'us del llati en territori valencià. Anem a vore que hi ha constancia de que els mandataris musulmans del territori que posteriorment es constitui en regne cristià de Valencia, tambe feren us del llati.

Inscrits “en el contexto del enfrentamiento entre Denia y Valencia, cuyo obispo se había constituido en tiempos mozárabes en Metropolitano”, el governador musulmà de Denia mantingue certes relacions en Barcelona, de les que es conserven alguns documents escrits en llati. (p 256 de “La monarquía visigoda y la Iglesia en Levante. Las raices de un país” de García Moreno, en “Hispania sacra, 49” -1997)

Dels ‘pescadors’ del Palmar als del Casinet del Cabanyal

Hi ha chicotets detalls que passen desapercebuts per a massa gent i son elements en els quals van intentant consolidar, a poc a poc, la catalanisacio de la llengua valenciana.

Fa uns dies me vaig acostar al Palmar, a on feya prou de temps que no anava, i passejant pel poble vaig vore un detall que me cridà l’atencio. Fon una inscripcio que hi havia en la porta del local de la comunitat de peixcadors en la que vaig llegir: “Comunitat de pescadors –fundada en 1250– EL PALMAR (Valencia)” (el destacat es meu).

Lo primer que me vingue al cap fon lo increible que resulta tot aço si tenim en conte que ningu diu ‘pescador’. En el Palmar era –i suponc que seguira sent– una caracteristica del parlar local dir ‘pixcar’ per ‘peixcar’, pero lo que no han dit mai es ‘pescar’ ni ‘pescador’.

En l’articul anterior, hem comprovat que des de l’invasio musulmana fins a la recuperacio de Toledo el llati no deixà d’usar-se en l’Espanya islamica. En est articul, vorem que aixo es confirma pel fet de que alguns mossaraps toledans seguiren usant el llati en els moments immediatament posteriors a la conquista cristiana. Conquistat Toledo, anem a constatar que alguns cristians tributaris d’uns atres territoris que continuaven baix domini musulmà, seguiren fent us del llati. Aplegarém fins a testimonis del s. XIII que ho demostren.

Les proves que reforcen l’evidencia de que alguns mossaraps toledans usaven el llati, les trobem en els arabismes dels seus escrits, en el fet de que en ocasions escrigueren llati en alfabet arap, en les traduccions o diccionaris llati/arap en que intervingueren i en les seues obres en llati. Vejam-ho.

Lea el artículo completo en formato PDF.

En l’articul anterior, hem comentat algunes consequencies de l’irrupcio de la llengua arap entre una poblacio de llengua romanica. A partir d’ara, procedirém a documentar que el llati tingue una continuïtat d’us en territori hispà dominat per musulmans, fins al s. XIII en el que el territori valencià fon reincorporat a l’orbita cristiana. Vorem que els eixemples de continuïtat descarten els “talls” que tant “coloquen” als nostres acatalanats.

El llati era la llengua “oficial” d’Hispania, quan alguns araps i nortafricans prengueren el poder l’any 711. Per aixo, els invasors, en els primers moments, acunyaren monedes unilingües en llati o bilingües en llati/arap, en la finalitat de fer propaganda de l’islam, transmetent a la poblacio certs menssages. Un eixemple de moneda unilingüe en llati, du una llegenda escrita de dreta a esquerra i sense vocals, que diu “In. Nomine. Dei. Non. Est Deus. Nisi. Deus. Et. Solus. Mohamad. Rasul”, volent dir “En nom de Deu, no hi ha Deu sino Deu, I unic. Mahoma enviat”. Eixemple de bilingüisme, podem citar-ne una atra, que porta en llati per una cara la llegenda “Solidus Feritus In Hispania Anno XCIII Nova Numeratione”, i en arap, per l’atra “Mohammad enviat de Deu” (p 86 de “Estudios de numismática arábigo-hispana” de A. Delgado).

EDITORIAL

¿Nos van a negar sis vegades?

La En este ya ne son tres els editorials que dediquem a parlar del Dret Civil Valencià en manco d’un any. Si algu pensa que ya ne son molts, nosatres respondrem: “¡Els que facen falta!”.

Fem un breu resum per a despistats.

En els dos articuls anteriors hem vist toponimia del territori historic dominat pels castells de Morella, Cervera, l’Alacaten, Culla i Ares, documentada anteriorment i simultaneament a la conquista de Jaume I.

Entre eixa toponimia, com es llogic, hi ha de diversos origens, no existint el minim dubte de que l’immensa majoria es d’orige prerromanic o romanic, deguent-se incloure en el grup romanic, aquella que sol etiquetar-se com a “mossarap”.