En l’articul anterior hem comprovat, que el llenguage utilisat en la documentacio que parla de la predicacio cristiana del s. XIII als musulmans valencians, induix a pensar en l’absencia de problemes de comunicacio. No hi ha ninguna constancia de que els predicadors cristians hagueren de predicar-los en arap, sent una idea producte exclusivament de l’imaginacio. Tampoc esta justificada la pressunta existencia d’uns pressunts interprets, que tampoc apareixen per ningun lloc. Alguns catalans i acatalanats intenten justificar esta imaginada predicacio en arap, sobre la base d’un aprenentage de l’arap per part dels predicadors, que hauria tingut lloc en uns “Estudis de llengües” o “Studia linguarum”, dels que anem a parlar.

EDITORIAL

Una llei feta a mida

En la nostra societat ultimament estem assistint a uns desproposits llegislatius propis de republiques bananeres. Per mencionar nomes alguns dels casos mes cridaners, recordem que ya fa anys que se manté una llegislacio que permet les ocupacions illegals de vivendes; mes recentment tinguerem la llei del “Solo sí, es sí”, que ha favorit a mes d’un miller de condenats per agressions o violacions a dones; i ara assistim a una manera de llegislar novedosa, a mida del delinqüent: es el cas de la, de moment, tombada llei d’amnistia, eixa que vol borrar els delits que cometeren representants d’institucions politiques i civiques i “ciutadans” en general, instigats estos ultims per l’odi i conduits per la xenofobia i el supremacisme de certs liders –tambe politics–. 

Un atre dels fets que exigix comunicacio es la continuïtat de costums anteriors, representada en la coneguda frase de “com en temps de sarraïns”. La transmissio de costums fa necessaria la comunicacio entre els que les coneixien per haver-les practicat “en temps de sarraïns”, i aquells que sense coneixer-les, havien de fer-les seguir o seguir-les. No anem a referir-nos a les costums que els musulmans conservaren en exclusiva degut als pactes de capitulacio, que els permete mantindre “totes les costums axi com solien hauer en temps de sarrayns e que ens donassen nostra dretura axi com feyen al rey lur”, sino ad aquelles, que tenint un orige anterior a la conquista cristiana, continuaren formant part dels usos de tota la societat valenciana.

El nostre president, Carlos Mazón, ha anat a retre pleitesia a la presidenta d’Espanya-Madrit-Espanya Isabel Díaz Ayuso (IDA), i a firmar un conveni de colaboracio entre les dos autonomies en benefici de la primera (no pot ser d’una atra manera). IDA te una visio centralista de l’estat, perque ella es centralista i este d’aci es un sucursaliste (carreteres, institucions, trens, avions...). Es una versio mini del famos eix de la prosperitat de Francisco Camps: Madrit-Valencia-Palma... que nomes servi per a omplir planes de diaris i fer vore ulls per llanternes.

Immediatament han eixit els ofesos de sempre (catalanistes) a criticar que aço es una genuflexio davant de Madrit i que la perspectiva es la de convertir Valencia en la seua ‘banlieu’. Es un terme frances que significa ‘barri’, ‘barriada’, ‘raval’, ‘pedania’. No els llevare yo part de rao, que la tenen. Som la plaja de Madrit i la mar de la capital (per a l’exportacio). Com Benidorm es una extremitat britanica.

EDITORIAL

Polarisacio i continuisme

No voldriem començar l’any parlant de politica, ni de polarisacio, a pesar de ser este el terme elegit per la FUNDEU com a paraula de l’any 2023, pero es impossible fugir de la realitat, i es que la politica ho impregna tot i la polarisacio està a l’orde del dia: separar bons de roïns, progressistes de conservadors, comunistes de fascistes, rics de pobres, homens de dones…; la confrontacio seguix servida en la societat i d’aixo s’ocupen els politics: de buscar l’exacerbacio de les diferencies i procurar confrontacions. A lo qual colaboren no poques vegades els mijos de comunicacio; no deixa de ser una manera de tindre clientela fidel i disposta a generar batalla contra qui li senyalen com a adversari.

Nacionalisme supremaciste

L’implantació progressiva de l’Estat de les autonomies des de l’any 1979 reactivà la narrativa històrica ‘territorial’ front a l’hispanisme preferent de décades anteriors. Pero el fenomen destaca en el País Vasc i en Catalunya, on rebroten les velles falsificacions que des de Sabino Arana i Prat de la Riba pugnaven per llegitimar les aspiracions anexionistes d’abdós regions sobre l’històric regne de Navarra i l’històric regne de Valéncia. D’ahí que des dels 70-80 del s. XX, se difonga ràpidament entre nosatres una papilla ideològica pancatalana que, protegida pels governs valencians, acabarà colonisant les institucions, el sistema educatiu i els canals de debat i difusió de les idees, erigint-se en paradigma dominant. 

En el present articul anem a vore certes circumstancies del “Repartiment”, de les que tambe es despren la continuïtat de poble i de llengua. 

La festividad de la Navidad es una de las conmemoraciones más renombradas del calendario litúrgico y se celebra desde los albores del cristianismo. 

Desde el punto de vista religioso dos efemérides son recogidas en el calendario litúrgico: el nacimiento de Jesús en Belén y la adoración de los Reyes Magos de Oriente al niño Dios. Estas solemnidades están impregnadas de un sentimiento que concitan recuerdos familiares y rememoran tradiciones que se plasman en exposiciones de belenes, árboles de Navidad, tarjetas conmemorativas, interpretaciones musicales y representaciones teatrales. 

Diversas manifestaciones en el campo de la cultura reflejan muestras de naturaleza religiosa. La literatura, la historia del arte, la música, la cinematografía, etc., plasman el sentir de esta efeméride que combina lo religioso, lo histórico y lo tradicional.

En la part anterior de l’articul, hem vist, que el Llibre dels Fets mostra l’inexistencia de problemes de comunicacio entre el poble valencià cristià, musulmà o jueu i els “reconquistadors”, comprovant que el Llibre reproduix una comunicacio fluida en romanç valencià, tant en estil indirecte com directe. Aixo s’explica per la senzilla rao de que l’immensa majoria dels valencians, independentment de la religio que professaven, parlaven en romanç, per ser descendents d’iberorromans valencians. La continuïtat de poble i de llengua es possible, perque generalment, els pobles transcendixen a les classes dirigents dels succesius “conquistadors” del seu territori, independentment de que, certament, influixquen en la seua configuracio i evolucio.

El present llibre consta de dos parts ben diferenciades, la primera detalla el proces que condui a la coronacio pontificia de la Mare de Deu dels Desamparats en 1923; treball basat en la consulta de documents, de la Cronica atribuida a Sanchis Sivera, la prensa de l’epoca i abundant bibliografia relaciona en la patrona de Valencia, regne i ciutat.

Destaca l’aportacio grafica dels actes mes importants d’aquella efemerides; fotografies, la majoria, procedents del fondo de l’Archiu Historic Municipal de Valencia, l’autor de les quals fon el fotograf Vicent Barberá Masip. Se completa en imagens de portades de revistes o publicacions, cartells, recordatoris, etc.

La segon part la conforma la corona poetica dedicada a la Mare de Deu dels Desamparats, confeccionada en diferents aportacions que el Rogle Constanti Llombart solicità a poetes amics, els quals obsequiaren a l’associacio en inspirats i sentits poemes que foren originalment publicats en numeros successius de la revista Rogle.