Assegurava Sanchis Guarner en Introducción a la historia lingüística de Valencia (1948) que “además de nuestra romanidad, nos enorgullecemos los valencianos de nuestra catalanidad”, sent llògic, per tant, “que nuestra lengua valenciana haya sido románica y catalana” (p. 28).

És inútil preguntar-se cóm aplegà Sanchis Guarner a tan campanudes conclusions, o per mig de quina metodologia detectà un orgull català dels valencians del que no teníem idea. En realitat, Sanchis Guarner no necessitava arribar a cap de conclusió; partia de la conclusió: d’una galeria de falsetats ans fabricades pels nacionalistes catalans: Prat de la Riba, Rovira Virgili i quants patrocinaven l’impostura de la “Gran Catalunya”, mijant incautació de Valéncia. Ningú busque, per tant, baix d’estes paraules, una aura científica. No existix. Hi ha ideologia; i desprès, si acàs, per a dorar el producte, apariència acadèmica. Ni tan sols Sanchis era original; era el copiste, l’adminisrador local d’una ideologia —com ara veem— clarament totalitària.

Pero insistix en la quadratura del círcul; i, en La llengua dels valencians (1960), breu catecisme civil que li solicità Fuster com a “pamflet de propaganda”, declara impassible que la vinguda de més catalans durant la Baixa Edat Mija “consolidà la catalanitat substancial de València, iniciada ja en la Reconquista i amb clars precedents alto-medievals, romans i ibèrics” (p. 133). La frase és científicament inconcebible. Ara be, ¿cóm va concloure nostre filòlec-ideòlec una hipotètica “catalanitat” dels ibers de la Valltorta i de la Bastida de les Alcuses, dels valentini veterani et veteres de la Valéncia romana quinze sigles abans d’albirar-se una borrosa idea de ‘Catalunya’? No importa massa. Guarner, i atres manobres, no necessitaven proves. Enunciaven solemnement certes idees, per a créure-se-les i fer-les creure, acte seguit, com a principis indiscutibles, anteriors i superiors a la veritat en el sentit aristotèlic.

Puix be, partint del concepte pràctic de “ciència” que denoten estos casos (i que ningú li retrau a l’autor), encaixa be la distorsió cognitiva de Fuster en Nosaltres els valencians (1962), on la Valéncia presentada al lector és l’antípoda històrica de la Valéncia real; on els valencians abstractes que no se senten “ni carn ni peix”, pero que sí se senten co-nacionals catalans a una banda i a l’atra de la frontera del Sénia són alteracions perceptives, burdes falsificacions. Tan és aixina que Fuster no li parla allí al poble valencià en la llengua del poble valencià, sino en la llengua d’un atre poble (meva, petita, sigui, faci, començo, no pas), ya que valencià (llengua), valencians i Valéncia, per ad ell, són reduccions infames i paticularistes d’una única “catalanitat” (concepte entre ridícul i metafísic) que ens urgix recuperar.

Curiosament, hi ha en Fuster-Guarner (com en els seus obligats i cacarejadors) dos tics insuperables. Una aversió primària a qualsevol signe de vida valenciana ans de la fita històrica del sigle XIII; i un silenci sepulcral sobre la llengua romànica nativa valenciana anterior a la conquista. Lo primer els du a descartar, com siga, als cristians naturals de la terra, valencians de dret i de fet ans d’un possible i parcial “empelt català”, i dels que tots ells abominen perque “podien representar una supervivència nacional anterior” (p. 27). En el segon aspecte, disponem hui d’amplíssima documentació del romànic valencià d’origens, del que abdós autors tenien poca o ninguna idea coherent, i que descarta l’orige directament català de la llengua valenciana (veja’s ara al respecte el meu Mozárabe y lenguas de España, 2023, en especial pàgs. 970 i ss.). M’he cenyit a dos personages. Lo demés és imitació.

El problema és que esta antihistòria de Valéncia ha conseguit infiltrar, en curiosa impunitat, diferents sectors socials i de pensament. I que, unida a l’imposició d’un català opresor a tots els nivells en detriment de la llengua valenciana, s’ha promocionat, de forma suïcida, pels diferents governs autonòmics, els quals encara hui ploriquegen davant d’una institució letal a Valéncia i al valencià, del tot irrecuperable i que mai deguera haver existit, com l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, garantia de sumissió a l’invent de la “catalanitat”.

¿Despertaran? Si no s’afanyen, potser siga tart.

Image 1: Mort de Jaume I (detall), Pinazo, Museo del Prado.