Difícil para mí es el poder dar un compendio de los valores pictóricos intrínsecos, moral y material, concernientes a la obra de este eximio artista hijo de Tírig, un tanto hoy olvidado; desconozco el grueso de obras de su plenitud productiva y tengo tan sólo un mero conocimiento de su última fase. Trazar la trayectoria de un artista sin conocer al menos su fase de madurez es ardua tarea que forzosamente ha de resultar un tanto menoscabada e incompleta. Sólo lo hallado en su taller, luego de su muerte, y que ya otros habían seleccionado con intenciones distintas, obras de su última época, cuando ya el artista había perdido todo estímulo, proporciona sólo datos parciales que dificultan nuestro empeño, reflejando sólo el aspecto –por cierto el del ocaso- que hacen incompleto el estudio del pintor (1)

No crec que siga dificil afirmar que el tabalet i la dolçaina son els instruments mes representatius de l’etnologia valenciana musical. No es per casualitat, que en l’historia del periodisme en llengua valenciana, els valencians hajam tingut dos semanaris que portaven els seus noms. El nº 1 del semanari “La Donsayna”, es publicava l’u de decembre de 1844 i començava: “Bon dia y salut, caballers. Ya está templá La Donsayna, y vá á comensar la primera tocata…”. Desapareguda “La Donsayna”, naixque un nou semanari, en 1847, dit “El Tabalet”.

Esop, el fabuliste (cat. ‘faulista’), conta en “Lupus et agnus” que un llop y un borreguet estaven beguent d’una sequiola y, buscant el carnívor motius pera menjárselo, li recriminá que embrutara l’aigua, contestant el “laniger” que: “No pot ser, el llíquit ve de tu a mi”. El llop, rebatut, tragué atre motiu: “Marmolares de mi fa sis mesos”. El borreguet, pensant que ha guanyat el pleit, li replica: “¡Si encá no havía naixcut!”. El llop, famolenc, asbrama: ”¡Chas, ton pare parlá mal de mi!”, y s’engaldix al cándit animalet. El fascisme catalaner fa lo mateix en mosatros; tot l’aprofita pera que Catalunya mos menge dasta el llogaret dels Desamparats en Oriola.

Per a escomençar a analisar per damunt el vocabulari dels bous, en primer lloc, parlarém de que un bou es una “res”. El DCVB nos posa en coneiximent de que “res” es paraula valenciana equivalent al “cap de bestiar” català. La trobem en el “Libre dels establiments de la Cort del Justicia de la vila de Gandia” que en 1410 parla de “…degollar la res de les reses… e que se’n puxen portar aquells dita res, exceptat que la dita res no sia mardà o esquellat”. Tambe Jaume Roig en “Lo Spill” escriu “Carn de res grassa / llet e los ous” o “les grasses reses / qu’eren trameses / ells les menjaven”.

Lea este artículo en formato PDF en este enlace.

En l’articul anterior, hem vist que durant l’epoca de dominacio musulmana, la costum de fer festa en els bous, era qüestio d’alguns pobles hispans, independentment de la religio dels seus mandataris. Entre eixos pobles es trobava el poble valencià. En el present articul vorem com eixa costum es anterior al començament de l’epoca de dominacio musulmana.

Es facilment constatable que els bous son una part molt important de les festes tradicionals valencianes. Correspon preguntar-nos si es tracta d’una festa valenciana autoctona o si fon importada pels “conquistadors” que vingueren en Jaume I.

Un dels elements que caracterisen al poble valencià en relacio a uns atres pobles veïns es el deport de la pilota, en la modalitat coneguda com a “Pilota Valenciana”, deport nacional valencià.

Correspon preguntar-nos si es tracta d’un element etnologic dut pels “conquistadors” de Jaume I, o si mes be, els dits “conquistadors” es trobaren en un poble valencià descendent dels iberorromans, que ya jugava a un joc particular de pilota.

La Mare de Deu dels Desamparats:

Patrona principal de l’historic Regne de Valencia

El dia 25 de juliol de 1960, festivitat de sant Jaume, el papa Joan XXIII promulgava una nova orientacio lliturgica que restringia notablement el cult als sants per a dedicar major interes al denominat cicle temporal (Advent, Nativitat, Epifania, Quaresma, Pasqua, etc.). Aço afectava al cult dedicat a la Mare de Deu dels Desamparats, que perseveraria en la capital valenciana al ser patrona, pero no en el restant de la diocesis i terres valencianes, de les quals, sense ser-ho, se la considerava com a tal.

La pirotecnia, es dir, l’us de la polvora en finalitat d’oci i diversio, es una costum molt arraïlada en el poble valencià, que l’individualisa front als del seu entorn. Es dificil deslligarla del conjunt foc, fum i festa.

I correspon preguntar-nos, si es tracta d’una caracteristica “importada” pels conquistadors que vingueren en Jaume I, o si es parlem d’un atre element de continuïtat etnologica dels valencians descendents dels iberorromans que, cristians o islamisats, vixqueren en l’epoca de religio oficial musulmana.

Es evident que l’us de la polvora, a banda del seu us en caracter festiu, pot tindre tambe una finalitat militar. Considere interessant fer un recorregut pels començaments coneguts de la polvora per a us militar.