Alguns cronistes en arap, parlaren del territori valencià nomenant-lo en l’expressio “Balad Balansiya”. Si “Balad” vol dir terra, territori, regio o poble, com vorem en detall, “Balad Balansiya” es referix senzillament, al territori ocupat pel poble valencià. Pero l’enronia catalanera de desacreditar tot lo nostre, els ha dut a reblir de connotacions negatives la paraula “balad”, relacionant-la en una presunta absencia de referencies a ciutat de Valencia o “Madinat Balansiya”, pel fet d’estar destruida i despoblada.

El primer que escomençà en la manipulacio fon Guichard, un dels de la nomina dels alimentats per Eliseu Climent i companyia, i ho feu en “Le peuplement de la région de Valence deux premiers siècles de la domination musulmane”. (“Mélanges de la Casa de Velázquez”, 1969, nº 5. pp. 103-158). Anem a vore lo que diu.

1. INTRODUCCIO

La materia d’este treball es troba entre la Fonetica i la Morfologia, per lo que facilment pot passar per alt per una i atra. Per aixo li dediquem este articul.

1.1 Fonetica i Morfologia.

Les distintes parts de la Gramatica (Fonetica, Morfologia, Sintaxis), no constituixen compartiments tancats. Està clar que hi ha paraules, que evolucionen per raons purament fonologiques, i que son del domini exclusiu de la Fonetica, pero en general les paraules, s’ajunten unes en les atrres per a formar oracions, i aixo comporta en elles canvis deguts a les funcions que tenen que desenrollar. D’ahi que entren en accio la Morfologia i la Sintaxis, les quals se repartixen les formes i les funcions, formes que, al canviar d’estructura, impliquen tambe una considerable fonetica.

Les desinencies nominals i verbals (declinacio i conjugacio), per eixemple, no es podrien explicar unicament per raons fonetiques; pero la Morfologia ha d’explicar-les per la conjuncio de les lleis morfologiques i fonetiques.

Jaume Fàbrega en “Les postres i els pastissos de l’àvia” afirma que “Els valencians son els reis, a la península ibèrica, pel que fa a l’art de refrescos i gelats tradicionals, d’una varietat sorprenent”. El mateix autor, en “El gust d’un poble: els plats més famosos…” escriu que “És al País Valencià on han arribat fins avui el repertori més extens d’aquesta mena de refrescos: avenat, orxata d’ametlles tendres, orxata d’arròs i xufles, orxata de cànem, ordiat, aigua civà, orxata de tres fruits (xufles, ametlles, arròs, orxata de blat)”, citant tambe com a valenciana “la llet gelada” que diu que es llet “aromatitzada amb canyella i llimona”.

Els valencians venim assistint, des de fa molts anys, a un proces encaminat a l’eliminacio de les caracteristiques diferencials de la llengua valenciana. D’esta manera s’arribarà a la tan desijada “unitat de la llengua”.

Pero aquells que desigem que la veritat acabe surant no podem ser testimonis callats davant dels atacs continuats al valencià. Per este motiu hui tractare d’explicar per qué la preposicio ad, que la AVL no admet com a normativa i la rebaixa a la categoria de coloquial, es absolutament correcta. Si l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) la donara com a bona, ad ells –als de l’AVLl– els hauria faltat el temps per a reconeixer-la, pero no ha segut aixina, perque en catala no te vigencia. Eix es el motiu pel qual intenten soterrar-la aci.

Previament a comprovar que l’aficio dels valencians a begudes fresques i gelats i per tant el coneiximent de la tecnica del manteniment i us de la neu, es una caracteristica del poble valencià prejaumi, i per tant no importada pels “conquistadors” de Jaume I, crec interessant fer un chicotet recorregut per l’historia de l’us de la neu o gel tant per a us terapeutic com gastronomic.

Els gelats i refrescs o begudes gelades, han segut i son caracteristics de l’etnologia valenciana. Per aixo, Rafael Espantaleón y Manuel de Juana, en “Bar y cafetería: Manual profesional” escriuen que “En España fueron los valencianos los que introdujeron el consumo de helado en todo el país, junto a sus tradicionales preparaciones de horchata, agua de cebada y limón granizado”. Considere interessant, vore a traves de cites o fites historiques, el protagonisme dels valencians en el tema de que tractem. Anirem des d’epoques recents a epoques anteriors.

Si estudiem l’etimologia de la paraula ‘orchata’, els etimolecs nos diuen que podria derivar de ‘hordeata’, del llati ‘hordeum’, en valencià ‘ordi’, i en castellà antic ‘ordio’. En la llengua valenciana actual, ‘ordi’, practicament s’ha perdut, contrariament al català, i solem dir ‘civada’. La rao es troba en que antigament, en llengua valenciana, el concepte de ‘civada’ incloia el de ‘ordi’, cosa que podem comprovar en els “Statuts e ordenacions de Algezira” quan parlen de “…tot hostaler o venedor publich de civada, ço es, ordi, avena, spelta, arroç…”. Vegem que la paraula ‘civada’, es un generic procedent del llati ‘cibus’, que vol dir aliment. Justetament al contrari ha succeit en relacio a la parella ‘blat’-‘forment’. En català, practicament s’ha perdut ‘forment’ i sempre diuen ‘blat’. I al reves de lo que es pensa, no eren sinonims, perque ‘blat’ era un generic com ho era ‘civada’.

Lea esta revista en su versión en PDF 

En acabant de l’articul sobre la chufa valenciana, (Vore “Notes d’etnologia valenciana: la chufa”), es evident que toca parlar de l’orchata valenciana de chufes. “Puedes presumir de tu horchata, amiga chufa”, escrivia Alvaro de Laiglesia en “La gallina de los huevos de plomo”, afegint que “no hay refresco que pueda compararse con ella”. Teodor Llorente en la p. 473 del Vol II de “Valencia”, va escriure en relacio a l'orchata de chufes, que “en toda España suena a valenciana pura”. I es que, la fama conseguida per l’orchata valenciana, ha fet que s’haja convertit en la beguda refrescant sense alcohol que identifica a tota Espanya en l’estranger.

En 1936, desafiando pistolas e insultos, el anciano filósofo denunciaba la locura del "¡Viva la muerte!". Anteriormente, el rector de la Universidad de Salamanca ya había señalado otros desvaríos camuflados como dogmas idiomáticos. A Unamuno le habían enseñado la falacia de que el catalán era la lengua de la Cancillería Real y de los escritores valencianos del XV, y como no era paleógrafo ni historiador, no lo discutía; pero lo que no aceptaba era la teoría de que las lenguas valenciana y catalana coetáneas, que él había leído y escuchado, fueran iguales.