Cultura

Notes d'etnologia valenciana: CONSTRUCCIONS POPULARS

Crec que no es pot dubtar de que la barraca es la construccio popular valenciana mes representativa de l’etnologia valenciana. Encara que actualment el seu ambit s’ha reduït practicament a l’horta de Valencia, la seua existencia esta documentada alla a on es trobaven els materials basics per a la seua construccio, tant al sur com al nort del nostre territori, aplegant inclus a Tortosa.

El catalanismo también se apodera de la Biblioteca Nacional de España

La Biblioteca Nacional de España anunciaba estos días la exposición "La Luz de la Edad Media en la literatura catalana", comisariada por la catalana Josefina Planas. En dicha muestra se incluyen autores valencianos como catalanes, a pesar de que estos no sólo nacieron en tierras valencianas sino que dejaron constancia expresa de que escribían en lengua valenciana. Así lo testimoniaron en los prólogos o colofones de sus obras. Es el caso de Joanot Martorell, Jaume Roig, Jordi de Sant Jordi o Antoni Canals, entre otros.

Como actividad paralela, la citada exposición ha realizado un vídeo en el que pone voz a algunos textos emblemáticos, de los cuales cuatro son de escritores valencianos. En ellos, los autores recurren a la fonética barceloní, quizás para intentar dar autenticidad a la manipulación de la muestra.

Les Normes d'El Puig

La definicio de 'norma' per la RAE es: Conjunto de criterios lingüísticos que regulan el uso considerado correcto. Eugenio Coseriu, en 'Sistema, norma y habla', en Teoría del lenguaje y lingüística general, (Madrid, 1962), comenta que «la norma está constituida por las estructuras fijadas social o tradicionalmente en la técnica del habla y que son de uso general dentro de una comunidad lingüística». Es norma, «todo aquello fijado social o tradicionalmente en la técnica del habla».

César Hernando en el II Congreso Internacional de la Lengua Española (Valladolid, 2001): ¿Qué norma enseñar?, comenta: «entiéndase también por norma el sistema de reglas de una lengua, obtenible a partir de las expresiones de que disponen los miembros de una comunidad lingüística...» citando a Lewandowski, Theodor, Diccionario de lingüística, (Madrid, 1982).

Atenent-se ad estos i a uns atres criteris, ¿quína sería la norma mes apropiada per a la llengua valenciana?

Notes d'etnologia valenciana: LA MUIXARANGA

La muixaranga es un element tipic de l’etnologia valenciana que es compon d’una serie de balls i figures, que solen acabar en la formacio de torres humanes, i que en conjunt o per parts i en mes o manco variacions, s’ha representat en distints pobles del territori valencià. Encara que la mes famosa hui en dia es la d’Algemesi, s’han conegut muixerangues en Peniscola, Forcall, Titagues, L’Alcudia, Alzira, L’Olleria…

Es impossible dubtar de l’orige pagà d’esta representacio. Hi ha qui explica l’orige com a tecnica naixcuda per la necessitat d’aplegar ben alt per a alçar fortalees i muralles o per a guipar des de llunt als enemics, en territoris que es caracterisen per ser plans. En este ultim cas, es conseguiria lo mateix que des d’una “torre” o “torreta”, d’a on li vindria el nom generic de “torres” humanes. L’especialisacio en esta tecnica i la seua espectacularitat podria haver induït a la reconversio com a manifestacio ludica a traves dels joglars. Posteriorment, serien assimilades i integrades en celebracions religioses.

Notes d'etnologia valenciana: EL FOC i LA MORT

Parlar de falles i fogueres es parlar del foc. El poble valencià ha tingut historicament des de sempre una especial veneracio pel foc, relacionant-lo en actes de festa i alegria.

Podriem preguntar-nos, si este fet tant caracteristic del poble valencià, te alguna cosa que vore en els “reconquistadors” de Jaume I, o si es una caracteristica etnologica que te unes arraïls anteriors i molt mes fondes. Per a demostrar aço ultim, hauriem de trobar referencies anteriors al sigle XIII. I anem a trobar-les, com a una prova mes de la falsa teoria dels acatalanats que mantenen l’anulacio i practica aniquilacio del poble valencià anterior a la conquista. Demostrarém, una volta mes, la falsetat d’eixes premises.

NOTES D'ETNOLOGIA VALENCIANA: El torró

Es dificil dubtar de que un dels dolços caracteristics de l’etnologia valenciana es el torro. No obstant, com alguns catalans estan prou torrats, han fet correr la fabula de que es tracta d’un invent del XVIII, d’un català que li dien Pere Turrons, -d’a on diuen que li vindria el nom-, que junt en Pere Xercavins (¿inventor dels vins?) guanyaren un concurs de pastissos l’any 1703 inventant ¡el “turró”! (que no el torro). Este desficaci, l’escamparen en el seu dia en “El libro gordo de Petete”, en la finalitat d’enganyar als chiquets i satisfer a catalanistes i acatalanats de capacitat intelectual reduïda. Com es sabut, els catalans diuen i escrivien “turró” (¿de Pere Turrons?), ans de perpetrar l’expoli a la llengua valenciana, tal i com es demostra en el Diccionari de Pere Labèrnia, publicat l’any 1865 en el qual llegim: “Turró: Pasta d’ametlles…”

Expresiones culturales inspiradas EN LA SEMANA SANTA

María del Carmen Aura Busó y José Vicente Gómez Bayarri

Catedrática de Bachillerato de Lengua y Literatura y Académico de número de la RACV

La Pasión, Muerte y Resurrección de Jesús de Nazaret han originado manifestaciones de fe transmitidas por la tradición durante siglos. Diversos actos litúrgicos y culturales organizados o impulsados por la Iglesia con la participación de hermandades y cofradías religiosas han dado esplendor y belleza a estas celebraciones que han inspirado una excelente literatura y rica imaginería con escenas emotivas de profundo sentimiento religioso. Evocaciones que se expresan, asimismo, en la pintura, la música y las artes escénicas.

2

El ROMANÇ VALENCIÀ o ALJAMIA dels "AYAM" VALENCIANS (i IV)

Anem a coneixer un poc a Ibn Yubair, que naixque en la ciutat de Valencia l’any 1145 i estudià en Xativa, muiguent en Aleixandria el 1217. Es fea descendir de la tribu dels “Kenanah”, dels primers conquistadors d’Espanya. Per a compendre de quin tipo de musulma parlem, es interessant el relat sobre ell, que consta en p. 400 de “The History Of The Mohammedan Dynasties In Spain”. Havent-se’n anat a Granada l’any 1172, “Ibnu-r-Rakík” nos conta, que trobà un dia beguent vi al fill del governador, de qui era secretari. A l’educat oferiment del seu superior es negà, afirmant que mai havia tastat el vi, que com sabem esta prohibit pel Corà. No poguent en l’insistencia del fill del governador, acabà fent-se 7 gots un darrere l’atre, rebent a canvi 7 gotades de monedes d’or. Els remordiments li feren gastar-se tots eixos diners anant-se’n de viage a la Meca i a uns atres llocs, tornant per aci una curta temporadeta, segurament per a arreglar les seues coses, ans d’abandonar per a sempre esta terra de perdicio.

Suscribirse a Cultura