Lea este artículo en versión PDF en este mismo enlace.

Anem a coneixer un poc a Ibn Yubair, que naixque en la ciutat de Valencia l’any 1145 i estudià en Xativa, muiguent en Aleixandria el 1217. Es fea descendir de la tribu dels “Kenanah”, dels primers conquistadors d’Espanya. Per a compendre de quin tipo de musulma parlem, es interessant el relat sobre ell, que consta en p. 400 de “The History Of The Mohammedan Dynasties In Spain”. Havent-se’n anat a Granada l’any 1172, “Ibnu-r-Rakík” nos conta, que trobà un dia beguent vi al fill del governador, de qui era secretari. A l’educat oferiment del seu superior es negà, afirmant que mai havia tastat el vi, que com sabem esta prohibit pel Corà. No poguent en l’insistencia del fill del governador, acabà fent-se 7 gots un darrere l’atre, rebent a canvi 7 gotades de monedes d’or. Els remordiments li feren gastar-se tots eixos diners anant-se’n de viage a la Meca i a uns atres llocs, tornant per aci una curta temporadeta, segurament per a arreglar les seues coses, ans d’abandonar per a sempre esta terra de perdicio.

En l’articul anterior hem vist als “ayam” del “amma” o poble pla valencià descendent dels iberorromans, que provablement coneixerien nomes unes quantes nocions basiques de l’arap, sent practicament unilingües. A partir d’ara, anem a parlar dels “ayam” muladis bilingües, als qui el coneiximent de l’arap com a llengua oficial els possibilitaria l’acces a treballs de mes responsabilitat en l’estat islamic, aixina com un ascens en l’escalafo social.

Relacionat en els cantars de gesta francesos, hi ha una obra que nos parla en concret de la llengua o llengües dels musulmans valencians. Es tracta de “Foucon de Candie”, escrita per Herbert le Duc de Dammartin, en la segon mitat del sigle XII. “Candie”, que apareix com a “Gandie” en “La chanson d'Aspremont”, tambe del XII, vol dir Gandia, segons mantenen Brandin en “La chanson d'Aspremont, chanson de geste 12e siècle”; Anseis de Cartage en “Relaciones franco-hispanas en la épica medieval”; Ernest Langlois en “Table des noms propres de toute nature compris dans les chansons de geste”, etc. Puix be, en “Foucon de Candie” podem llegir: “Candie siet sor mer en un rivage / En une roche, dont la terre est sauvage / XXX chastel i donent treusage / De Sarrazins i ot de maint langage / IX.M.

Lea, o descargue, el artículo en su versión en PDF aquí.

En l’articul sobre “Els “ayam” muladis valencians que parlaven romanç” hem parlat del significat de “ayam” o “no arap”, hem vist la relacio llingüistica del concepte i hem constatat que formaven el grup de poblacio mes numerós que inclus es reivindicaven front als “sarraceni de natura”. En esta serie d’articuls vorem casos puntuals que demostren que els “ayam” descendents dels iberorromans valencians parlaven en el romanç valencià o aljamia valenciana, orige de la llengua valenciana.

Lea este artículo en versión PDF en este enlace.

Seguint l’argument de l’articul anterior, i com a oposicio a la majoria dels “ayam” o indigenes valencians que parlaven en romanç (que es fusionaren en la nova civilisacio cristiana producte de la reconquista), anem a intentar descriure al grup de musulmans que no volgue integrar-se, aquells que en el temps tendiren a l’aïllament com a defensa d’una cultura diferent, i que se n’anaren com a conseqüencia del bando d’expulsio del 22 de setembre de 1609. Son l’unic grup del que parlen els acatalanats intentant refregar-nos-el per la cara de forma vergonyosament pueril.

Una volta hem constatat que la major part de la poblacio que vivia en Valencia baix el domini musulmà, eren descendents dels iberorromans valencians o “ayam”, be cristians be convertits a l’islam (muladis), i que la poblacio d’orige estranger era una minoria, considere interessant poder fer-nos una idea dels percentages entre uns i atres en temps de Jaume I. Ho farem a partir de documentacio de la Corona d’Arago, en relacio al regne de Granada, generada als 32 anys d’haver mort Jaume I, i per tant d’epoca de Jaume II.

Seguint avant en el temps, anem a la Denia independent d’Ali Iqbal al-Dawla, fill de Muyahid, que governà des del 1045 al 1075. Per a situar-nos, Ali es aquell fill de mare cristiana, que havia vixcut 17 anys presoner en Italia. Es aquell que subscriu document en el que es parla de “...omnes ecclesias et episcopatum regni nostri que sunt in insulis Balearibus et in urbe Denia...”, document en que segons Lafuente “Alí habla en todo él como un buen cristiano”, contestant-li Juan Francisco Mesa que “En el fondo quizá lo fuera algo”. Es aquell que escriu en llati i en lletra visigotica a la comtesa “Ermensende” de Barcelona, escritura “encore en usage au XI siècle chez les mozarabes de Lleida et Valence, et les rois des taïfas...”, segons nos diu Michel Zimmermann en la p.624 de “Écrire et lire en Catalogne: IXe-XIIe siècle”.