La millor novela de cavalleria del mon, la valenciana Tirant lo Blanch, que forma part del nostre Sigle d’Or, no podria passar desapercebuda per a aquells que carixen de lliteratura de prestigi i pretenen tindre-la com siga. Es per aixo que alguns no a soles canvien el titul de l’obra, sino que tambe volen reinterpretar la llengua en la que l’autor afirmava que la havia escrit, la valenciana, substituin-la, burdament, per la catalana. Ara, en un intent, mes si cap, de catalanisar l’obra, ya no es conformen en dir que es catalana la novela, s’atrevisen, sense cap rubor ni prova documental, a afirmar que Joanot Martorell va escriure el Tirant en Barcelona, ya que formava part d’una suposta cort lliteraria del princip de Viana en eixa ciutat.

Lea en formato pdf la publicación correspondiente al mes de Septiembre de 2.018 haciendo clic en la imagen.

La ‘responsable’ subordinacio dels genuïnistes

Es cert que hi ha hagut tambe alguns atres representants del catalanisme idiomatic que han alçat la veu contra la norma dels diacritics, pero els pot mes el respecte i la jerarquia que la ‘ciencia’. Vullc dir que sabent de l’inseguritat grafica que es crea –que s’havia creat, que ells havien creat– entre els usuaris, a lo maxim que havien aplegat es a timides pero submisses protestes escrites… naturalment, sense que signifique desobediencia, encara que afirmaren que la norma estava errada o era inutil. Aço es diu incongruencia, pero el que mana, mana, i no es un atre que l’IEC.

En el cas que nos entrete, pot ser que n’hi haja algu mes que desconec, es troben Jesús Leonardo Giménez (sol firmar com a Leo Giménez) i Josep Lacreu.

I

En el paleozoic

Moltes vegades –en conferencies, en articuls, i quan se m’ha preguntat–, he criticat el dictamen del Consell Valencià de Cultura i la seua derivada, la creacio de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua –AVLl–. El motiu era molt senzill, com se llegir suponia cap a ón aniria: recomanarien paraules valencianes totalment correctes i classiques o generals, i que estaven expulsades del registre formal (he dit ‘recomanarien’, perque una cosa distinta es que s’usen; Gimeno, 1998), i copiarien el sistema ortografic del l’Institut d’Estudis Catalans –IEC–; aço es realisaria reconeixent primer, de forma necessaria, la codificacio ‘consolidada’ de les Normes del 32 (defectuosa copia de les de l’IEC) i en una segona fase, replicant lo que vinguera d’alla.

“El valencià es una evolució del romanç antic, anterior a la venguda de Jaume I”

LES NORMES «DEL 32» I L'UNITAT DE LA LLENGUA

I. INTRODUCCIO

He de començar donant gracies a tots els qui se ho mereixen: al senyor presentador, per les paraules elogioses que m'ha dirigit i que reconec no mereixer-les; als senyors organisadors d'est acte, per l'honor que em conferixen de pendre part en este cicle de conferencies, ocupant esta docta catedra de cultura i llengua valencianes de Lo Rat Penat, i finalment a tots els qui m'honren en la seua presencia, fiats en l'esperança d'oir alguna novetat o cosa interessant.

Gracies a l’Institut d’Estudis Valencians, el passat mes de juny, tingueren la sort d’escoltar la magnifica conferencia impartida pel professor Fernando Vegas sobre la figura de Guastavino i la seua relacio en Valencia.

 L’arquitecte i constructor Rafael Guastavino, forma part d’eixe elenco de valencians que son reconeguts fora i oblidats, quan no ignorats, per el seus païsans. Naix en Valencia en 1842, just, com nos recordà el professor Vegas, en el moment en que es desmotaven moltes construccions, victimes de la desamortisacio de Mendizabal. Ser testic en primera persona de la composicio i configuracio de les estructures que s’anaven descuartisant li permitiria estudiar la tecnica tan popular valenciana, per a la construccio de les bovedes, com era la "boveda tabicada".

No mes acabar els seus estudis d’arquitectura, ya va inciar els seus proyectes en Barcelona: la fabrica Batlló o el Teatre de Massa, son clars eixemples.

La Asociación Cultural Cardona i Vives organizó una conferencia este martes 15 de mayo de 2018 con el título: “EL NAIXIMENT DEL REGNE DE VALÉNCIA”, a cargo de Doña Amparo Cabanes Pecourt, en el salón de actos de la Fundació Cajamar Castelló-Centre Social San Isidro, carrer d’Enmig nº 49 de la ciudad de Castellón de la Plana.

Doña Amparo Cabanes Pecourt (Valencia 1938) cursó estudios de Bachillerato y Magisterio, en Valencia. Obtuvo los grados de Licenciatura en Filosofía y Letras (1962) con Premio Extraordinario y de Doctora en Historia (1968) bajo la dirección de Don Antonio Ubieto Arteta, en la Universidad Literaria de Valencia. Desde 1963 hasta 1983 ejerció la docencia como Profesora Titular en la Facultad de Filosofía y Letras de la Universidad de Valencia.