PANCATALANISME

Vicente Ramos en (De Albiñana...) nos diu: “Països Catalans”. El pancatalanisme “manifestació d'eixe esperit expansiu del nostre ideal nacional”, que aspira “a l'integració de totes les terres de parla catalana en un Estat autònom, membre d'una futura Federació hispànica, ibèrica, occidental, llatina o europea”, va ser en els seus orígens, com tots saben, un moviment burgués i clerical. Pero el pancatalanisme “estricte”, al valencianisar-se, despuix de la guerra civil de 1936-1939, es marxiste, fins al punt de que esta corrent exògena va influir poderosament en “Catalunya estricta”, que la seua política actual de la qual és la de recolzar en un tot al pancatalanisme del país valencià.

I és que quan una regió (Catalunya) carix de l'importància migeval i de l'incommensurable història que Valéncia va representar des de la seua fundació en l'any 138 a. C. pels romans, i totes aquelles ètnies que varen passar per la nostra terra, fins a la més destacada que va ser l'invasió morisca que va durar fins a l'any 1238, en la conquista del Regne Musulmà de Valéncia pel rei cristià Jaume I el Conquistador, puix fer eixir a la llum els complexos d'inferioritat que els afecten en tractar-se d'una terra, la catalana, que sempre va ser feu franc dins de lo que coneixem com la Marca Hispànica, fins que Jaume I fa que els territoris francs, més avall dels Pirineus, passen a ser de la Corona d'Aragó. Despuix d'esta negociació política en el rei franc, els comtats de la Marca Hispànica són una simple anexió a la Corona d'Aragó, sense més representació política dins de la mateixa, fins a tal punt que el rei cristià i els seus successors mai s'han denominat reis de Catalunya, sino, simplement, comtes de Barcelona i d’uns atres comtats.

LA TRANSICIÓ VALENCIANA (XIV)

EL BLAVERISME

El blaverisme és la denominació en que habitualment es coneix a un moviment social naixcut com a reacció contra la corrent pancatalanista del nacionalisme valencià, escorat a les tesis catalanistes fusterianes en la nostra Comunitat. Deu el seu nom a l'apassionada defensa per part d'este moviment de l'història i de la cultura del nostre poble entre les que destaquen, com més importants, tant la llengua valenciana com la Real Senyera del Regne de Valéncia. Esta denominació tenia originalment una connotació negativa que encara es manté entre els grups socials i polítics, encara que modernament és assumida i reivindicada per alguns dels seus integrants per a diferenciar-se d'uns atres moviments que, de la mateixa manera que este,  s’autoproclamen també valencianistes pero contraris al secessionisme llingüístic.

De todos es sabido que Felipe V de Borbón ganó la Guerra de Sucesión y que derogó todos los fueros existentes en la Corona de Aragón con los decretos de Nueva Planta de 1707. Su motivo fue el apoyo de la Corona de Aragón al archiduque de Austria como sucesor de Carlos II.

Con una nueva dinastía y modelo de Estado se encontró el Quinto Centenario de la Conquista de Valencia, que acontecería el 9 de octubre de 1738 (31 años después de la derogación de todos los fueros e instituciones propias valencianas). A pesar de eso, y en buena parte por presión popular, las nuevas autoridades tuvieron que transigir y colaborar con esta celebración.

Jusep Vicent Ortí y Mayor reflejó con todo lujo de detalles no sólo estas celebraciones, sino también la historia valenciana, en su obra "Fiestas Centenarias con que la Insigne, Noble, Leal, y Coronada Ciudad de Valencia celebrò en el día 9 de Octubre de 1738 la Quinta Centuria de su Christiana Conquista".

Ya hem vist el significat de “algemia”, aixina com l’importancia que te, per ser una denominacio de continuïtat entre el romanç valencià prejaumi i la llengua valenciana. Es una denominacio que es troba normalment en contexs a on intervenien ‘mossaraps’, conversos, moros / sarraïns / musulmans, o moriscs. Convixque en unes atres denominacions que han definit historicament a la nostra llengua, com “pla”, “romanç”, “vulgar”, “llengua valenciana” o “valencià”, algunes de les quals podien coincidir en un mateix text, com es comprova en ple s.XV, quan el 28 de setembre de 1489, Johan Rix de Cura i Nicholau Spinder es posaren d’acort per a “obrar e fer setzens e quinze volum de llibres de Tirant lo Blanch en romanç en lengua valenciana…”.

EL'himne nacional ha de ser al meu entendre el mateix de Josep Serrano i Simeón i Maximilià Thous Orts i al qual a soles se li ha de canviar el primer vers, i despuix unes chicotetes modificacions per a adaptar-lo a l’actual sentiment nacionaliste dels valencians en uns casos (a on diu regió pel terme nació) i per a corregir alguns chicotets defectes llingüístics en uns atres casos. Recordeu que la -d- de les terminacions -ada / -ades s’escriuen, pero no es pronuncien (per això van entre paréntesis), llevat d’alguns casos en que ho exigix la mètrica. La transcripció sancera de l’himne "actualisat" seria la següent:

En el present articul anem a vore les mentires, desficacis i favades que son capaços de dir els catalanistes i acatalanats per a evitar que es pose de manifest la continuïtat que es despren de la relacio “al-ayamiyya = romanç” d’epoca de dominacio musulmana i la de “algemia = llengua valenciana” d’epoca posterior a la reconquista cristiana, lo que mostra i demostra l’autoctonia i independencia de la llengua valenciana front a qualsevol atra.

La polèmica

Afirma Barceló que el primitiu text del Real Decret (de Bilingüisme) el varen redactar Enrique Alcaraz i Manuel Broseta (de nou Broseta). Reformat en l'época de Peris, la seua aparició va provocar inquietuts i disgusts en el bando del proimperialisme barceloní. Beviá ho va calificar d'ambigu, perque parla de llengua valenciana. “Esta terminologia -va dir- tècnicament, és incorrecta. Lo correcte és el terme valencià”.

En l’articul anterior hem vist que l’evolucio de l’arap “al ayamiyya” al valencià “algemia”, es una mostra de continuïtat entre el romanç valencià parlat en epoca de dominacio musulmana i la llengua valenciana. Hem estudiat el seu orige etimologic i hem parlat tant de l’evolucio del seu significat, com de les causes d’eixa evolucio. Tambe hem raonat sobre el llati rustic o romanç que es parlava previament a l’epoca de dominacio musulmana. En est articul anem a vore que l’invasio musulmana no detingue el proces de formacio de les llengues romances, sino que contribui a la seua individualisacio. Vorem una pinzellada sobre l’importancia de l’element convers.

Tinc que deixar constància del contingut de la Llei de la Presidència de la Generalitat Valenciana número 8/1984, de 4 de decembre, per la que es regulen els símbols de la Comunitat Valenciana i la seua utilisació. Crec que d'esta informació els valencians podrem traure les nostres conclusions sobre l'actuació política de l'esquerra socialista, durant els anys en que varen governar en majoria absoluta en la nostra Comunitat.