Historia

LA BATALLA DE VALÉNCIA (V)

¿Cóm es va conseguir que en el nostre Estatut d'Autonomia es reconeguera l'Idioma Valencià?

Sense dubte, l'alvertent llingüístic del moviment valencianiste és la seua traça més definitòria tal i com assumixen els principals diccionaris valencians.

Per oposició a la caracterisació per Joan Fuster dels valenciaparlants com a pertanyents a la nacionalitat catalana, els valencianistes advocaran per un us idiomàtic del valencià, i rebujaran les unitaristes Bases de Castelló, de 1932, per a optar per les diferents normatives ortogràfiques diferenciades del català propostes per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana a partir de 1978. Este procés s'iniciarà en l'ensaig de Miquel Adlert En defensa de la llengua valenciana: perqué i cóm s’ha d’escriure la que és parla (1977), i els protagonistes del mateix seran el propi Adlert i el poeta Xavier Casp, els qui varen evolucionar durant els anys 70 des d'una postura unitarista inicial.

CRISTIANES VALENCIANES de 1239 (i II)

Es evident que les cristianes valencianes que hem estudiat en l'articul anterior, s'han de contar entre els valentini que coneguerem en “Els cristians valencians que trobà Jaume I”. Estes valencianes eren ateses espiritualment per religiosos valencians que eren ajudats pels que venien de la provincia eclesiastica de Tarragona i de la de Toledo, segons consta en la documentacio de la “ordinatio ecclesiae valentinae”. Recordem-ho.

LA BATALLA DE VALÉNCIA (IV)

El moviment valencianiste se reactiva en l'any 1976 i és la conseqüència de la recuperació de la democràcia en superar-se la dictadura i, preveent que les actuacions polítiques partidistes no anaven a conduir a res bo per a l'autonomia valenciana, que irremediablement s'estava gestant, puix totes les apariències feyen augurar mals vents per a la nostra terra. I “Estos (s'està referint als diputats de les Corts Espanyoles) com ho varen fer en temps de la II República, quan els catalans demanaven en el seu primer estatut l'anexió del Regne de Valéncia a Catalunya, neguen qualsevol possibilitat de la creació d'eixos Països Catalans i, ademés, neguen la possibilitat de tan sol una federació entre autonomies (Valencians front al catalanisme. Manuel Zarzo. Valéncia, 1995, en avant “Valencians...”).

LA BATALLA DE VALÉNCIA (III)

 Ademés de totes les traïcions que es venien gestant per part dels polítics valencians, per a convertir al nostre Regne de Valéncia en un apèndix més dels Països Catalans, s'allumena un nou detonant que també influiria en l'oposició dels valencianistes a les martingales del Plenari. I, és, en tota seguritat, el nomenament com a President del Consell Preautonòmic de José Luis Albiñana Olmos.

Vicente Ramos en (De Albiñana...) nos comenta: “El President Albiñana. Sí, com veem, el Consell navegava sense rumbo i desarborat, és lícit pensar que el seu capità patia de vèrtic o de notòries insuficiències síquiques. Sembla, puix, necessari posar llum en l'obscura personalitat de “Pepe Lui”-... i en la seua nefasta influència en la vida valenciana. Per a traçar la seua epopeya, hem buscat el testimoni dels seus més aplegats.

CRISTIANES VALENCIANES de 1239 (I)

En el el cap. IV “Contra Judaeos et Sarracenos” del Concili de Tarragona de 1239, consta la prohibicio de que hi hagueren dones o dides cristianes que estigueren al servici domestic de judeus o sarrains, “Item statuimus quod Judaei et Sarraceninutrices vel mulieres non teneant Christianas, manant-se que si cohabitaven en ells, “Et si quae sunt Christianae quae Judaeis vel Sarracenis cohabitent”, havien d’anar-se’n de sa casa en els dos mesos següents a la publicacio de la norma, “infra duos menses a tempore publicationis istius constitutionis receserint”, advertint que si no obedien, per molt que feren penitencia “quantumcumque poenitentiam fecerint”, els seria negada la sepultura cristiana “numquam tradantur ecclesiasticae sepulturae”, que nomes podrien conseguir en un permis especial del metropolità “nisi de metropolitani licentia specialiter”. Anem a vore l’importancia d’este text per al cristianisme valencià prejaumi.

LA BATALLA DE VALÉNCIA (I)

INTRODUCCIÓ

En la mort del general Franco, el 20 de novembre de 1975, es tanca el periodo de la dictadura política més llarga que va sofrir Espanya en els últims sigles.

El 14 d'abril de 1931 es va proclamar en Espanya la II República, donada per acabada la Monarquia en el moment en el que el rei Alfonso XIII es va exiliar, junt en la seua família, en Itàlia, posant l'excusa de que “no volia que la presència de la seua figura en Espanya fora motiu d'enfrontament entre els espanyols que majoritàriament s'havien decantat per proclamar de la II República”. La transformació política va emanar d'unes eleccions municipals, el citat 14 d'abril de 1931, Espanya es va gitar monàrquica i s'alcà republicana.

La Ciutat de Valencia i EL NOM DE "MADINAT AL TURAB" (I)

En l’articul sobre “La cohesio territorial del regne de Valencia abans de les taifes”, diguerem que “L’interpretacio dels catalanistes del nom de “Madinat al-Turab” per a la ciutat de Valencia, es com tot lo que diuen, desficaciada i per a variar destructiva”, afegint que “Ho deixarém, de moment, perque l’objecte del present treball es la cora de Valencia o territori valencià”. Ha aplegat el moment de desfer un mes dels enredros i les mentires interessades que formen part del programa del catalanisme histeric.

Es cert que la ciutat de Valencia, o “Madinat Balansiya”, fon tambe coneguda per “Madinat al turab”, durant una certa epoca de la dominacio musulmana. Els primers cronistes araps a on trobem esta denominacio son al-Razi i Ibn Hawqal. Estudiem-ho.

Suscribirse a Historia