Fa temps que en la societat s’està plantejant el tema de l’eutanasia (eu + tanatos = bona mort) i m’afecta perque ya estic mes prop d’alla que d’aci. Es delicat perque toca les conviccions personals i es des d’unes atres conviccions personals, vinculades a unes creences religioses, des d’a on s’està atacant per a que el llegislatiu espanyol no regule esta situacio.
Yo entenc els plantejaments catolics pero no els compartixc, per la senzilla rao de que una religio, siga la que siga, no està per damunt del meu interes en una qüestio que m’atany individualment i que entra dins de l’ambit de les decisions personals (com no menjar carn, jugar a futbol o comprar-se un 4x4...). ¿Ara ya no val la sacratissima llibertat individual?. Quan perilla la vida, p.e., la justicia ha sentenciat contra els mormons, que s’oponen a les transfusions de sanc. No està la concepcio religiosa per damunt del dret a salvar la vida.
Tambe entenc que hi haja meges que es neguen a aplicar este procediment per a acabar en la vida, a pesar de ser solicitat pel pacient o pels familiars responsables. El seu dret no pot ser obstacul per al meu. I exigixc el mateix respecte a la meua voluntat. I l’estat ho ha de garantisar.
Entre les barbaritats que s’han dit... un partit d’extrema dreta afirmava que en esta llei es reconeixia el dret a matar, pero no, es el dret a morir, molt distint, i en circumstancies molt concretes; un atre de dreta pura assegurava que era una mida per a retallar gastos medics, per sort, el sistema public espanyol es capaç de soportar molt millor les malalties finalistes que els sistemes privats. Conec el cas recent d’una persona proxima... huit mesos terminal i sens esperança... perfectament ates per la sanitat valenciana fins que ha faltat. Per contra tambe conec, per les pelicules, els casos en els sistemes ultralliberals –de sanitat privada– en els quals les asseguradores privades cobrixen fins a un temps-cost a partir del qual l’hospital passa la factura als familiars o els envia a casa si no paguen, i si el malalt es mor, es mor, ¿han vist aço en un centre public?
Per a mi, i ara que no estic en la situacio, es una qüestio d’empatia (fora de les conviccions religioses) cap a la persona que no vol patir mes, que els meges han certificat que no hi ha remei i que pren una decisio complicada i valenta. Que ningu crega que u decidix que li lleven la vida o que els deixen morir perque si.
De totes les maneres, el que la llei regule l’eutanasia, en les cauteles i la prudencia necessaries, no pressiona a ningu dels que s’oponen. Es com el matrimoni homosexual, l’aprovacio unicament beneficia als interessats. Els adversaris no ixen perjudicats ni se’ls obliga a res. ¿Coneixen un cas, nomes u, en el que una dona heterosexual haja segut obligada a casar-se en una atra dona?. Aci passaria igual. El que no vullga sera tractat adequadament pel sistema sanitari i el que vullga podra optar per una mort digna, per ad ell, i sense que aquells que l’ajuden familiars o meges siguen imputats per ningun delit.
Els que s’oponen radicalment, en els seus arguments, haurien d’intentar posar-se en el lloc del pacient i provablement pensarien d’una atra forma. Igual no els ha tocat ningun cas de prop i no saben lo que es.
Cadascu es lliure de pensar lo que vullga, pero la meua vida no pot dependre dels interessos religiosos d’uns atres –per molt llegitims que siguen–.
Antoni Fontelles i Fontestad es Mestre (titulat) i Llicenciat en Comunicacio Audiovisual. Té estudis de periodisme, de filologia i de sicologia.