El disapte pasat, 9 d’Octubre del 2010, junt al monument al morellá Vinatea una sinyora del GAV em preguntá qué volía dir “gairebé”. La paraula era desconeguda pera mi y, desde sempre, a tots els valenciaparlants; no als “normalitzats”. Este barbarisme catalá es u dels introduits per la Generalitat del PP de Camps, l’Ajuntament de Rita y els poliseros llingüístics del PP en escoles, universitats y Canal 9. Corominas diu que “gairebé” apareix en Barcelona en el sigle XX y, per supost, que’s totalment deconegut en valenciá (DECLLC, 4, p.263). Aixó heu día en 1955, abans de que la prostitució catalanera robellara (en -b- etimológica) el cervell dels chiquets valencians. Els polítics de la ma foradá (en dinés de mosatros) anaven almidonats en la provesó del 9 d’Octubre y, al meu costat, un tros d’alficós es desgargamellava bramant “¡Guapa, guapa, guapa!” a un paltrot en bigot y cametes de furgadents. Yo pensí: “¡A este sinyor li fa falta un oculiste o que li engabien!”. ¿Tindra que vórer en estos destarifos la lluna de Valencia?. Pot ser.

El títul d’este artícul está en castellá, perque la llocució “a la luna de Valencia” no naixqué en idioma valenciá, encá que arrailara en ell: “es quedá a la lluna de Valencia” (Semanari Garrotá de sego, 5 d’gost de 1888, Alacant, p.2) ¿Quí no s’ha calfat la tótina sobre qué vol dir este modisme, o d’ahón ve?. Pera alguns castellans es quedarse burlat, sinse mijos económics: “dejando a todos sin blanca, a la luna de Valencia” (Luque Fajardo: Fiel desengaño, 1603); pera atres, ser un bonanit fora de la realitat; significat viu en l’espanyol d’América, ahon conserven arcaismes semántics del temps de Cervantes: “hay que ser imbécil, hay que ser poeta, hay que estar en la luna de Valencia para perder más de cinco minutos con estas nostalgias” (Cortázar, Julio: Rayuela, 1963). Y els académics castellans, sinse fonamentaro, diuen: “A la luna de Valencia: Frustradas las esperanzas de lo que se deseaba o pretendía” (DRAE).

N’hia una teoría ampará, diuen, en antius cronistes (¿algú sap els noms?) que atribuix l’orige a l’expulsió dels moriscs: “se acumuló tal avalancha de éstos en las playas valencianas, que no hubo bastantes naves para todos, prometiendo los marineros a los que quedaban que, una vez realizado el primer viaje y desembarco en Africa, volverían a por ellos. Y allí quedaron los moriscos, a la luna de Valencia”. Está be el cuento, pero astó pasá en l’any 1609; y abans, en 1603, ya era conegut el modisme en castellá.

Atra interpretació la oferix el dicc. d’Escrig: “A la lluna de Valencia... parece tener origen en la antigua costumbre de cerrar las puertas de las murallas al toque de oraciones, dando lugar a que los ausentes de la ciudad quedasen fuera de ella y se vieran obligados a pasar la noche al raso” (a.1887). No está clar. Totes les ciutats disfrutaven de la lluna y de fortes muralles per l’any 1600, cuan “a la luna de Valencia” ix en la lliteratura castellana. Per tant, si tot el que aplegava tart a cuansevol població topetava en portals tancats, quedant al ras, ¿per quína rahó es digué “a la lluna de Valencia” y no, per eixemple, a la de Burgos o Murcia?.

En l’Etat Mija, la propagació d’un neologisme fraseológic anava aspayet, a paset de pusa. La gestació de “a la lluna de Valencia” pugué náixer d’un fet fortuit en 1409, cuan el sacerdot Jofre observá a un foll maltratat per la chusma. Compadeixcut, el relligiós va promóurer la creació del primer siquiátric del mon. La institució sorprengué en Europa, ahon pocs dements aplegaven vius a adults, a no ser que foren de la noblea o tingueren mijos; en este cas, eren tancats en celdes de discrets convents dasta la mort.

El manicomi valenciá del sigle XV es convertí en l’equivalent a l’actual Ciutat de les Cencies. No n’hiavía viager important, fora l’alemá Münzer en 1494 o ‘Felipe el Hermoso’ en 1502, que no dotorejara tan sorprenent espectácul. Al tornar als seus paísos, contaven que’n la ciutat més important d’Espanya (com día Münzer) els locos eren alimentats y protegits en un edifici fet pera ells. Poc a poc, entre lo eixagerat per uns y les oníriques gabulacions d’atres, les dotsenes d’internats es convertiren en millars y, ademés, es propagá que’ls carrers de Valencia estaven caramullats de llunátics.

Les causes de la locura eren misterioses en el 1400; encá que s’enfilava al efecte del satélit sobre’l cervell: “lunático, persona que tiene lunas o manías. O que padece accesos de locuras” (Moliner, M.: Dicc.). Fora blanca o groga, plena o menguant, la lluna esguitava efluvis negatius sobre’ls mortals. ¿Y qué tindría d’especial la lluna de Valencia pera danyar tant als humans?. Ningú heu sabía, mes la gábula de la proliferació de llunátics adquirí certa popularitat. Inclús actualment, en valenciá, parlem de perturbacions de la personalitat per tíndrer llunes: “Tíndrer u llunes: sentir perturbaciones en el tiempo de las variaciones de la Luna” (Escrig: Dicc.1887).

A partir del Renaiximent, per la construcció d’atres manicomis en Europa, la relació entre “lluna de Valencia” y locura es diluí en semantismes sinse trellat, perdurant la idea de lo perillós de quedarse “a la lluna de Valencia”. Hui, pera molts castellans, "estar a la luna de Valencia se aplica a quienes por estar despistados olvidan otros quehaceres”. Es evident la mitigació eufemística o cámbit semántic, de llunátic a distragut. Ya en el Barroc, els espanyols havíen olvidat l’orige; per aixó, el desconcertat Góngora rahonava: “que tan recia era la luna de Valencia como la de Salamanca”.

Lo dels abundants llunáticos en Valencia l’arreplegá Merlin Coccaie, seudónim del flare italiá Teófil Folengo, en sa “Histoire maccaronique”; escrita raere del sac de Roma en 1527. Mort el 9 de deembre de 1544 en Campese, de jove vixqué en Mantua, Bolonia y Venecia, ahon li alertaríen dels perills de la lluna de Valencia. En la traducció del lletí macarrónic a un francés sui géneris, feta en l’any 1606, llegim:

“Je considerais la Lune blanche, tachée au front de grandes taches, chasser les tenebres de dessus la mer et la terre (...) Icelle ne laisse les personnes qui sont legiers d’esprits se reposer long-temps et se tenir en cervelle. Valence, qui nourrist en Espagne plusieurs milliers de fols, la sent piccoter souvent le cerveau de ses citoyens” (Coccaie, M.: Hist. 1606, ed.París, 1876, p.200)

L’humaniste Falengo, escéptic, fea burla d’estes historietes migevals; d’ahí el to sarcástic usat al recordar lo escoltat de jovenet: que Valencia estava plena de folls o llunátics, víctimes del llandós picotejar de la lluna sobre’l cervell dels ciutadans. Inductablement, en el sigle XV, més d’un foraster que vullguera anar a Valencia s’afanyaría pera aplegar abans de que tancaren els portals. Fer nit a la lluna de Valencia li podía convertir en llunátic indefens, y acabar en una gabia de la "Casa de locos" de Valencia, nuet y sinse blanca, com observá y anotá el teutó Münzer en l’any 1494.

El pasat disapte, 9 d’Octubre, al vórer que alguns sanc d’horchata aplaudíen als polítics del “gairebé”, Camps y Rita Barberá, eixos que obliguen a usar catalá als valencians, em vingué al cap lo narrat per Falengo: ¿mos haurá afectat la lluna de Valencia?, ¿com pot un poble votar als bochins idiomátics que treballen pera desfer nostra cultura?. En esta festa del 9 d’Octubre, els polítics colaboracionistes del PPSOEU han embonyigat tot de llansols en cuatres barres (de vergonya lo d’Elig). Tota sa política es desfer l’históric Reyne de Valencia y Espanya. Ham caigut a lo més baix al tíndrer a esta genteta de mandons. No som res, la provesó del 9 d’Octubre l’han degradat a pasacarrer faller y municipardal, donant la llanda la Banda de Rita en pasadobles andalusos y l’empalagós y populacher “Valencia” de Padilla, despreuant la gran música solemne y militar valenciana dels sigles XVII al XX. Si Catalunya haguera tingut la Real Senyera y un Centenar de la Ploma pera custodiarla, ¿algú ducta de que’l reviscolaríen y lluiríen en cuansevol ocasió?. Ací, el 9 d’Octubre, la Real Senyera apareix rodejá per l’astovat Centenar de la Pancha, mondongá de polítics que’m donen sofoquina ca vegá que’ls veig.

¡Quín contrast en el temps del humaniste Falengo! Per l’any 1530, Merlin Coccaie o Falengo enumerá les “routes” y “chemins” que eixíen de les principals ciutats. D’Espanya asoles ofería una capital: “...de Florence, autre de Rome, autre de Milan, de Gennes, de Naples, de Venise, de Parme, de Boulongne, de Lyon, de Paris, de Bude, de Valence, de Constantinople, de Caire et de Cipade” (Coccaie: Hist. p.351). Hui, a la lluna de Valencia y del “gairebé”, els colaboracionistes castellaners y catalaners asoles mos parlaríen de Madrit y Barcelona.

www.cardonavives.com