4/4/2020 (I)

¡China està tan llunt!

Portem tres semanes tancats i en pocs mesos passarém pagina del covid-19 que ha afectat a casi tot el planeta este 2020. En giner, China comunicava al mon lo que no podia ocultar (es propi dels regims dictatorials ‘comupitalistes’ –comunistes-capitalistes–). Ho anuncià i clausurà la provincia d’Hubei, en 60 millons de persones.

Occident mirava de reüll. Son problemes de països subdesenrollats. Es lo que creem quan passa en Africa; alli hi ha endemies que no solen afectar-nos (excepte l’ebola de fa uns anys).

Objectivament, la situacio era preocupant, per les relacions comercials que tenim en China, i alarmant, per la dimensio que adquiria la malaltia.

 

Imprudencia

Esta superioritat dels ‘occidentals’, interiorisada (ni dita ni escrita), escampà la creença de que no aplegaria aci i ademes tenim u dels millors sistemes sanitaris del mon. El refra es sabi: confia en Deu i t’agarrarà el bou (es dir, a banda d’esperar un milacre has de correr).

Les autoritats politiques estatals (socialistes i podemistes) i autonomiques (dretes i ultradretres, esquerres, independentistes, regionalistes i nacionalistes) impartien calma i tranquilitat. Sens escarotar al personal, tenien l’obligacio d’evaluar la situacio (les situacions) i prendre mides.

Per lo que nos toca (son titulars del Levante-EMV, 2-3-2020): (cridada/crida) “Llenazo frente al virus” (p. 1); “La Crida vence al miedo” (p. 20); (mascletada) “Contra la hipocondría, llenazo” (p. 22)... no transmeten prevencio ni periodistica ni social. Dies mes tart, el Ministeri de Sanitat no veïa problema en celebrar les Falles (Levante-EMV, 10-3-2020: 1).

Alguns miops han focalisat la demagogia causal en la manifestacio del 8 de març en Madrit... provablement no tocava (ni les de dies abans en unes atres ciutats). Tampoc tocava el congrés de VOX en Madrit eixe fi de semana. Tampoc tocaven totes les misses que s’oficiaren eixos dies i els posteriors. Tampoc tocaven les mascletaes. Tampoc tocaven els centenars d’actes de tots els signes que es realisaren entre finals de febrer i quan es decretà l’estat d’alerta. Tampoc tocava l’entrega de premis de Forinvest en Fira Valencia (Levante-EMV, 3-3-2020: 40). Tampoc tocaven els partits de futbol entre el Valencia i l’Atalanta de Mila... Si u te culpa... en tenen tots.

Estic parlant de qualsevol activitat: els equips es resistien a jugar sens espectadors... i els organismes rectors ni es plantejaven la suspensio. ¡I no digam de les competicions internacionals! ¡I no digam tampoc els Jocs Olimpics! (ajornats el 24-3-2020 ¡¡!!, i perque el comite nortamerica digue que no enviaria als seus atletes...)

Yo mateix me vaig atrevir, en totes les precaucions, a anar mati a la Fira del Llibre de Vell de Valencia, el dia 2 de març.

 

Falta de previsio

Els governs espanyol i autonomics actuaren timidissimament a primeries de març. Nomes el central agarrà el bou per les banyes el 13-3-2020 i el 14-3-2020 decretà l’estat d’alarma. Es va restringir durament la circulacio de les persones (un dret fonamental...) i la produccio quedà reduida als sectors essencials (mes tart hem sabut que funcionaven activitats de dubtosa ‘essencialitat’).

En l’anterior pandemia, la del grip aviar, es creà una alarma innecessaria que obligà a l’estat a comprar nou millons de vacunes, si no recorde mal, que en acabant nos les ‘menjarem’ o les revenguerem... millor previndre.

En una mostra d’indecencia politica s’ha fet sanc d’un engany a les autoritats espanyoles: l’adquisicio de 650.000 tests de baixa fiabilitat per a detectar el coronavirus (retirats i canviats posteriorment)... una anecdota. França envià a l’illa Reunio una partida de maixqueretes podrides (¿no pensaran que es feu a posta?), Belgica comprà 600.000 maixqueretes inutils (¿no creuran que es feu volent?)...

Com ha manifestat l’expresident José Luis Rodríguez, i que yo compartixc, tots els que ara practiquen la postdiccio (anunciar una cosa que ya s’ha produit), no obriren la boca en els inicis. Me puc equivocar i pot ser que n’hi haja algu que expressara la seua preocupacio, pero està clar que no fon un clamor.

* Tinga’s en conte que la redaccio acaba a primers d’abril.

 

5/4/2020 (II)

¡Espanya nos roba!

L’estat d’alarma facultava al govern per a assumir el control de tota l’activitat del païs, sense suprimir competencies de les autonomies, que han continuat dirigint els respectius territoris en el regim ordinari.

En paralel ad esta unitat directiva, sorgi la veu (era esperable) de l’incalificable president catala Quim Torra: exigia mes rigor en les mides de confinament. Igualment es denunciava, no se si ho feu ell directament, que Espanya els havia requisat material medic.

Als pocs dies, entonava la mateixa canço la presidenta madrilenya Isabel Díaz, assegurant que els havien furtat material... i escrivia una llarga carta als Reixos en les ‘seues’ necessitats. Ho dic perque en un moment en que hi havia escassea de material... nomes demanava 12 millons de tapaboques... per als seus hospitals... ¿i el de Sagunt?, ¿i el de Tomelloso?, ¿i el de Zafra? Cert es que el coronaviurs s’ha cebat en esta comunitat, pero es delicat desvestir un sant per a vestir-ne un atre... haviem de repartir la poca roba que teniem entre tots els sants de l’iglesia ¿no?

De forma reiterada, el ministre de Sanitat, Salvador Illa, ha assegurat que no s’ha prohibit a cap autonomia adquirir material en l’estranger (com ha fet la nostra) i el que s’ha comprar centralisat... s’anava repartint. 

A pesar de tot, el cor de populars, algun socialiste i els nacionalistes i independentistes han jugat la seua lliga, la dels seus interessos personals. Han exigit mes mijos a l’estat (¿?).

 

Les dures mides de l’alarma

Des del principi es va vore la calitat d’alguns politics. L’inicial ‘discordant’ no podia ser un atre que Torra, que es negà a firmar el document de la primera reunio de presidents autonomics. Era lliure de fer-ho. I ademes reclamà que l’estat ordenara el confinament de Catalunya.

En els dies següents es ‘destaparen’ els lleals del PP, els governs, demanant lo mateix que Torra.

Abans de l’estat d’alarma, la situacio en algunes comunitats (Madrit i Catalunya) ya era ‘dificil’, pero lo que exigien de l’eixecutiu central ho tenien en la seua ma.

Madrit i Païs Vasc clausuraren escoles (9-3-2020), pero ¿tancaren a la gent? No. Els madrilenys se n’anaren de vacacions alvançades... i el president de Murcia ordenà la reclusio obligatoria de 376.000 persones en els pobles de la costa, pels nous venguts (13-3-2020). Uns atres capitalins optaren per traslladar-se en massa a la serra (14-3-2020). I els vascs triaren poblacions de comunitats proximes. I Catalunya ordenà el confinament (sense problemes) de 70.000 persones en Igualada i tres poblacions mes (12-3-2020).

Cap, i dic cap (tant de dretes com d’esquerres), dels que han exigit major durea ha apuntat una sola mida mes estricta que les dictades en l’estat d’alarma. En honor a la veritat, el president de Murcia es preguntà en una compareixença publica ¿qué feya oberta una empresa de flors? Ell ho sabria, perque la norma estatal no crec que la considerara sector essencial.

Mentres nosatres permaneixiem reclosos, en uns atres estats el ‘dur confinament’ era un joc.

¿Qué dir d’Holanda?, hem vist en plena pandemia mercats plens de gent.

¿Qué dir de França?, que celebrà la primera volta de les eleccions locals (15-3-2020) i en acabant ha hagut de traslladar malats a hospitals dels països veïns.

¿Qué dir d’Italia?, ‘confinats’ i tot, ha permes a la poblacio eixir a passejar, correr, practicar deport... curioses imagens de l’alcalde de Bari –sur d’Italia– perseguint als ciutadans que hi havia en un parc per a que se’n tornaren a sa casa... ¡I este païs era l’eixemple a seguir!

¿Qué dir d’Estats Units?, quan son president Donald Trump ha canviat no se quàntes voltes d’opinio (si es que n’ha tengut alguna que no siga negar-ho tot), ha segut renuent a l’extrem en la lluita contra el coronavirus (ara s’ha convertit en el centre de la pandemia i anira a mes), i el seu sistema sanitari no es el nostre.

No cal que parlem del president de Mexic, Manuel López, que s’encomanava a una estampeta de Crist... O el de Brasil, Jair Bolsonaro, que calificà la pandemia d’un chicotet grip i que era cosa d’ancians... i quan ha vist les orelles del llop reclama ‘pactes’ per a salvar vides i salvar l’economia.

¿Qué dir del Regne Unit? El negacioniste primer ministre britanic Boris Johnson... malalt, el ministre de sanitat, malalt, i l’assessor cientific, Patrich Wallance... malalt. Est era el que, sense massa importancia, confiava que les recomanacions fetes (no imperatives) llimitaren les morts a 20.000 persones (Levante-EMV, 18-3-20: 44)...¿justicia divina?

Repetixc, ¿qué mes volen aquells que no prengueren totes les mides a la seua disposicio en el moment adequat? 

¿Quànts dels que ara exigixen major durea ni ensomiaven declarar l’estat d’alarma?

¿Quànts dels radicals casolans han eixit de sa casa lo imprescindible, dic lo imprescindible, durant la quarantena? L’obligacio de quedar-nos en casa es dura, molt dura. Ho hem pogut comprovar. Yo he seguit al maxim les recomanacions.

Major durea, si, pero quànts d’estos ‘talibans’ haurien acceptat que l’eixercit anara casa per casa, comprovara la salut dels residents i traguera els malalts a la força (com en China)... ningu.

Per cert, parlant d’imprevisio, ¿a ón estan els 80 experts que pronosticaren que el dia 25-3-2020 s’anava a colapsar els sistema sanitari?, ¿a ón estan els sabuts que preveïen entre 35.000 i 65.000 morts en Espanya? (poden passar moltes coses, pero pareix que no ocorrerà?).

 

6/4/2020 (III)

Ampliacio de les restriccions

Aquells que nomes veuen improvisacio en la lluita contra la pandemia saben, o haurien de saber, que hi ha una planificacio rastrejable en una situacio que varía dia a dia. Tot no es pot fer de colp.

En primer lloc, a l’impericia inicial o improvisacio (davant d’un element nou) la va seguir una cascada d’iniciatives: s’anuncià una inyeccio de 18.000 millons d’euros, es tancaren tots el centres docents i es feren recomanacions sanitaries (13-3-2020).

En segon lloc, es declarà l’estat d’alerta (14-3-2020) en les estrictes prohibicions de movilitat i de cessament d’activitat laboral, parellament s’acordaren unes atres mides economiques. S’ha de tindre en conte la complexitat de centralisar la lluita contra el covid-19 quan nomes se subordinen les competencies autonomiques.

En tercer lloc, s’activà un pla economic de 200.000 millons d’euros (entre l’iniciativa publica i la privada) (17-3-2020).

I en quart lloc, passades dos semanes i comprovats els resultats es decidix pegar una ‘rollada’ a la clau i, ara si, ara se suspen (29-3-2020) tota activitat no imprescindible com el taulell, l’obra, la mecanica, la metalurgica o els velatoris en mes de tres persones (¿eren essencials?). I aci ve el dolor i les protestes.

Els que, a dreta i esquerra, havien reclamat major contundencia (pensant que quan pijor millor... per ad ells)... s’han posat ‘fins’ i, com un eixercit de Pancho Villa, cadascu volia ‘adaptar’ el decret llei a les seues ‘necessitats’ (des del president vasc Iñigo Urkullu, al valencià Ximo Puig, o al cantabre Miguel Ángel Revilla o als de Galicia i Andalusia; Torra estigue d’acort).

En molt de trellat, l’eixecutiu els va dir que no hi havia ‘distincions territorials’ i que sense la salut de les persones no hi ha economia. ¿La produccio de ceramica es distinta en Galicia o en Extremadura?

I posats a ‘essencialitats’, ¿era necessari mantindre tot el sistema informatiu (radios, televisions, digitals, diaris...) public i privat? Aci ho deixe.

El govern ha aprofitat la Semana Santa –les vacacions– per a arbitrar el permis retribuit recuperable de 15 dies (8 laborables) que representa un equilibri entre la necessitat i la possibilitat. A la gran industria se li ha donat un marge de 15 dies –des del decret d’alarma– i l’eixecutiu no carregarà sobre el conjunt de la ciutadania el cost d’esta parada, perque l’assumiran els treballadors en la compensacio. Al mateix temps servirà per a suprimir contactes interpersonals i tallar encara mes l’expansio del virus.

Per les protestes s’ha vist a ón estava l’oposicio inicial: en la gran patronal (que ha dit que la mida era ‘precipitada’ i falta de dialec) i en la chicoteta i mijana empresa, de les quals se supon valedora a la ministra d’Economia Nadia Calviño.

I la dreta, tan combativa i exigent abans, ara s’alinea en la patronal empresarial... en contra. No ho sabrem mai, pero m’hauria agradat a mi vore’ls ad ells... enfrontant-se al capital... Les seues mides, com sempre, son ‘suprimir imposts’ (PP i VOX, 1-4-2020)... ¿i d’a ón trauran els ‘rescats’ i ‘ajudes’?... ¡ah, ya! De la supresssio de carrecs i assessors del PSOE i de Podemos. I l’insolidaria fiscal madrilenya exigint 1.200 millons d’euros per la pandemia (29-3-2020). ¡Ineptes i immorals!

Estes brillants ments no han tengut en conte que Hubei es una provincia i el confinament era per a 60 millons de persones... i en China encara en quedaven passa de 1000 millons produint... aci era impossible.

 

 

7/4/2020 (IV)

El millor sistema sanitari

Mai es reconeixerà prou el sacrifici d’aquells que han estat a peu d’obra (que es donen per mencionats tots) per a contindre el coronavirus. Especialment quan s’ha treballat, sobre tot les dos primeres semanes, sens el material suficient o adequat. Un punt negatiu per al govern central per no tindre prevista la situacio; un atre ‘puntot’ negatiu per a les ‘espavilades’ i critiques comunitats que tampoc tenien els mijos necessaris. Perque he de recordar que la sanitat es una competencia transferida.

No nomes aci, el sistema sanitari s’ha vist desbordat per la trompada de pacients que en situacions normals hauria absorbit pero ara no, principalment en els llits d’uci, prou per baix dels que te Alemania.

Les estructures com la sanitat no perden operativitat de la nit al mati, ni la recuperen en dos dies. Alguns patixen ara la falta d’inversio en lo public i l’insuficiencia de lo privat (fer-te un test de coronavirus era dificil en el public, pero en el privat l’havies de pagar... i no era barat... pregunten lo que costava en Estats Units).

La –justa– solidaritat que reclamen els mes perjudicats (Madrit de forma permanent i a tots els nivells) coincidix en els que han anat desinvertint en sanitat (els seus governs) i han anat ‘venent’ el servici public o subcontractant-lo mes car que quan l’oferien directament (aci en temps del PP teniem el cas de les resonancies magnetiques que eren molt mes cares ‘privatisades’ que publiques... pero el concessionari era ‘amic’). Ya dic, la solidaritat que exigixen els que nos fan la competencia tributaria, els insolidaris fiscals... ara volen l’ajuda de tots... ai, ai ai.

 

Lo public

Si fora defensor del darwinisme economic i social (eixemple clar, el primer ministre britanic Boris Johnson) hauria dit: que cadascu s’apanye i el que mes puga per ad ell. Pero no, crec en la societat i en les persones (no en l’individu com defenia l’exprimera ministra britanica Margaret Tatcher). El sacrifici de la ‘sanitat’ es una mostra de prelacio: l’altruisme sobre l’egoisme, una molt bona lliço. Som sers socials, naixem i morim en una societat. Nomes Robinson Crusoe havia de mirar per ell... i tampoc, perque aparegue Divendres.

Incongruentment, aquells que mes defenen l’individualisme i lo privat son els que primer han posat el crit en el cel, ¿a ón està l’estat?, ¿qué fa l’estat?... si defenguera la ‘destruccio creativa’ dels neolliberals... l’estat hauria de deixar fer, no intervindre, perque la ‘societat/mercat’ ya s’estabilisarà i apareixeran noves oportunitats... per als necrofacs (buitres, corps, cucs...).

Ve be que l’expresident d’Uruguai José Mugica (LodeÉvole, La Sexta, 29-3-2020) nos recorde una gran veritat, que una part significativa de la societat no vol vore i que una gran part de la classe politica tampoc: quan ve un desastre... exigixen al pare (estat) que ixca a ajudar-los... quan me van mal les coses vullc assistencia, pero quan guanye diners... que l’estat no clave la ma... (com els contractes que feya el PP, l’Aeroport de Castello, si els gestors guanyaven diners, millor per ad ells, pero si en perdien... haviem de pagar tots la diferencia).

 

Altruisme publicitat

Crec que tots agraim de cor les iniciatives privades (donacions, fabricacio de bens, baixades de jornal, modificacio de la produccio, concerts solidaris...). Molt be. Pero tambe esperem que en acabant, quan aço passe (que passarà), mantinguen la generositat i humanitat demostrades. Vullc dir, que estes conductes no siguen ‘situacionals’.

Recordem les ensenyances evangeliques: que la teua ma esquerra no sapia lo que fa la dreta... no faces sacrificis per a que tots ho vegen...

M’ha molestat un poc l’excessiu protagonisme d’alguns... aci hi ha hagut iniciatives eixemplars que hem conegut per la prensa local, perque els grans mijos han prestat poca atencio a lo que passava fora de Madrit i de Barcelona. Es una constatacio.

Yo no vullc que donen diners (si ho fan, be), simplement demane que paguen lo que els pertoca d’acort en lo que guanyen, que contribuixquen equitativament al gasto de l’estat.

Tots aquells sectors que ara estan perdent al mes cabaçades de millons (segons lo que publiciten: 12.000, 300, 5.000, 55.000...), quan aço es recupere... confiem que tambe guanyen estes cantitats. I ho dic per algun ambit que te per costum cotisar al minim, distraure els ingressos, no pagar hores extres, i ara els pareixen poc les ajudes i subvencions concedides.

 

8/4/2020 (V)

Europa ¿quína Europa?

En acabant es llamenten que apareixen els ‘populismes’. ¿Qué esperen dels dirigents racistes holandesos i dels seus cosins germans alemans? O dels austriacs o dels finalndesos... els que no han volgut crear ni activar els mecanismes economics comunitaris... que si volem, que demanem el rescat... estavem parlant de vides humanes... pero ad ells els te igual. Ya li tingue igual, especialment, a Alemania en el 2008... I com a gran favor als estats, se suspen l’equilibri presupostari.

La millor definicio fon la del primer ministre portugues: repugnant.

Se n’ha anat, finalment, l’antieuropeu Regne Unit, pero els que queden tenen un ‘europeisme epidermic’ o nominal... i a voltes ni aço.

A lo millor es moment de plantejar una Unio Europea Mediterranea, perque està mes que clar que la ‘merda’ sempre aplega als mateixos i sempre son els mateixos els que es giren d’esquena.

A destacar que algunes institucions comunitaries no han actuat com els seus governants. El Banc Central Europeu ha anunciat una disponibilitat de 750.000 millons d’euros (¡pero que els invertixquen en els estats, comprant deute, no en els bancs!) i el president del Parlament Europeu ha censurat la ‘miopia’ d’alguns països. I la presidenta de la Comissio Europea, Ursula von der Leyen, ha anunciat un subsidi public per a que les empreses no tiren al carrer a la gent (1-4-2020).

Gracies per l’ajuda de la Republica Checa, Luxemburc, Letonia, Japo, China, Turquia...

 

Relats i metarrelats

Per estrategia sicologica, el govern no podia aplicar tota la contundencia possible el primer dia. Quan un alumne comet la primera falta, el professor no el castiga en el maxim rigor. La llei es flexible i ponderada en molts delits. En una terapia no es sol aplicar la dosis maxima del farmac a l’inici del tractament (hi ha ocasions especials en que si... no es la norma).

Si el dia 13-3-2020 l’eixecutiu haguera tirat totes les ‘bombes’... segur que ara l’estarien criticant per inaccio, perque ya no tindria res mes que ‘tirar’.

El relat que ha intentat construir i vendre el govern es que s’ha anat de menys a mes, en una progressio llogica. Al principi havia de vore cóm es comportava aci el coronavirus (nomes hi havia l’experiencia de China i Italia). Ara, en vista de l’evolucio de China, Italia o Espanya es mes irracional el comportament del Regne Unit o d’Estats Units o de Bielorrussia o de Mexic.

Per la seua banda, els governs autonomics han ordenat el seu relat que es mou entre la ‘llealtat’ i la ‘reivindicacio’ dels interessos dels seus ciutadans. No hem d’oblidar que si l’eixecutiu central es responsable de passivitat, ells no ho son manco, perque es seua la competencia en sanitat.

L’oposicio (PP, Vox, C’s, nacionalistes, independentistes i companyia) està en son dret d’articular un discurs de defensa dels ciutadans (cosa que pressupon que l’eixecutiu no ho fa), pero s’ha vist rapidament que quan han tocat certes arees economiques... mal. Es mes, en alguns casos estan dirigint autonomies i pareix que no ho han fet molt millor, ni han previst lo que venía. Front a la diligencia de Galicia o de la Comunitat Valenciana, ¿que ha fet la de Madrit?, ¡reclamar insistentment al govern central!. I no sera perque –justament– no ha rebut ajuda de totes les bandes (ministeris, eixercit i oeneges).

En el capitul dels metarrelats està la lluita Estats Units-China per a atribuir-se o distribuir-se els papers de bo i roïn. El resultat sera incert i dependra molt de quí trobe un tractament efectiu.

Al principi China era el roïn perque fon l’orige de la pandemia (i no pot dir que actuà correctament des de que conegue el problema) i aixina li ho recorda el president nortamerica Trump quan califica la malaltia com ‘virus chinenc’ (igual que el grip espanyol de 1918, que no era espanyol). Pero en el pas de les semanes China s’ha refet i està colaborant materialment en els països mes damnificats, cosa que millorarà la seua image. Al mateix temps, Estats Units, per culpa dels maxims dirigents, i per la renuencia a actuar, es previsible que es convertixca en el principal problema una volta desaparega d’aci.

 

 

9/4/2020 (i VI)

Primeres conclusions

Estava clar que nosatres no som China i no podiem parar totalment l’activitat economica, No soc neolliberal, pero defenc les dos fases del govern central: ralentisar al maxim sense parar en sec, analisar resultats i apretar uns dies mes (detindre lo no essencial: l’obra, clarament no ho era). Ara (1-4-2020) sabem per qué s’ha actuat d’esta forma.

En ser lloable l’abrumadora cantitat d’iniciatives individuals o grupals... s’ha notat que en determinats ambits hem de tindre una certa suficiencia. M’ha agradat que el president de la CEV, Salvador Navarro (ya me caïa be per algunes atres actuacions), haja manifestat que “Nos estamos dando cuenta ahora de que donde tenemos que tener la industria es aquí” (Levante-EMV, 29-3-2020, suplement 3MV, p. 4). Totalment d’acort. Ya ho sabia i per aço tambe me cau be, el conseller d’Economia, Rafael Climent, ha declarat que “Soy un firme defensor de la relocalización y esto ha sido un bocado de realidad para la reflexión a medio y largo plazo” (Levante-EMV, 30-3-2020: 3). Totalment d’acort.

No podem ser nomes un païs de servicis... hem de produir. Hem de defendre lo nostre (ya ho dia Unio Valenciana i se li rien...).

Hem de reforçar lo comu, lo public, lo de tots, perque es allo que en un moment com este nos trau les castanyes del foc.

Un abraç per a tots els que treballen per a nosatres i un recort per ad aquells que, per desgracia, han faltat.

Ho tenim ya prop... mitant o finals d’abril... per lo manco per a que nos deixen eixir un ratet a passejar (desescalar, com diuen els tecnics).

Per supervivencia solem recordar les situacions agradables i tendim a oblidar les roïnes al poc de temps d’haver ocorregut. Confie que quan passe esta pandemia ixquen reforçats els valors de la solidaritat, lo public, el dialec i la discriminacio de lo que es essencial i lo que es accessori. Ya se que alguns no deprendran... pero...

www.inev.org