Leopolt Peñarroja Torrejón

Director de la Secció de Llengua i Literatura Valencianes

de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana

La recent consulta per a triar la «llengua base» del procés educatiu (febrer-març 2025) implica la recuperació d’un dret fonamental, i en eixe sentit, devem celebrar-la. No en canvi les seues premises, que posen en qüestió l’objectivitat dels resultats.

Una és capital: no se tria entre valencià i castellà. En Valéncia, els valencians no poden elegir el valencià (¿Kafka?). S’elegix entre el català o catalencià de ‘nosaltres’, ‘aquestes’, ‘d’antuvi’, ‘disset’, ‘avui’, ‘papallona’, ‘baldufa’, ‘farigola’, ‘penellons’, ‘boscos’, ‘decidesca’, ‘seu una estona’, etc., etc. —dins d’una gramàtica estrangera ad esta terra— i l’espanyol, llengua general d’Espanya i llengua universal.

Que el Govern Valencià és conscient de l’alternativa cau del seu pes: manté la principal oficina de liquidació de la llengua valenciana (AVL) i atres institucions paraleles (JQCV). I deuen de ser conscients els enquestats, puix hauran vist els materials catalans i ‘país-catalanistes’ que en «Valencià-llengua» i més matèries circulen des de fa quatre décades. Cert que el núvol tòxic de la propaganda enterbolix la vista. I tenim també que un 42 % del cens (239.671 ànimes) no ha votat. Una atra anomalia.

Pero anem a les sifres. D’acort en la Conselleria d’Educació, un 50,53 % dels votants (171.504) s’ha decantat pel «valencià», front a un 49,47 % (167.906) que ha optat pel «castellà». Esta correlació tan oportuna ha fet possible a la ret clientelar pancatalana proclamar ‘urbi et orbi’ que «el català s’imposa en la consulta de la llengua»; i a la nostra Conselleria, congratular-se de que la Comunitat Valenciana siga l’Arcàdia feliç on «ganan las dos lenguas». Ara be, estos dos païsages són imaginaris. Vejam-ho:

1.- La preferència pel «valencià» decreix, per províncies, de nort a sur (70,50 %, 57,84 %, 34,11 %); o creix de sur a nort. 2.- I domina clarament, no hi ha dubte, en comarques, ciutats mijanes i pobles menuts de zona ‘de predomini llingüístic valencià’, en estranys altibaixos. 3.- Pero colapsa en l’ensenyança privada i concertada, casi immune a la propaganda. 4.- S’afona en les grans ciutats (Valéncia, 825.948 hab. – 36,14 %; Alacant, 358.720 hab. – 16,93 %, Elig, 243.128 hab. – 40,25 %), que representen un terç de l’àrea ‘valencianoparlant’. 5.- I tampoc se dona en ensenyança secundària (52,9 % de castellà).

Hi ha ademés un fet invalidant: la llibertat de vot no ha existit en el sentit propi de la paraula. Tots ho sabem. Tots ho saben. La màquina de mentir, un clàssic de l’agitprop pancatalanisme sucosament regat (ACPV, FPV, EV, no pocs Ajuntaments, certs partits i sindicats, professorat militant, etc.) ha copat l’ensenyança pública i atres espais de pressió. Una colonisació que desacredita la fiabilitat diagnòstica.

Hi ha també curiositats, com ara la preferència per eixe «valencià a la catalana» d’alguna comarca castellanoparlant, cas d’Els Serrans (que ara diuen ‘La Serrania’) o d’alguns punts de L’Alt Palància. Alpuente o Aras de los Olmos, en la frontera de Castella-Aragó, superen, teòricament, en percentages a Burriana o Torrent. I Sogorp, Jérica (o Cortes de Arenoso en L’Alt Millars) tenen números antològics. Pese a lo qual (tornem a Kafka), estes terres, valencianíssimes, continuen sent «de predomini llingüístic castellà». La lectura del fenomen és difícil.

I queda una atra apreciació. Si les successives enquestes d’us del valencià gestionades per la Generalitat (la darrera de 2021) certifiquen una caiguda progressiva que el situa, cosa lamentable, en un 19,5 % en àmbit familiar i grupal, ¿per qué la disparitat d’abdós diagnòstics? Esta disparitat és aparent. Ya les anomalies de l’actual consulta l’expliquen de sobra. Pero és que ademés, a les causes del desafecte que ha dut al valencià a tal solsida demogràfica, i que estriben sobre tot en el rebuig d’un pseudollenguage plegat a la ‘Gran Catalunya llingüística’ del supremacisme veí, s’afig ara que part dels valencians ya ha dissociat definitivament eixe «model» (com li diu la AVL) de la verdadera llengua valenciana nativa, deixant-lo en un impost de circulació administrativa, en un peage que se torna inservible fòra de la máquina del sistema.

En fi, benvinguda siga la llibertat. Pero si se queda en opinables percentages lectius i en haver de triar entre un «valencià» que no és valencià i un espanyol que els de sempre tilden, contrahistòricament, de llengua invasora, és una llibertat prou ilusòria. És més, rebaixa a un estatus de «dimmitut», d’estrangera en sa casa, a la vedadera llengua valenciana, que, de moment, és la llengua específica de Valéncia.

No guanya el valencià.

Image: Reddit