EDITORIAL

El Dret Civil y els 40 anys de l’Estatut

Quan començavem a redactar el present editorial repararem en que estavem a 29 de juny. Si el calendari cristia celebra eixe dia l’onomastica de sant Pere i sant Pau, dos puntals basics en l’expansio i la consolidacio del mensage de Jesucrist, jornada que durant anys era festa de guardar, en el cas del calendari valencià, ademes, senyala una efemerides historica que nos afecta com a poble: El 29 de juny de 1707 el malait borbo Felip V firmava el Decreto del Buen Retiro, aço es, el Decret de Nova Planta que nos condenava a ser un poble conquistat i subjugat a un poder centraliste i centralisador.

Aquella accio fon el detonant de la progressiva perdua de consciencia colectiva com a poble i, lo que es pijor, a pesar del temps transcorregut, 315 anys, seguix determinant el nostre present i el nostre futur; prova de lo qual, entre unes atres, es l’obstruccio trobada per a que prosperara al complet la reforma estatutaria aprovada per les Corts valencianes en 2006. Una part quedà paralisada en les Corts espanyoles: l’articulat que afectava a la possibilitat de llegislar en dret civil i ser autonoms per a decidir al respecte fins a tindre un codic propi, com ya gogen unes atres autonomies de l’Estat.

Ya nos hem referit en numeros anteriors d’este bolleti ad este tema i a la labor que en este sentit està realisant la Associacio de Juristes Valencians. Precisament el dia en que estem escrivint estes llinees estava prevista una concentracio per a reclamar lo que en justicia nos correspon. Una tasca, la d’esta entitat, que va acompanyada per un aval institucional i civic com no ne trobem cap atre en la nostra historia recent, inclus goja de mes recolzament que el que tingue la demanda de la nostra autonomia que feliçment acabà en l’aprovacio del Estatut. Pero resulta decepcionant la falta d’implicacio de la mateixa societat que diu recolzar esta mampresa, una societat acomodada, a la que costa molt movilisar per a que manifeste publicament lo que ha firmat i reforçat per escrit, omplint, per eixemple, en la seua presencia la plaça de la Mare de Deu de Valencia ciutat.

Tot aço nos passa perque no tenim representants que en les institucions estatals defenguen els nostres interessos; es deuen als partits i no a la ciutadania que els vota… Aci diuen i fan unes coses pero en Madrit ne fan unes atres, les que els manen fer. Proves no ne falten: recordem tot lo que costà acabar l’autovia que comunicava Valencia i Madrit, la “provisionalitat” de l’estacio del AVE en el Cap i Casal, l’infrafinançacio, la nula intencio de resoldre el cronic problema hidric, la falta d’una solucio per a fer mes competitiu el port capitali, la falta de fre a la desfeta de tantes industries familiars que, per falta de modernisacio en ser abandonades pels diferents governs, d’aci i d’alla, es quedaren obsoletes, la dependencia de l’economia valenciana d’uns sectors casi unics com el turistic i l’immobiliari, la discriminacio en el sosteniment de proyectes culturals, com tot lo lligat al Palau de les Arts i les Ciencies…, i tot aço acompanyat de corrupteles que no acaben –abans perque estaven els qui estaven, ara perque hi ha “hermanísimos”–, silencis intolerables davant de situacions d’abusos, malbaratament de recursos publics recolzant proyectes culturals que nos despersonalisen, abocant millons a dolls a entitats que neguen l’identitat valenciana, o sostenint institucions que incomplixen els fins per als que foren creades i que s’han convertit en meres sucursals que, com els escolans, es conformen en el “amen” a tot lo que els diu el seu senyor; parlem d’eixa AVLl que, ademes, aprofita com a plataforma per a que alguns dels seus integrants “s’autopubliquen” obres en les que s’ha buscat en lupa la minima senya que, retorcent-la, puga utilisar-se per a argumentar una desijada catalanitat per al poble valencià.

L’art de la confusio es l’estrategia usada per a la confluencia i convergencia en una atra cultura, en una atra societat i en una atra nacionalitat. Est acossament que patim els valencians arranca de llunt. L’adoctrinament es mes modern i arriba a cotes insospitades, sent el sistema educatiu el facil cami per a inculcar eixos valors antivalencians i, clar, enguany, celebrar l’any Fuster i obligar a llegir el catecisme Nosaltres els valencians, obra –producte segurament d’un complex identitari agravat per un sentiment d’inferioritat– en la qual l’autor naixcut en Sueca nega i renega de tot lo valencià; ideari recompensat, aixo si, per la Catalunya expansionista dels Max Cahner, la banca catalana dels Pujols i alguns compliços que trobà aci i als que obnubilà predicant la paraula que els havia de conduir a la terra promesa.

Recordem aquell 29 de juny que nos marcà, un dia en que se començà la nostra destruccio com a societat i colectivitat; fem-ho en un mes de juliol en el que, el dia 1, es complix el 40 aniversari de l’aprovacio del Estatut d’Autonomia valencià –efemerides que oficialment se celebra en un eslogan, “Fent País”, d’un sectarisme diametralment opost a l’espirit integrador en el que venen actuant els juristes valencians–, fem-ho, en fi, per a no perdre la memoria i posar-nos al costat d’aquells que, des del minut u, treballaren per la recuperacio dels Furs, que era com recuperar l’autoestima i la llibertat com a poble.

Siga leyendo esta revista en formato pdf