EDITORIAL

L’imprevista catastrofe previsible

Provablement est es l’editorial mes dificil d’afrontar de tots els que hem publicat fins ara. No podem deixar passar escriure sobre la catastrofe del passat 29 d’octubre i de l’apocaliptica situacio que vixqueren aquell dia, i encara viuen, molts pobles de les comarques de la Plana de Requena-Utiel, la Foya de Bunyol, el Camp de Turia, la Ribera i sobre tot l’Horta Sur.

L’avinguda del barranc del Poyo, o de Chiva, era del tot incontrolable, com en gran part ho fon la creixcuda del riu Magre. A la naturalea s’uni la falta de previsio, l’incompetencia, la negligencia i la falta d’auxili immediat, perque ni els protocols funcionaren ni els responsables els saberen posar en marcha a temps.

Les causes per a tant de desastre han segut multiples, encara que la cantitat de litros d’aigua caiguts per metro quadrat ha segut mes que excepcional: no hi havia registres historics de tal calibre. Pero la brutea dels caixers fluvials, l’ecologisme de salo, l’edificacio en zones inundables en l’aquiescencia de les autoritats, i les imprudencies, massa imprudencies, han provocat, fins ara, la perdua de 222 vides humanes, de vivendes, de negocis, d’empreses, de vehiculs, de camps…, en definitiva, de les pertinences i del sustent de mils de persones, de la seua vida.

En el capitul de responsabilitats no podem deixar de senyalar, per orde, a la Generalitat Valenciana, abduida i inoperant; al govern de l’Estat, insensible i bogi; a la Confederacio Hidrografica del Xuquer, indiferent, inoperant, castigadora; i als ajuntaments que tampoc prengueren decisions, encara que fora botant-se escalafons i protocols, atenent a la seua proximitat a la ciutadania. Quedarà per a la memoria colectiva ─i esperem que este, el nostre poble, no s’oblide en uns mesos─ el dinar “de treball” de Mazón mentres ocorria la catastrofe; el “Si quieren ayuda que la pidan” de Sánchez, o “El ejército no puede hacerlo todo” de la ministra Margarita Robles.Tampoc podem obiar a qui ara tant cacareja, el diputat Baldovi, un representant inutil quan estigue en el Congrés, venut al poder centraliste, i cap d’un partit que volia ajardinar el nou caixer del Turia, ademes de ser bandera d’eixos ecologistes, ya senyalats, les propostes dels quals no fan mes que provocar situacions que conculquen l’equilibri entre naturalea i humanitat.

Dormirà tranquila la ya vicepresidenta de la Comissio Europea, Teresa Ribera, encara que te molt que vore en lo ocorregut, per inaccio. Ni quan fon secretaria d’Estat per al Canvi Climatic en Zapatero, ni ara, despuix de sis anys de ministra per a la Transicio Ecologica i el Repte Demografic al costat del seu idolatrat Sánchez, fon, ni ha segut capaç de posar en marcha uns proyectes i unes obres que en el seu dia ella firmà i publicà en el BOE i que podrien haver minorat en molt esta catastrofe.

Ixcà, quan lo mes immediat i les necessitats estiguen minimament cobertes, la justicia actue i a cada inoperant i insensible politic li faça carregar en les conseqüencies de les responsabilitats no eixercides; aixina com ad aquells que estigueren i velaren per la ciutadania des del minut u se’ls reconega la seua labor i la seua humanitat.

Volem deixar constancia de la gratitut cap als voluntaris, mils i mils de jovens que ompliren el buit d’unes autoritats que deurien haver estat des del minut u i haver marcat directrius de cóm actuar, cóm llevar el fanc..., en definitiva, cóm auxiliar de la millor manera als afectats. Ells i elles, els voluntaris i les voluntaries, foren els unics i els primers que estigueren al peu del cano mentres les autoritats estaven desfullant la margarita i donant-se palmadetes en l’esquena fins que es convertiren en gavinetades.

Si la frase “El poble salva al poble” s’ha fet viral es perque aixina ha segut; fon el poble el que al fer-se de dia el 30 de octubre estava en la zona zero llevant fanc i auxiliant mentres les autoritats escatimaven mijos i parlaven de si el nivell 2 d’emergencia me deixa o no me deixa, a mi, Estat, actuar, en discursos vergonyosos; ahi tambe cap el del general en cap de la UME, senyalant llinees, com si foren fronteres, per a actuar. 

Aço ha passat en Valencia, pero segurament no haguera passat en cap atre lloc ni en cap atre païs; som dignes d’unes respostes tercermundistes quan els valencians pensavem que viviem en el primer mon, puix aixina es denota dels tributs que paguem.

Confiem en que tot aço no s’oblide i que en el present i en el futur s’actue en conseqüencia, tambe a l’hora d’elegir als nostres reprensentats, i confiem en que la societat espanyola i d’unes atres nacions que s’han sensibilisat i colaborat en els moments mes durs d’esta catastrofe, ni obliden ni deixen de recolzar a tants mils de persones que ho han perdut tot i necessiten de molt de temps i de mes ajudes a fondo perdut per a alçar-se de nou i seguir en les seues vides, traumatisades i truncades per a sempre per esta situacio que mai, mai devia haver ocorregut, o almenys haver segut afrontada en prontitut i eficacia.

Les nostres condolencies als qui han perdut familiars o amics, la nostra solidaritat en tants valencianistes que coneixem i per supost en totes les persones que estan vivint esta situacio apocaliptica.

Lea la revista completa siguiendo este enlace