Parlar de “la mona”, es fer referencia a una costum propia de l’etnologia valenciana. Gómez-Tabanera diu d’ella que “Es la más caracterizada de las excursiones valencianas. Las familias abandonan la ciudad, yéndose a los pueblos o playas durante los tres días de la Pascua de Resurrección a comerse la mona…” (p 92 de “Trajes regionales y costumbres tradicionales” (1950), prologat per Caro Baroja). La “mona”, ha segut motiu d’obres lliteraries, com “La mona de pasqua” (1862) de Rafel Maria Liern, de romanços, com el que es troba en “Lo romancer valencià: giqueta galeria de cuadros populars valencians” (1888), de Palanca i Roca, i inclus es feu una “zarzuela original en un acto y en prosa y verso” a partir de d’una obra de Bernat i Baldovi (1809-1864) titulada “Batiste Moscatell, ó la Mona de Pascua”. Durant una epoca, fon motiu de l’aparicio d’un genero lliterari-musical conegut com a “Cançons de mona”.

L’assimilacionisme català, ha conseguit que un tema estrela de la televisio de totes les pasqües, siga la “ancestral” costum catalana d’unes extravagants “mones” de chocolate, transmetent-se indirectament la idea, d’una subsidiarietat de la tradicio de la mona valenciana respecte de la catalana. S’ha aplegat a escriure que “La ‘mona’ es un pastel de Pascua de tradición catalana” (“El libro de la repostería tradicional” de Ávila Granados -2003). Res de nou per atra banda.

(Opera bufa i rebufa, ucronica i utopica, en un acte)

(Intervenen: Yo, Tu i Ell)

–– (Tu) Yo, ¿quína maldat has fet?

–– (Yo) Ninguna. Nomes dir quatre veritats, dos mentires i tres paraulotes.

–– (Tu) Coneixent-te com te conec, segur que li has amollat alguna animalada a Pepet, que es bon chiquet. Es que no te cau be ningu.

–– (Ell) T’he dit moltes voltes que no insultes, que respectes a les persones de be. Que ‘mos’ hem de voler tots molt i el mon sera millor. Els rics tindran els diners i els pobres no. Com ha segut tota la vida.

–– (Tu) I a lo millor, tens molt mes que callar... com quan te nomenaren director de planificacio de l’almassera i no era perque saberes ni d’oli ni d’oliveres... i el jornalaç que te posaren.

–– (Yo) ¡Che!. ¡Ya m’has descobert!, era un secret i no ho sabia ningu. Yo sempre he explicat que me triaren pels merits, perque tenía una bona fulla laboral.

El sentiment popular d’adhesio, a una causa que crea enfrontament o rivalitat entre dos comunitats civiques o territoris, sentides com a diferents “patria naturae”, induix l’identificacio en la comunitat civica o territori, que defen eixa causa.

Sant Vicent martir, muigue martirisat en la ciutat de Valencia, el dia 22 de giner de l’any 304, en la campanya de persecucio contra els cristians, que tingue lloc en l’imperi romà, entre els anys 303 i 311. Gregorius Turonensis, (538-c.594), en “Historiae”, (5; XXXVIII) escriu sobre “De persecutione christianorum in Spaniis” i diu que “Magna eo anno in Hispaniis christianis persecutio fuit”. Anem a vore clarament, com en els sigles IV, V i IV, existí una rivalitat entre Valencia i Saragossa, relacionada en el martiri de sant Vicent martir i el seu cult, que segurament contribui, a l’extensio d’un sentiment de valencianitat, inicialment restringit als naturals del territori de la ciutat de Valencia.

Per a entendre l’orige dels porrats, sera interessant comparar els productes mes usuals que es venen actualment, en aquells que tenim documentat que eren propis dels antics porrats. De tots eixos productes nos centrarém en els mes representatius, que son els fruits secs, concretant un poc mes en l’estrela dels “porrats”, que es el “torrat”.

Com l’etimologia de les paraules sempre pot donar-nos pistes sobre l’orige del concepte que definixen, crec interessant raonar sobre l’orige etimologic de la paraula ‘porrat’. Farem un recorregut historic per a saber lo que s’ha escrit al respecte i en acabant comentarém les distintes hipotesis.

EDITORIAL

Enfrontar-nos per a debilitar-nos

El passat mes de novembre se constituia en Toledo la “Red de Pueblos y Ciudades Alfonsies”, que agrupa a 41 municipis de diferents comunitats autonomes en l’intencio de celebrar, de manera conjunta, el 800 aniversari del naiximent de Alfons X El Sabi. Esta ret ha donat pas a la constitucio de la “Comisión de Pueblos y Ciudades para promover la vida y reinado de Alfonso X El Sabio”, de la qual formen part Oriola i Alacant.

De moment, hem vist que el porrats son una festa exclusiva i caracteristica del poble valencià, que te origens pagans relacionats en els “Saturnalia” romans, que en epoca cristiana es quedaren en el nom de “Feriae servorum”. Hem comprovat que els antics porrats eren un esclat de llibertat, caracterisats per la fusio, la transgressio i l’inversio social, relatant-nos les fonts, que era temps de desenfre sexual, lo qual sol anar unit al bon menjar i a la beguda. No de bades, encara hui existix la dita popular que diu “Sant Blai de Potries, bona festa i bon porrat, qui no baixa borracho, baixa mig emborrachat”. Contradictoriament, tot aço te lloc en el cami i en la contornada de llocs de cult cristià –ermites o monasteris-, que es troben a les afores de les poblacions, contradiccio que es posa de manifest en el fet de que a certs religiosos se’ls prohibia l’assistencia a unes festes teoricament “dedicades” a sants del santoral cristià, castigant-los inclus en l’excomunio.

Jano era un dios raro, con dos caras; una miraba hacia delante, la otra, hacia atrás. Sus muchas cualidades -orador, inventor, protector de Roma- propiciaron que el pueblo romano diera su nombre al primer mes del año. Después, cuando el Imperio se desmoronó, del lanuarius latino surgieron corrupciones (yanair, ianer, janer, jianer...) que fueron eliminándose hasta adoptar cada colectividad una forma propia. En nuestro Reino de Valencia, tras siglos de fluctuaciones morfológicas que abarcaron desde janer a chiner (de 1600, por ejemplo, tenemos: "a set dies del mes de Jiner", en el manuscrito del Loreto de Muchamel) se generalizó giner, como apellido y mes.

En l’articul anterior hem vist que els porrats s’inicien en el solstici d’hivern i per tant coincidixen en la celebracio d’un fet astrologic celebrat per totes les civilisacions de l’antiguitat. La celebracio que nos es mes proxima culturalment son els “Saturnalia” o les saturnals romanes. Definint i resumint somerament el significat de les Saturnals, podriem dir que eren unes festes romanes en les que es celebrava el solstici d’hivern i l’inici d’un nou cicle agricola, que estaven dedicades al deu Saturn, deu de l’agricultura que havia regnat en una epoca dorada sense esclavitut ni propietat. En estes festes, els “senyors” convidaven als seus subordinats, estant-los permes dirigir-se ad ells en total llibertat. Eren unes festes de fer-se regals, de llibertat, de fusio, transgresio i inclus d’inversio social, caracterisades per bones borracheres i desenfre sexual. Per a l’intercanvi de regals, es montaven fires o mercats especifics. Existia un “rei de les saturnals”, de qui parlarém.