EDITORIAL
No tornar a errar mes
¿I ara qué? Esta sería la verdadera pregunta que nos deuriem fer els valencians davant els fets –manifest, presentacio publica, assistencia de politics– que han tengut lloc en la ciutat del Turia a rant del recent agravi del Senat, de l’alcanç dels quals no podem sino dubtar.
Escomençarém per vore la definicio de “balad” (plural bilad), que han donat alguns autors. Josef Antonio Conde, en la seua “Descripción de España de Xerif Aledris” (1799), traduia “balad”, (que translliterava “Veled”) com “tierra, pueblo”. L’any 1992, André Bazzana, en el “Maisons d'Al-Andalus” identifica “balad” en “pays, région”.
María del Carmen Aura Busó y José Vicente Gómez Bayarri
Catedrática de I. B. de Literatura y Académico de la RACV
En l’articul anterior escomençàrem a posar de manifest les falses “evocacions” de Guichard en relacio al significat de “Balad Balansiya” o territori valencià, en les que s’implicava de forma negativa a la ciutat de Valencia o “Madinat Balansiya”. Varem estudiar lo que dien al-Ya’qubi i al-Istajri, que son els dos cronistes en que Guichard diu basar-se, comprovant que si el primer únicament es referix al territori valencià, el segon nomena significativament a la ciutat de Valencia.
Proseguirém estudiant referencies a la ciutat de Valencia de cronistes anteriors a al-Ya’qubi, constatant la mentira que escampen quan diuen que no figura en croniques primerenques i per tant la falsetat de lo que deduixen a partir d’aixo: que es trobava sense “urbanitzar” i que no era una capital digna d’eixe nom.
Alguns cronistes en arap, parlaren del territori valencià nomenant-lo en l’expressio “Balad Balansiya”. Si “Balad” vol dir terra, territori, regio o poble, com vorem en detall, “Balad Balansiya” es referix senzillament, al territori ocupat pel poble valencià.
1. INTRODUCCIO
La materia d’este treball es troba entre la Fonetica i la Morfologia, per lo que facilment pot passar per alt per una i atra. Per aixo li dediquem este articul.
1.1 Fonetica i Morfologia.
Jaume Fàbrega en “Les postres i els pastissos de l’àvia” afirma que “Els valencians son els reis, a la península ibèrica, pel que fa a l’art de refrescos i gelats tradicionals, d’una varietat sorprenent”. El mateix autor, en “El gust d’un poble: els plats més famosos…” escriu que “És al País Valencià on han arribat fins avui el repertori més extens d’aquesta mena de refrescos: avenat, orxata d’ametlles tendres, orxata d’arròs i xufles, orxata de cànem, ordiat, aigua civà, orxata de tres fruits (xufles, ametlles, arròs, orxata de blat)”, citant tambe com a valenciana “la llet gelada” que diu que es llet “aromatitzada amb canyella i llimona”.
Els valencians venim assistint, des de fa molts anys, a un proces encaminat a l’eliminacio de les caracteristiques diferencials de la llengua valenciana. D’esta manera s’arribarà a la tan desijada “unitat de la llengua”.
Previament a comprovar que l’aficio dels valencians a begudes fresques i gelats i per tant el coneiximent de la tecnica del manteniment i us de la neu, es una caracteristica del poble valencià prejaumi, i per tant no importada pels “conquistadors” de Jaume I, crec interessant fer un chicotet recorregut per l’historia de l’us de la neu o gel tant per a us terapeutic com gastronomic.
