Hem vist que el ritual de la Pasqua de la mona valenciana te poca relacio en el significat espiritual de la Pasqua Cristiana, aixina com que distints estudiosos li veuen clarament un orige pagà precristià. Hem de pensar sobre quin fet relacionat en la Pasqua, ha pogut ser motiu de celebracio en l’antiguitat pagana. I es dificil dubtar de que el nexe d’unio es el fet astrologic de l’equinocci de la primavera d’estiu, perque sabem que la Pasqua cristiana dependix d’eixe moment, celebrant-se el dumenge que seguix a la primera lluna plena, posterior a l’equinocci de primavera. Anem a vore l’importancia d’este fet astrologic en moltes cultures de l’antiguitat. Per a propugnar que el ritual de la Pasqua de la mona valenciana prove d’epoques paganes, haurem de demostrar tambe, que la Pasqua continuà celebrant-se durant l’epoca de dominacio musulmana.

La RACV, caritativa, quiso resarcir al escritor tras el incalificable desprecio infligido en Barcelona en 2019. Los estrategas creyeron que Vargas aceptaría el nombramiento de Académico de la institución y, agradecido, ensalzaría la lengua valenciana usada por Joanot Martorell. Pero Vargas tiene un sutil olfato de roedor que le llevó hasta Villa Meona y, con la edad, se le ha acrecentado hacia los efluvios del money y las puertas abiertas a la promoción, algo que la marginada RACV no puede ofrecer. De ahí el desaire de Vargas que —publicitado a bombo y platillo por TV y prensa canina—, será meritorio para que le perdonen la vida los que tienen la sartén por el mango, los expansionistas que lo consideraron basura humana en Barcelona.

En este articul, escomençarém a analisar les caracteristiques historiques de la Pasqua de la mona valenciana, algunes de les quals es troben en retroces, havent inclus desaparegut, mantenint-se unes atres. Vorem que es una festa esperada de la primavera d’estiu, que comporta una preparacio, que du aparellats certs actes de renovacio i que es motiu d’alegria. La gent, de totes les edats i condicions socials, eixia a berenar al camp a llocs prop de l’aigua. Es una epoca de jocs en connotacions sexuals, en la qual estan presents tant les begudes alcoholiques com certs menjars especials i particulars d’eixa epoca, entre els que destaquen pastiços especials per a les postres.

EDITORIAL

Unio, unio, unio

Provablement es la paraula mes usada pel valencianisme, especialment pel politic, pero dona l’impressio de que el terme es usat en una unica intencio: quedar be davant l’auditori. Perque pareixeria que realment l’unio que es perseguix es aquella que no es basa en el respecte mutu i en acorts per a conseguir conjuntament uns objectius; es nomes un terme buit que dona bona image de qui l’utilisa pel sentit positiu que implica, pero que a la fi no es mes que –en els parametros en els que nos movem– un postureig per a seguir dividits, quan no una excusa per a l’enfrontament.

Parlar de “la mona”, es fer referencia a una costum propia de l’etnologia valenciana. Gómez-Tabanera diu d’ella que “Es la más caracterizada de las excursiones valencianas. Las familias abandonan la ciudad, yéndose a los pueblos o playas durante los tres días de la Pascua de Resurrección a comerse la mona…” (p 92 de “Trajes regionales y costumbres tradicionales” (1950), prologat per Caro Baroja). La “mona”, ha segut motiu d’obres lliteraries, com “La mona de pasqua” (1862) de Rafel Maria Liern, de romanços, com el que es troba en “Lo romancer valencià: giqueta galeria de cuadros populars valencians” (1888), de Palanca i Roca, i inclus es feu una “zarzuela original en un acto y en prosa y verso” a partir de d’una obra de Bernat i Baldovi (1809-1864) titulada “Batiste Moscatell, ó la Mona de Pascua”.

L’assimilacionisme català, ha conseguit que un tema estrela de la televisio de totes les pasqües, siga la “ancestral” costum catalana d’unes extravagants “mones” de chocolate, transmetent-se indirectament la idea, d’una subsidiarietat de la tradicio de la mona valenciana respecte de la catalana. S’ha aplegat a escriure que “La ‘mona’ es un pastel de Pascua de tradición catalana” (“El libro de la repostería tradicional” de Ávila Granados -2003). Res de nou per atra banda.

(Opera bufa i rebufa, ucronica i utopica, en un acte)

(Intervenen: Yo, Tu i Ell)

–– (Tu) Yo, ¿quína maldat has fet?

–– (Yo) Ninguna. Nomes dir quatre veritats, dos mentires i tres paraulotes.

–– (Tu) Coneixent-te com te conec, segur que li has amollat alguna animalada a Pepet, que es bon chiquet. Es que no te cau be ningu.

–– (Ell) T’he dit moltes voltes que no insultes, que respectes a les persones de be. Que ‘mos’ hem de voler tots molt i el mon sera millor. Els rics tindran els diners i els pobres no. Com ha segut tota la vida.

–– (Tu) I a lo millor, tens molt mes que callar... com quan te nomenaren director de planificacio de l’almassera i no era perque saberes ni d’oli ni d’oliveres... i el jornalaç que te posaren.

El sentiment popular d’adhesio, a una causa que crea enfrontament o rivalitat entre dos comunitats civiques o territoris, sentides com a diferents “patria naturae”, induix l’identificacio en la comunitat civica o territori, que defen eixa causa.

Per a entendre l’orige dels porrats, sera interessant comparar els productes mes usuals que es venen actualment, en aquells que tenim documentat que eren propis dels antics porrats. De tots eixos productes nos centrarém en els mes representatius, que son els fruits secs, concretant un poc mes en l’estrela dels “porrats”, que es el “torrat”.

Com l’etimologia de les paraules sempre pot donar-nos pistes sobre l’orige del concepte que definixen, crec interessant raonar sobre l’orige etimologic de la paraula ‘porrat’. Farem un recorregut historic per a saber lo que s’ha escrit al respecte i en acabant comentarém les distintes hipotesis.