En l’articul anterior hem vist que l’influencia de les llengues romances sobre l’arap, aplegà a fer-lo irreconeixible. Pero tambe l’arap influi sobre el romanç, de la mateixa manera que el castellà ha influit sobre el valencià. Es indiscutible que l’influencia de l’arap i la diferent adopcio d’arabismes, contribui a la diversificacio i individualisacio de les llengues romances.

Lea este artículo en su versión PDF siguiendo este enlace.

imagen:  Viquipèdia.

Les esquadres idiomatiques irredentes de la Generalitat (Valenciana) alvancen com les tropes hitlerianes que recorregueren les gelades estepes del comunisme rus alla pels anys 40 del sigle passat. No se si arremataran com aquelles... en el rabo entre cames. Merits n’estan fent a cada punt.

La Conselleria de Sanitat nos recorda estos dies d’hivern la necessitat de proteccio per la grip i pel covid-19. Com sempre, els defensors de ‘la nostra llengua’, ‘la llengua autoctona’, ‘l’idioma propi’, ‘la llengua dels valencians’, ‘la llengua dels classics’, ‘la nostra parla’, ‘la llengua propia’, ‘la llengua compartida’ o ‘la parla genuïna’, no perden ocasio per a ficar la cullerada... les catalanades.

La convivencia entre l’arap i el romanç feu que l’arap estiguera afectat de romancismes de la mateixa manera que el castellà que es parla en Valencia te valencianismes. Esta influencia fon tan important, que podia fer irreconeixible l’arap. La poblacio autoctona devia parlar-lo tan malament, que als arabofons forasters els costava entendre’l, com a un castellà li vindria justet entendre, que un valencià li diguera per eixemple, -ho he sentit-, que no beguera en una font “porque la llepan toda los gossos”.

L’any 941, Abu Ali al-Qali, gramatic de Bagdad, aplegà a Cordova convidat pel fill d’Abd al-Rhaman III. Abu Ali deixà constancia de que en el nort d’Africa li costava d’entendre als arabofons, afegint “que a ese paso tendría que recurrir a un intérprete cuando estuviera en Córdoba” (p 214 BRAH vol 193 nº 2 -1996, per Joaquín Vallvé).

En esta part de l’articul, comentarém la traduccio dels Furs al romanç valencià, i parlarém un poc de sant Pere Pasqual i Arnau de Vilanova, que feren traduccions arap/romanç. Coneixerém a judeus i musulmans valencians que tambe traduiren de l’arap al romanç.

Hi ha valencians que es creuen molt inteligents i, cóm no, els mes progressistes de tots a l’hora de parlar valencià. Lo seu es distinguir-se del poble pla que no te ni idea i el parla molt mal. Ells son els que han de marcar la pauta, per ad aixo tiren ma de totes les paraules importades que poden: avui (per ‘hui’), cap de setmana (per ‘fi de semana’), esport (per ‘deport’), façana (per ‘frontera d’una casa’), gener (per ‘giner’), mesura (per ‘mida’), rentar (per ‘llavar’), servei (per ‘servici’), vacances (per ‘vacacions’)… paraules sobre les quals ya he escrit en mes d’una ocasio. Ara, ho fare centrant-me exclusivament en l’analisis d’una d’elles que pareix que tambe deu d’haver caigut en gracia per la gran acceptacio que te: façana.

En est articul comprovarém que certes persones que vivien o havien vixcut “sots senyoria de moros”, foren mossaraps/cristians, musulmans o judeus, manifestaren un bilingüisme actiu, actuant com a traductors o trujamans al romanç. Anem a vore que el romanç es converti en la llengua “franca” dels membres de les tres religions, que colaboraren en traduccions arap/llati/hebreu.

En est articul coneixerém l’existencia de referencies explicites al bilingüisme de la poblacio autoctona que es trobava “sots senyoria de moros”. Vorem referencies  implicites i unes atres indirectes. N’aportarém algunes de la part cristiana, de les que es despren una comunicacio normal entre cristians i musulmans hispans. Vorem que la normalitat en la comunicacio influi segurament en que molts cristians ilustres es refugiaren en la Valencia musulmana.

EDITORIAL

Salvem a Vinatea

La falta d’autoestima del poble valencià es alarmant. Igual que el restant dels espanyols, patim un complex d’inferioritat que fa que pensem que lo de fora es, per sistema, millor que lo de casa; nomes que en el cas valencià eixe sentiment s’ha potenciat fins a l’extrem per part del poder politic. Aixina, patim un sucursalisme malaltuç que nos fa facilment manipulables.

Per eixemple, si no estas d’acort en la forma en la que s’està implementant l’us de la bicicleta en les ciutats, t’ixen en allo de que en Amsterdam tot lo mon va en bici, i en aixo pareix que ya tenen aval de sobra. Aixo si, en lo que no entren es en la comparacio de les respectives rets de transport public alternatiu a l’automovil, que bovos no son.

Puix ya que tant els agrada comparar-se en societats estrangeres, anem a jugar ad eixe joc.

En el present articul, vorem referencies individuals a parlants de romanç de l’Espanya musulmana. Vorem cites en que els propis escritors declaren que parlen en romanç i unes atres en que afirmen escriure’l. Sabrem que en l’Espanya musulmana es redactaren obres escrites exclusivament en romanç. Vejam-ho.

Ibn Hazm (994-1064), en relacio a un moti de l’any l’any 818 contra al-Hakam I, nos conta que Nasr, fill de “un rico cristiano de Carmona convertido al Islam”, que entrà al servici de l’emir “se expresaba habitualmente en lengua romance” (p 220 del B.R.A.H. t. 188. nº II. -1991).