L’interferencia entre el romanç i l’arap de la poblacio bilingüe, condui a la formacio de paraules mixtes que eren part romanç i part arap. Jaime Oliver Asín parla de “…el ambiente bilingüe de la España musulmana, en la que se producen hibridismos inconcebibles por adaptaciones morfológicas de lo indígena al árabe, o por adopción y alteración dentro de este último, de sufijos autóctonos o latinos” (p 130 de “Quercus en la España musulmana” de Jaime Oliver Asín (Al-Andalus, 24:1 (1959))

EDITORIAL

Continuar treballant

Ya ha passat la cita electoral de les municipals i autonomiques (28/05/2023) i el valencianisme politic, el que no te dependencies, ha eixit prou mal parat. Molts seguiran parlant de la falta d’unio, cosa que en esta ocasio no es tan certa, pero, en tot cas, ni sumant els vots d’uns i d’atres el resultat deixa de ser raquitic i exigu.

L’identitat es un intangible –encara que tinga elements objectivables– que es construix socialment per oposicio. Som una cosa, individualment o grupalment, perque no en som una atra, tan senzill i tan complex com aço.

Valencianes i valencians de totes les terres del regne, de les distintes comarques o de les tres provincies, tenim adscripcions diverses. L’ultim barometro de la Generalitat Valenciana (decembre de 2022) atribuix la condicio de nomes valencians a un 8.1% dels enquestats-poblacio, un 21.2% als que se senten espanyols a seques i un 63.1% als que diuen ser tant una cosa com l’atra.

Una atra font per a l’estudi de romancismes son els escrits en arap dels mossaraps toledans. Per a posar de manifest alguns d’ells, partirém d’un estudi d’Ignacio Ferrando Frutos titulat “Los romancismos de los documentos mozárabes de Toledo”. En este treball, Ferrando Frutos diu que en els moments anteriors a la conquista de Toledo hi havia “convivencia entre las lenguas romance y árabe”, afirmant que el romanç es mantingue “con mayor fuerza en la esfera rural y privada”. Proseguix dient, que quan Toledo passà a tindre mandataris cristians a partir de l’any 1085, “se produjo una convivencia lingüística con los romances traídos por los cristianos del Norte…”. Ni mes ni manco que lo que succei en territori valencià un sigle i mig mes tart.

En est articul analisarém noves fonts de romancismes. Escomençarém per dos diccionaris o vocabularis que relacionen llati-arap com son el “Glossarium Latino-Arabicum” conegut com “Glossari de Leiden”, de l’ultim quart del s. XII, i el conegut com “Vocabulista in arabico”, en dos parts llati-arap / arap-llati, contingudes en un manuscrit del s. XIII.

En l’articul anterior hem parlat de certes obres en finalitats farmacologiques fetes entre els ss. X i XIII, en l’Espanya musulmana, en les quals els “simples”, es referenciaven explicitament i sistematicament en el romanç del poble. En el present articul parlarém de llibres d’agricultura, receptaris de cuina, tractats dietetics o llibres de medicina, en els que hi han paraules assignades al romanç i alguns romancismes.

Per aixo es fa necessari saber, que quan parlem de “romancismes”, nos referim a paraules d’orige romanç “intruses” en escrits redactats en unes atres llengues. Les carencies del redactor en el domini de la llengua principal, eren suplides inconcientment per paraules de la seua llengua habitual, denunciant un bilingüisme que duia a la confusio i mescla de distints registres.

La llectura del llibre de Leopoldo Peñarroja:Mozárabe y lenguas de España. Los romances de la península Ibérica en época de orígenes (siglos VIl-XIII) (2022) m’ha portat al cap un assunt que tenía oblidat: els antroponims araps valencians primitius i migevals.

En l’obra, Peñarroja explica que s’ha de separar l’aspecte extern del nom i llinages de la parla utilisada que nos sugerixen a primera vista, perque pot ser equivoca la relacio antroponim arap = llengua arap (els problemes els tracta en pp. 935, 946, 947...).

En l’articul anterior hem dit, que el romanç que parlava el poble entre els ss. X i XIII, es documenta en obres que es feren tant en territori cristià com musulmà. Hem comentat que certes obres escrites en arap i en hebreu, que s’originaren en l’Espanya musulmana, contenen romancismes i paraules en romanç escrites en alfabet arap o hebreu, que per a poder ser enteses, necessiten d’una translliteracio i transcripcio al nostre alfabet, havent comentat els problemes que aixo comporta.

Les paraules en romanç i romancismes de que parlem, es troben en certes obres que contenen relacions de “simples” o productes basics farmacologics, tractats sobre agricultura o alimentacio, glossaris etc.

El romanç era la llengua evolucionada del llati, que parlava tot el poble descendent dels hispanorromans, independentment de que els seus governants foren cristians o musulmans. En articuls anteriors hem comprovat que el poble governat per musulmans conservà en us el romanç, fins a la seua reincorporacio a la societat cristiana.

Hem de saber que el primer romanç documentat, es presenta “integrat” en obres escrites en arap, hebreu o llati, que eren les llengues que en aquells moments es consideraven cultes. Els autors d’estes obres, a voltes especificaven que certes paraules o frases en romanç, eren propies del poble. Unes atres voltes, el romanç que eixia a la llum era el dels propis autors, que glossaven o feen anotacions en romanç que aclarien el significat de paraules “fosques” de la llengua culta. Poquet a poquet, el lexic i la morfosintaxis del romanç anà apoderant-se de les llengues cultes en forma de romancismes, tancant-se finalment el proces, en l’aparicio d’obres escrites completament en romanç.

Seguramente no aportaré nada nuevo sobre este libro pues insignes investigadores lo han desmenuzado hasta extremos increíbles. No obstante, aunque solo sea por contribuir, modestamente, a su difusión y conocimiento me arriesgaré a escribir unas líneas sobre el mismo.

El título en sí mismo ya es llamativo: Becerro de las Behetrías.  No es el nombre original pues en su origen se denominó como Becerro de las Merindades de Castilla. Lo de becerro le viene dado por aquello de que está escrito sobre piel de becerro. Lo de behetrías ya es un poco más complejo.

La Real Academia Española (RAE) contempla el término behetría y en su segunda acepción dice:

“Antiguamente, población cuyos vecinos, como dueños absolutos de ella, podían recibir por señor a quien quisiesen.”