Nos tornaran carabassa en aço de la llengua. No fa molt, llegint una pagina d’un comic (Levante-EMV, 27-1-2021, suplement Aula, p. 9), dirigida als menuts, clar està, me trobe en les següents frases: “li he desfet l’encanteri” i “era un encanteri permanent”. Pel context trac que es un ‘encant’, ‘encantament’, ‘enchis’, (bruixeria, sortilegi, sugestio, supersticio).
I posats en modo detectivesc, comprove que el terme està en el Diccionari català-valencià-balear, pero sense fonetica per al valencià. Ya me pareixia a mi. I continue. Vaig a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (al diccionari) i no hi ha sorpresa. Alli figura la parauleta, sense por ni vergonya... per als redactors de l’obra, igual que en Ferrer (1970). No la porten els diccionaris de valencià actual (DRACV92, DRACV04) ni tampoc Valor (1989). Si que figura en una variant, ben formada, en Escrig (1851), ‘encantori’.
Vist lo vist, he de recorrer al Corpus Informatitzat del Valencià (CIVAL). I una sorpresa a miges. Està documentat en autors valencians. Ara ve l’atra mija. La primera mencio... d’Ovidi Montllor (1977), la segona de Josep Lozano (1980)... i a partir d’aci, tots: Joan Francesc Mira, Enric Valor, Josep Piera, Vicent Josep Escartí, Enric Soria, Miquel Martínez i tota la recua que no tenen cap de problema en oblidar les formes valencianes i ‘enamorar-se’ de la veïna, la catalana. ¡Poc de favor els fan als genuïnistes!
Pero no nos podem quedar en el dubte. ¿Es que no hem utilisat mai este concepte fins l’actualitat? Tranquils. No, no es aixina. Tenim el terme ‘enchis’ constatat en el segle XVIII (Carlos Ros) o ‘enchisat’, tambe en el XVIII (DHIVM). Es casi segur que siga un derivat del castella ‘hechizo’, adaptat pels valencians, com tambe ho es ‘encis’, que ‘encantà’ ad alguns valencianistes: Constanti Llombart, Miquel Adlert, Xavier Casp... i ‘encanta’ als catalanistes, que l’usen sense por: Daniel Martínez Ferrando, Jesús Ernest Martínez Ferrando, Artur Perucho, Josep Pascual Tirado, Carles Salvador, Enric Valor, Josep Piera... preferixen la forma adaptada catalana a la valenciana... ¡es l’autoodi!.
A banda de l’enchis, podem escriure ‘encant’ (en un sentit similar ya en els sigles XVIII-XIX, CIVAL) i ‘encantament’ (des de ben antic, en el sigle XIV, CIVAL).
Al remat, es lo que he denunciat tantes voltes... l’eleccio lexica (o idiomatica, en general) obedix a una finalitat, cosa que te clara la sociollingüistica internacional (desconec l’opinio de la ‘romanistica internacional’).
Utilisem sense problemes: encant, encantament i enchis (o els seus sinonims), son ben valencianes.
Imagens: dcvb.iec.cat, Wikipedia ( Phalbertt)
Antoni Fontelles i Fontestad es Mestre (titulat) i Llicenciat en Comunicacio Audiovisual. Té estudis de periodisme, de filologia i de sicologia.