La llengua te coses molt curioses, yo mateix me pregunti en alguna ocasio cóm es que els valencians usem l’infinitiu ‘dependre’ (cast. ‘aprender’) i les formes verbals ‘deprenent’, ‘depres’, ‘deprenc’, depren, ‘deprenen’, ‘deprengui’, ‘deprenguera’..., i, per una atra banda, tenim tan viu el substantiu ‘aprenent’ (cast. ‘aprendiz’), de la familia de ‘aprendre’ o ‘apendre’.

Aço, i la pressio ‘normativa’ que proscriu ‘dependre’ o ‘deprendre’ i nomes dona com a bona ‘aprendre’, pot fer dubtar als valencians de si usar les formes a les que acabe de fer mencio supon estar o no en el bon cami idiomatic.

En l’intencio d’aclarir dubtes, vorem d’a ón venen estos verps i algunes qüestions relacionades en ells en el marc de l’historia de la llengua valenciana.

Comencem per ‘aprendre’ o ‘apendre’, forma verbal que ve del llati apprehendĕre. Hui, els valencians, nomes podem considerar-la com un arcaisme, perque fa segles que l’abandonarem. Podem trobar passages d’obres classiques del segles XIV i XV a on apareix:”Com tu no vols d’ell apendre”,i “lo mont de Parnaso, on los poetes e philòsofs solien estar, e apendre on eren los temples de Appol·ló e de Baco”,ii “ço es, que aprengau de mi”,iii “si vols apendre, poras entendre lo que no veus”.iv

Pero la llengua i els parlants no es regixen per cap ciencia exacta com nos demostra l’evolucio d’estos termens. Si analisem els tres eixemples que duen l’infinitiu, veem com la tendencia, des de ben antic, era escriure’l sense la ‘r’ etimologica, cosa llogica si tenim en conte la dificultat que supon per al parlant trobar-se la vibrant (r) en dos silabes consecutives.

En tots els eixemples consultats en unes atres obres classiques, d’autors tambe valencians (Antoni Canals,Vicent Ferrer, Ausias March, Joanot Martorell, Joan Roiç de Corella...), apareix sempre la forma ‘apendre’ i no ‘aprendre’ (aneu alerta en les transcripcions modernes).

Aço ho confirma tambe el filolec valencià Josep Giner (en esta ocasio en el seudonim de Guillem Renat i Ferrís) quan escriu: “Pendre (o prendre) i els seus nombrosos compostos perden ja d’antic en la pronuncia i en la escriptura la r del radical pren- en l’infinitiu [pendre, compendre, mampendre o empendre, apendre, etc.] i en el futur i condicional [pendré, compendràs, etc.]. Modernament, però, sol posar-se en l’escriptura aquesta r mudai hom escriu: prendre, comprendre, aprendre, etc.”.v

El Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) nos aporta una informacio prou interessant sobre els infinitius ‘deprendre’ o ‘dependre’ (els destacats son meus): “deprendre (pronunciat generalment dependre). v.tr. Aprendre; adquirir coneixements teòrics o pràctics (Vilella Alta, Gratallops, Torroja, Porrera, Riba-roja, Poboleda, Calasseit i tot el regne de València); cast. aprender. […] Etim.: del llati deprehendĕre” No nomes dona com a unica realisacio fonetica [depéndre], sino que en les cites que du tambe apareix escrit sense la ‘r’ etimologica de la segona silaba.

El DCVB, com acabem de vore, tambe deixa prou clar que l’infinitiu unic en tot el nostre territori era i es ‘dependre’.

Si ya en el s. XV, com a minim, tenim documentacio que acredita esta forma verbal, podem dir que estem davant del terme pel qual el poble valencià començà a decantar-se ben pronte. U dels molts eixemples el trobem en l’obra Regiment preservatiu i curatiu de la pestilencia: “tant com me ha consentit mon enginy segons que deprench de aquesta present epidemia”.vi

D’eixemples ne tenim molts en totes les epoques. En el segle XVI:“De la qual rahó, sa magestat ne porà dependre tres coses”,vii“ans manifestament se deprenen molts tractes per a poder traure del dit regne la dita moneda de or ”.viiiEn la següent centuria tenim : “com si o aguera deprés des de chiquet”ix. En el segle XIX, la cita treta d’un text del patriarca de la Renaixença valenciana val com a eixemple d’una tendencia absolutament general: “desijem dependre dels nostres pares lo que, ajudant nosaltres en lo que pugam, han de perfeccionar los nostres fills”.x

Carles Salvador tambe solia usar prou l’infinitiu ‘dependre’ i les formes verbals a partir d’ell –aixo si, abans de que les Normes del 32 li descobriren el cami idiomatic ‘correcte’–: “heus ací el punt obligat per a dependre el castellà”.xi

Lluis Revest i Corzo –redactor de les Normes del 32– tambe l’usava en els seus escrits: “no cal més qu’eixir al carrer i parar esment per a dependre-les [les paraules]”.xii

Passem ara, a comentar, breument, l’atra paraula que forma part del titul: ‘aprenent’. D’este substantiu, el DGLLV de la RACV diu: “aprenent, s. m. Persona que deprén algun art o ofici i que quan acabe l’aprenentage serà considerat oficial o mestre en eix ofici”. Podriem afegir que l’aprenent sol ser jove, que es quan, normalment, es deprenen els oficis.

En el DCVB, en l’entrada de ‘deprendre’, trobem una cita que demostra l’antiga convivencia entre l’infinitiu ‘dependre’ i el substantiu ‘aprenent’: “Que qualsevol aprenent que vindrà acabar de dependre dita art, doc. a. 1687 (ap. Aguiló Dicc.). 

Pareix prou clar, per tot lo que acabem de vore, que els valencians preferiren ‘dependre’ i bandejaren ‘apendre’ ya fa molts segles –i que d’este verp bandejat nos quedà un vestigi, el substantiu ‘aprenent’– per aixo m’ha estranyat que en el diccionari de la RACV, pogam llegir: “aprendre (Del llatí apprehēndĕre, mat. sign. cf. el cast. aprender.) v. tr. var. dialect. V. deprendre”.

La meua estranyea es produix en vore que ‘aprendre’ te entrada en el diccionari, pero lo mes transcendent es que, ademes, es considerat ‘variant dialectal’. Si parlem del domini llingüistic valencià, no conec cap comarca en tot el territori en la que estiga viva esta forma, i ya hem vist tambe els segles que fa que abandonarem ‘apendre’ –en tot cas hauria d’haver segut esta forma la que entrara, i no ‘aprendre’, si es volien incorporar arcaismes–. Hi ha coses que no puc entendre.

Per a acabar, resumire dient que ‘dependre’ –sense la ‘r’ etimologica– es l’unica forma viva i avalada per uns quants segles d’historia. L’unica rao –a banda de les enronies etimologiques– que nos pot dur hui a preferir normativament ‘deprendre’ pot ser l’hipotetica confusio que es podria presentar en l’atre l’infinitiu, que s’escriu i es pronuncia de la mateixa manera, ‘dependre’ (cast. ‘depender’), encara que, a l’hora de la veritat, el context fa que eixa confusio siga prou improvable.

De ‘deprendre’ he de dir que no he trobat un sol eixemple en la lliteratura valenciana classica i posclassica, nomes he pogut constatar esta forma en els ultim cent anys.

…………………………………….

i Oliver, Bernat, Excitatori de la pensa a Deu, Barcelona, Barcino, 1929, p. 141. Edicio basada en dos manuscrits en llengua valenciana, traduccions del text original escrit en llati, conservats en la Biblioteca Nacional de Paris, els quals degueren de ser redactats cap a la fi del segle XIV.

ii Anonim, Curial e Güelfa, novela cavalleresca escrita entre 1442 i 1448, l’autoria de la qual es atribuida hui, casi sense dubte, a un valencià, degut, sobre tot, a les caracteristiques lexiques i morfologiques de l’obra. Font: edicio a cura de R. Aramon i Serra, 3 vols (1930, 1931 i 1933), Barcelona, Barcino, 1933, vol III, p. 45.

iii Villena, Isabel (de), Vita Christi, 1497, cap. CL.

iv Roig, Jaume, Spill, 1460,vers 10259.

v Renat i Ferris, Guillem, La conjugació dels verbs en valencià, Castello, Societat Castellonenca de Cultura, 1933, p. 27.

vi Alcanyis, Lluis, Regiment preservatiu e curatiu de la pestilencia, Valencia, Nicolau Spindeler, 1490, p. 4 (BIVALDI).

vii Anonim, La Germania, 1520, a cura de Vicent Vallés, Valencia, Institució Alfons el Magnànim, 2000, p. 356 (CIVAL).

viii Andreu, Joan, Crida prohibint l’extracció de monedes d’or del regne de València, 1539 (CIVAL).

ix Aierdi, Joaquim, Dietari, 1669, a cura de Josep Vicent Escartí, Barcelona, Barcino, 1999, p. 383 (CIVAL).

x Llorente, Teodor, Discurs d’obertura del curs 1879-1880, Teodor Llorente: obra valenciana completa, a cura de Rafael Roca, Valencia, AVL, 2013.

xi Salvador, Carles, L’idioma valencià a les escoles, 1919, a cura de Vicent Simbor, Valencia, Institució Alfons el Magnànim, 2000, p. 120 (CIVAL).

xii Revest i Corzo, Lluis, La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu, Castello, Sociedad Castellonense de Cultura, 1930, p. 39.

Image: aellva.org