EDITORIAL

Els Evangelis en no-valencià

Un fet terrible ha marcat el passat mes de febrer: l’incendi d’un edifici del barri de Campanar de la ciutat de Valencia que s’ha endut la vida de deu persones ademes de convulsionar la del restant de veïns. Vaja des d’aci el nostre condol als familiars i amics de tots els fallits i la nostra solidaritat en els damnificats pel foc. Ad esta luctuosa noticia se suma la del falliment del president de la Seccio de Llengua Valenciana de la RACV, el doctor en Filologia Voro López i Verdejo. En l’interior d’este numero una humil semblança constituix el nostre chicotet homenage a l’hora que manifesta el nostre pesar per la perdua d’una persona que tant ha treballat per la llengua valenciana. 

Pero febrer tambe nos ha deixat alguna noticia reveladora sobre el sempitern conflicte llingüistic. Eixe conflicte que alguns diuen que no existix pero que condiciona les decisions politiques, i unes atres que no haurien de ser politiques, pero que sí que ho son. I en aço estem referint-nos, en esta ocasio, a l’Iglesia catolica.

El passat dia 12 de febrer s’anunciava en tabal i dolçaina que “El Arzobispado de Valencia edita por primera vez en valenciano los textos de los Evangelios” (www.europapress.es. En titulars similars, en valencià o en catala: www.levante-emv.com; www.apuntmedia.es; www.diarilaveu.cat). Mes encertadament es titulava la noticia aixina: “L’Arquebisbat de Valéncia edita els Evangelis en català” (www.culturavalenciana.es. En titulars similars: www.elnacional.cat; www.catalunyareligio.cat).

Despuix de copar l’administracio, el sistema educatiu i els mijos de comunicacio, ara se van a ocupar de que ni tan sols puguen els valencians pregar a Deu en la seua llengua, la llengua valenciana.

I no es que els anteriors arquebisbes estigueren defenent la llengua valenciana, que els tenía igual, es que entenien que no era bon negoci que els fidels se sentiren insultats o, com a poc, se trobaren incomodos, anant a missa, aixina que tot se continuava fent en castella.

¿Qué ha canviat ara? Provablement dos factors.

Per un costat, la poblacio ya està suficientment aveada a sentir parlar el seudocatala oficial per tot arreu. D’esta manera, la pressio catalanisadora ha fet mossa inclus entre els valenciaparlants no ideologisats. Aixina, podem vore utilisar a persones majors ‒que no han rebut l’adoctrinament o influencia que han patit els jovens i que, si els preguntes, inclus detesten el catalanisme‒ expressions tan absurdes com esmorzar, vacances, tardor o vaga, per posar uns eixemples. Son paraules, totes elles, que mai han pogut sentir a sos pares o yayos, pero que, a força de conviure en elles, han acabat pensant que son correcte valencià. Ad este respecte, senyalar que, a pesar de la minsa audiencia de la televisio valenciana, el seu efecte pernicios no deixa de fer-se notar; aço explica que el vicari episcopal Jesús Corbí, responsable de la difusio de l’obra, raone que “la retransmisión de las misas en À Punt han supuesto ‘un gran impulso’ a la liturgia en valenciano que ha hecho que para muchas personas sea una cosa ‘normal’ y no ‘extraña’" (www.europapress.es; tambe les cites posteriors). Aci se preten afirmar que no estranya que no siga en castella, pero mes avant el mateix Corbí afirma que “es un proceso ‘largo’ que ‘tiene que ir dándose con normalidad y sin estridencias’. ‘Esa es nuestra pretensión porque en otras épocas el uso del valenciano fue conflictivo y problemático’”, reconeixent que el problema no es el castella, sino el fals valencià que ells utilisen.

El segon factor pareix inclus mes determinant, i de nou el menciona el mateix Corbí: “una ‘mayor sensibilidad’ por parte del Arzobispo, Enrique Benavent, ha ‘sumado’ para conseguirlo”. Es dir, que finalment ha aplegat l’arquebisbe procatalanisme que estaven esperant. Enrique Benavent, encara que natural de Quatretonda, hem de recordar que es exbisbe de Tortosa, i alli degue descobrir l’atra veritat ‒la no teologica, que se li dona per sentat‒ i decidi abandonar el valencià, que segurament deprengue de llavis de sa mare i en el seu poble, per a abraçar la coentor catalanera. Assentat en la “catedra” de l’Iglesia valentina, les seues declaracions i actuacions s’han convertit en mel per al panquerio local, que han trobat en ell un puntal per a continuar el proces de despersonalisacio valenciana tambe per mig de l’iglesia.

Els creents valencians ya disponen d’uns Evangelis en la nostra llengua des de 1984, els elaborats i editats per l’associacio Amunt el Cor, exquisitament redactats en autentica llengua valenciana; pero era precis ignorar la labor d’aquells eclesiastics i seglars per a introduir-ne ara uns que s’ajusten a lo que dictamina l’AVLl. Recordem que l’Iglesia, com a entitat privada que es, no està obligada a seguir els seus dictamens i directrius.

De l’edicio indicada s’han fet 5000 eixemplars, i la pregunta es si els fidels valencians continuaran marcant la “x” en l’apartat de la declaracio de la renda per a que apleguen diners dels seus imposts a l’Iglesia catolica, sabent que, en conte d’usar-se per a difondre la doctrina catolica (a banda la labor social que realisa), s’utilisen per a difondre la doctrina catalanista i fer labor catalanisadora.

Image 2: Poetes Valencians/Real Academia de Cultura
Image 3: Abebooks

Lea la versión completa en PDF