En l’articul anterior hem vist als “ayam” del “amma” o poble pla valencià descendent dels iberorromans, que provablement coneixerien nomes unes quantes nocions basiques de l’arap, sent practicament unilingües. A partir d’ara, anem a parlar dels “ayam” muladis bilingües, als qui el coneiximent de l’arap com a llengua oficial els possibilitaria l’acces a treballs de mes responsabilitat en l’estat islamic, aixina com un ascens en l’escalafo social.

Del periodo sidià, tenim varies referencies. En la p. 189 del llibre “Chronica del famoso cavallero Cid Ruydiez Campeador” (Victor Aimé Huber – 1853), d’un text “con arreglo á la Crónica manuscrita del Monasterio de Cardeña”, a on segons la llegenda es trobaria soterrat el Sit, llegim: “…acordó Abenjaf de embiar mandado al Rey de Çaragoça que los acorriesse, cuydandose que lo faria. E llamó un Moro que sabia Aljamia, e castigólo como saliesse de noche, en guisa que non lo tomassen los Christianos: e que se fuese al Rey de Çaragoça…”. Abenjaf es Ibn Yahhaf, de qui ya hem parlat, que fon rei de Valencia des de 1092. Es dificil dubtar que eixe “moro” a qui crida Abenjaf, a mes d’aljamia o romanç, coneixeria l’arap.

La “Primera Cronica General”, nos conta que el Sit encarregà la guarda de “las torres et aquella puerta de la villa que el tenie” ad aquells que “fueran criados con los moros et fablavan assy como ellos et sabien sus maneras et sus construnbres, et que por esso los escogiera et los pusiera en aquel lugar”. Havia de tractar-se de persones bilingües, coneixedores de l’us de les armes, que “sabien” les “maneres i costums” musulmanes, lo que no implica univocament el seguir-les.

Quan el Sit es Senyor de Valencia, Ibn Bassam, nos conta en la “Dajira” que “en su presencia se estudiaban libros; se leían las gestas de los antiguos campeones de Arabia y cuando se llegó a la historia de Muhallab, quedó extasiado y manifestó su admiración por ese héroe”. Encara que el Sit poguera tindre nocions d’arap, sense dubte necessitaria de valencians arromançats bilingües, que li feren d’intermediaris.

Poc de temps ans de la conquista del rei en Jaume, trobem a dos valencians, Vidal i Llobell, fent negocis en Barcelona (Vore “Fantasmes “mossaraps” i antroponimia valenciana”) Nomes pels seus noms pareix prou clar que no parlarien en rus. Es dificil dubtar que la seua llengua seria el romanç valencià, encara que conegueren l’arap.

Pero qui nos mostra mes que de sobra als “ayam” muladis bilingües de Valencia, es el propi Jaume I en la seua cronica. Vejam-ho.

En les negociacions per a la rendicio de la ciutat de Valencia, nos diu el rei en Jaume que Zayyan li propon enviar-li a un natural de Peniscola per a parlar en ell. Vejam-ho: “Ali Albata, qui de Paniscola natural, que el nos enuiaria, e que parlaria ab nos” El rei en Jaume ho acceptà i Ali Albatà ana a la cita. Diu el rei: “E quan fo vengut…”. Pero com el rei en Jaume no es fiava de ningu, per a sentir la proposta de Zayyan es queden a soles ell, la reina i Ali Albatà: “sino tan solament nos e ella, e el missatge que era trujama”. No pot estar mes clar, que Ali Albatà, de Peniscola, parlava en romanç.

Don Pelegri li havia concertat una cita al rei en Jaume en l’alcait de Cullera. Quan va l’encontre de l’alcait, este li envia “I sarray qui sauia nostre lati” per a dir-li que anulava la cita perque tenia febra. Carmen Barceló, en “Minorías islámicas en el País Valenciano” reproduix la cita i es pregunta al costat de “nostre lati” “¿catalán?”, davant de lo qual, o nos explica Carmen Barceló si es que te coneiximent de que el musulmà fora català, o que haguera assistit a algun curs d’immersio en català, o alguna atra solucio per a no pensar que a Carmen Barcelo li falta algun regonet. ¿Com es podia parlar català en Cullera ans de que la conquistara Jaume I si el dogma “oficial” diu que el parlem perque ell el dugue? ¿No seria que eixe musulma parlava en idioma valencià?

Estant en tracte el rei en Jaume en els musulmans de Villena, estos li envien la resposta a la proposta de negociacions, mentres es trobava en Biar. Diu el rei: “E a la nuyt ells nos enviaren II sarrayns ab la resposta, e la hu daquels era latinat”. Proseguix: “E donam a aquel qui era latinat C besants…”

Com si el rei en Jaume ho haguera fet a posta, en la seua cronica está informant-nos de l’existencia de practicants de l’islam que parlen en romanç, tant al nort, com al centre, com mes al sur del nostre territori. D’Ali Albatà de Peniscola, està clara la seua faena de traductor entre dos llengues, perque se’l nomena especificament “trujama”, de l’arap “turjiman” que vol dir “interpret”. Del musulma de Villena, es dificil dubtar que sabera arap, sent que va acompanyat d’un atre musulma, que per lo vist, no coneix el romanç. Del de Cullera, nomes sabem que parlava “nostre lati”, i res indica l’impossibilitat de que al seu entorn no es parlara nomes que en romanç.

En relacio als “trujamans” “tracmanys”, “torcimanys” o traductors, els acatalanats han montat un castell inexistent. Hem explicat les raons per les quals entre els musulmans en que es topetà Jaume I en Valencia, hi havia “sarraceni de natura” de totes les classes socials, que no sabien parlar en romanç, rao per la qual era menester un traductor. Pero eixos traductors eren en la major part de les ocasions uns atres musulmans o judeus valencians. Tambe ne trobem, en noms cristians, tractant-se segurament de valencians convertits al cristianisme. Hem vist a Ali Albatà de Peniscola que fa de traductor per al rei en Jaume. En 1298, entre Mahomat Abenguabarrig, alcadi de la moreria de Valencia, i el judeu valencià Sammuel Abenvives traduiren al valencià la carta de poblacio de la Vall d’Alfandec o de la Valldigna. En 1307, en Xativa, musulmans i judeus, actuaven de traductors quan ensenyaven arap als dominicans per a que els fora mes facil convertir als que no sabien romanç. (vore “La falsa muralla de la llengua”). Carmen Barceló, en “Minorías islámicas en el País Valenciano”, nos mostra varies cites de l’us de la denominacio “aljamia” des del 1419 a 1423. En totes elles es precis traductor i ni un dels musulmans que el necessiten era de Valencia. En la cita de 1419, resulta que qui traduix era “Farais de Bellvis”, provablement familia dels “Faraig de Belvis” que en 1365 era alcadí de Xativa. Tots els traductors descendirien dels “ayam”, que havien depres l’arap per a eixir del “amma” o poble pla, formant part d’una mes alta classe social.

No se pot dubtar i es evident, que els pactes de rendicio, les cartes pobles i en general tots els documents oficials, es pactaren i acordaren entre classes dirigents. I la llengua oficial d’una de les parts era l’arap. El mateix Burns reconeix la possibilitat de que el fet de que els conquistadors dispongueren els tramits de les rendicions en arap, podia no ser mes que una mostra de cortesia a l’idioma oficial dels vençuts, encara que alguns d’ells pogueren parlar en romanç. En lo que hem vist i en lo que vorem, comprovarém com eixa “possibilitat” era la realitat.

En el següent articul constatarém que personages de les classes altes tambe coneixien el romanç, parlant-lo o entenent-lo, sent inclus que algun d’ells formava part del grup dels “sarraceni de natura”. I vorém com molts dels reis o governadors dels valencians que formaven part de la classe mes alta, eren “ayam” muladis, que parlaven en romanç.