Fa poc caigue, casualment, en les meues mans el “Calendari de vacunació infantil 2017” i comprovi –una volta mes– fins a quín punt arriba el proces tendent al borrat de la multisecular llengua valenciana i la substitucio per la neollengua.

Es molt significatiu que precisament aquelles paraules diferencials (les que diferixen del catala) han segut les que han soterrat, en l’objectiu inequivoc d’arribar a l’ultim estadi de la planificacio: la forçada convergencia.

Ya digueren –fa mes de vint anys– que la planificacio llingüistica –pancatalana– havia de ser: elastica, policentrica i convergent…I este es, precisament, el cami que du.

En el calendari trobem, entre unes atres, ‘xarampió’, ‘varicel·la’ i ‘diftèria’, quan en valencià tenim les formes corresponents que son les que encara estan vives sobre tot en les generacions de mes edat: ‘pallola’, ‘pigotaborda’ i ‘grup’, respectivament. Els equivalents en castella serien: sarampión, varicela i difteria.

Començarém pel terme ‘pallola’. Estem davant d’una paraula valencianissima, la qual es considerada en el Diccionari català-valencià-balear (DCVB) com a forma exclusiva per al valencià i l’eivissenc, diu tambe que es l’equivalent al catala ‘xarampió’ i al castella sarampión.

Si consultem ‘xarampió’ en el mateix diccionari, comprovarém que du unes poques cites catalanes modernes i dona fonetica nomes per al catala oriental. Per tant, ni es ni ha segut mai paraula valenciana.Mes clar, aigua.

El CIVAL dona la cita mes antiga de ‘pallola’ en 1848: “que li agarra la pallola…” (Coloqui nou dels festechans, anonim), pero a partir d’ahi ne du moltes i de diversos escritors: Eduart Escalante, J. Martí Gadea, Enric Valor, Xavier Casp, Joan Fuster… Tambe es cert, que hi ha un chicotet passage en una obra de Manuel Sanchis Guarner que resulta molt clarificador: “D’altres mots valencians com fadrí, pallola, pigota, etc., tenen una etimologia diferent dels del català central solter, xarampió, verola, els quals deriven del mateix ètim que els castellans soltero, sarampión, viruela. Algunes d’aquestes discrepàncies poden ser molt antigues i tenir per base les diferències lèxiques del llati provincial de l’època romana, perpetuades per conducte dels mossàrabs”.i

Com hem vist, remarca la valencianitat de ‘pallola’ front al catala ‘xarampió’ i li presupon una ‘certa’ antiguetat al terme, al temps que conferix carta de naturalea als mossarabs com a transmissors del romanç prejaumi. No està gens mal.

Acabare en l’analisis de ‘pallola’ dient que el Diccionari normatiu valencià (DNV) de l’inclita AVLl, du com a forma principal ‘pallola’ i com a secundaria ‘xarampió’, remetent a la primera, pero no obstant en el calendari nomes figura ‘xarampió’. Estem cansats de dir-ho, el fet de que este diccionari arreplegue formes genuïnament valencianes, inclus posant-les com a principals, com es el cas, no vol dir res, a la fi sempre s’acaba en la mateixa canço: usant l’equivalent catalana.

Abans d’analisar l’expressio ‘pigota borda’, comprovarém com el terme ‘pigota’ està documentat des de fa segles: “pobres e richs han per egual –tots semblant mal– piguotes, rosa”,ii “En estos dies durava la gran mortaldat de gichs, de la casi peste de pigota”.iii Des d’aquells temps tenim documentada ‘pigota’, sense solucio de continuïtat, en documents i autors molt diversos.

Esta malaltia està erradicada fa molts anys, motiu pel qual no se vacuna i, per tant, no figura en el calendari de vacunació infantil, pero si encara estiguera activa, no m’haguera estranyat gens ni miqueta que en lloc del terme valencià (pigota) figurara l’equivalent catala (verola), encara que no haja existit mai en terres valencianes.

En el DCVB queda molt clar que ‘pigota borda’ es una expressio que, en les enquestes dialectologiques que feren per al diccionari, arreplegaren en Tortosa, en tot el territori valencià i en el balear, front als equivalents catalans ‘pigota cristallina’ (Empordà) i ‘pigota lloca’ (Urgell). La moderna ‘varicel·la’ encara no l’havien descoberta.

De totes les maneres, quan consultem el DNV tenim la de sempre, ‘varicel·la’ figura com a principal i ’pigota borda’ com a secundaria, remetent a la primera. O siga, l’invent modern de l’IEC –‘varicel·la’– predomina front al terme valencià de tota la vida (consulteu les obres sobre dialectologia valenciana i voreu com la paraula tradicional i viva en la qual els valencians denominem la malaltia infecciosa es ‘pigota borda’).

Pero la AVLl no ho fa perque no li agrade la forma patrimonial valenciana, sino perque, com he dit sempre, està somesa –¡cóm no!– al diktat de l’Institut d’Estudis Catalans.

Finalment, ‘grup’ es la tercera paraula valenciana bandejada del calendari i substituida per ‘diftèria’. Encara recorde quan el mege d’Alfafar, que venía a casa, li preguntava a ma mare ¿el chiquet ha passat el grup? Vinc a dir-ho, perque hui a mes d’u li pot pareixer una paraula estranya, pero era un terme absolutament viu i d’us normal en els anys 50 i 60 del segle passat, i actualment encara ha de ser coneguda entre la gent major.

Esta paraula la trobem ya definida en el Diccionario valenciano-castellano, de José Escrig y Martínez, de 1887, en el que podem llegir (p. 741): “Grup; m.; Difteria. Enfermedad que principalmente ataca á los niños y les ahoga”.

Encara que el valencià ‘grup’ puga vindre del frances croup, no deixa de ser ara un terme patrimonial nostre i diferencial, ¿per qué baratar-lo pel modern ‘diftèria’? L’unica explicacio que te, perque no en te una atra, es la convergencia a la que he fet mencio abans, contra la que haurem de seguir lluitant, perque supon la perdua de totes aquelles caracteristiques genuïnes de la llengua valenciana, factor essencial de l’identitat del nostre poble.

Lo dit, alla a on ara llegim ‘xarampió’,‘varicel·la’ i ‘diftèria’, en una Valencia que mantinguera una forta consciencia nacional, voriem escrit pallola, pigota borda i grup. Sense dubte.