Síntesis

De l’anàlisis d’alguns plantejaments històrics, culturals i polítics; De la manipulació de l’Història que es pretén fer per mig de l’invenció o mala interpretació dels documents archivístics; de la pretensió de fer realitat l’idea del pancatalanisme i de la ficció de l'entelèquia dels paisos catalans  aplegem a la conclusió de que hem de rebatre les falses premisses en arguments i fomentar el sentiment de valencianitat imperant en la majoria de la població que residix en l'actual Comunitat Valenciana.

I. Introducció

Les revolucions més trascendentals i que majors transformacions provocaren a lo llarc de l'Història són les de tipo cultural, més que els moviments revolucionaris. Esta circumstància originà l'obsessió de tergiversar l'Història en alguns territoris per a originar canvis de fronteres territorials i planificar un quimèric proyecte de futur.

Una educació manipuladora de la veritat en els distints nivells educatius i uns mijos d'informació al servici de la causa coadjuva a conseguir objectius ideològics i polítics. En el cas de Catalunya establim tres nivells en el proyecte: a) catalanisme lliterari; b) catalanisme històric, i c) catalanisme polític, be de tipo nacionaliste o de tipo independentiste, sent en un principi la llengua l'entranya matriu d'este moviment cultural i polític de la Catalunya contemporànea.

II. Tergiversacions i falàcies històricas

L'Història és un element consustancial d'un poble i memòria de la societat. El juriste, polític, filòsof i escritor romà del sigle I a/C. Marco Tuli Ciceró cridà a l'Història testic dels temps i llum de la veritat.

L'historiador català Jaume Vicens Vives afirmà que l'historiografia catalana repetia faules sense fonament, mantenia equívocs, perseverava en tòpics falsos i perillosos que no reflectixen les fonts. I més tart mantingué que una part de l'història de Catalunya s'havia falsejat. Percebia que s'estava gestant l'últim part de l'historiografia catalana de l'época romàntica i subrallava que una “Catalunya falsa” protagonisa l'época de la conquista dels territoris en que Jaime I constituí el Regne de Valéncia.

Una “Catalunya falsa” fa catalans a ilustres valencians de les distintes branques del saber, i s'apropia de monuments artístics, de la nostra ceràmica, i afegim, de la lliteratura valenciana, etc.

També Ramón Menéndez Pidal, des d'una òptica castellana, rebatia als historiadors de la nova mística catalana quan interpretaven els documents en funció d'un maniqueisme polític a l'hora de redactar històries i artículs partidistes, falsaris i llacrimògens, sense cap rigor científic. 

El profesor Juan Pablo Fusi afirmà que els nacionalismes exacerbats falsegen l'història. Una mostra la tenim en alguns personages catalans que han abraçat l'ideologia de l'independentisme i han infòs un cariç tergiversador a l'història, falsejant la realitat que expressen els documents.

III. Manipulació històrica

 L'Història és, sense dubte, el millor antídot contra la distorsió ideològica, si esta es relata de manera verídica. El professor Antonio Ubieto Arteta en lo referent al cas català digué que es manipulà i falsificà quant va fer falta. Molts historiadors catalans, des del sigle XIX, quan tracten de les seues relacions històriques en uns atres territoris tenen el “complex d'inferioritat” pel fet històric de no existir mai el “regne de Catalunya” i sí el “comtat de Barcelona”.

Un cas és el del repoblament cristià de la ciutat i regne de Valéncia en el sigle XIII. Esta manipulació tenia com a objectiu l'engrandir i magnificar el paper que tingueren els catalans en la conquista i repoblament del Regne en reduir el número dels assents corresponents a aragonesos, navarresos i castellans, construint un relat distorsionat de l'història de Valéncia.

El medievaliste Domingo Buesa subrallà: “Quan es parla de Corona catalano-aragonesa s'està mentint; eixa denominació és un destarifo”. I en la mateixa llínea, el catedràtic d'Història Medieval de l'Universitat de Saragossa i acadèmic de la Real Acadèmia de l'Història José Ángel Sesma senyalà: “Esta clase de martingala és molt habitual en certa historiografia catalana”.

Recentment l’hispaniste britànic John Elliott, catedràtic d'Història Moderna de l'Universitat d'Oxford, Premi Príncip d'Astúries de Ciències Socials en 1996 i un dels grans coneixedors de l'història d'Espanya, afirmà: “És terrible que en Catalunya s'ensenye una història nacionalista i deformada”

IV. Els Països Catalans: ¿realitat o ficció?

La qüestió dels quimèrics “Paisos catalans”, de la “Gran Catalunya” o de la “Nació catalana” no és un tema nou, ni banal; ni tampoc una paranoia d'alguns ciutadans valencians, com ho va calificar un eminent polític actual valencià, en molt mando i poder en la Comunitat Valenciana. Al respecte, a finals de maig de 2018, el president Ximo Puig reiterà que “estem disposts a sumar en el govern català en temes culturals”.

Com apuntà Solé-Tura, el català Prat de la Riva allumenà visions imperialistes que responien a les aspiracions profundes de la burguesia catalana i que eren el corolari llògic de la teoria i la pràctica nacionalista, erigint-se en un caudill d'un nacionalisme raciste i místic burgués, propi d'un sentiment supremaciste.

L'escritor i polític valencià Vicente Blasco Ibáñez, en 1907, arremetia contra les ambicions de certa burguesia catalana, i es preguntava: ¿Pensen els catalanistes que Valéncia és terra òrfena de voluntat i de caràcters?; ¿Quin eixemple imiten, puix, els catalanistes en intentar ací un desembarc?; ¿Qué se'ls ha perdut ací, si ningú els crida, ni els necessitem ni són útils a Valéncia?

La pretensió de configurar esta anticonstitucional entitat política i cultural és una obsessió persistent d'alguns sobiranistes i independentistes catalans que actuen en connivència expressa en sectors de població d'atres territoris confrontants, entre ells en un sector, al dia de hui reduït, de la població valenciana radicalisada i ideologisada que durant anys està gestant i vertebrant esta idea. S'està passant de la denominació de “País Valencià” a “Paisos Catalans” i d'una concepció de “Autonomia” a una pretesa “Independència o Separatisme polític”.

Preguntat, fa uns anys, al que fora catedràtic d'Arqueologia de l'Universitat de Valéncia Miquel Tarradell a finals dels anys 60 del sigle XX ¿Són realment una entitat política els paisos catalans? La seua resposta sigué: “És clar que sí; la consciència d'entitat política es crea en l'escola”.

El President de la Generalitat catalana, Jordi Pujol, calificà el treball de Climent com “els fruts d'un esforç que formaran part per a sempre del patrimoni del nostre país, la nostra cultura i la nostra llengua” i E. Climent manifestà: “des de cada u dels Paisos Catalans hem de reemprendre el procés de cohesió de la nostra nacionalitat comuna”.

El 18 d'abril de 2013 arreplegava el diari Las Provincias que el líder d'Esquerra Republicana Catalana, Oriol Junqueras, impartí una conferència en la Facultat d'Història de l’Estudi General-Universitat de Valéncia, titulada “Catalunya independent… ¿i el País Valencià? En la seua dissertació afirmà que el procés iniciat en Catalunya calarà en el “País Valencià i per supost en el Principat”.

La prensa valenciana publicava fa alguns mesos que l'artícul 13 de la proposta de la Constitució catalana, redactada per la plataforma “Constituïm”, oferix donar la seua nacionalitat als valencians, pels nexes culturals i llingüístics que tenim en ells. Ni que fórem apàtrides.

El text definix a Catalunya com una república i rebuja l'oficialitat de castellà. Això sí, este idioma tindria “un estatus jurídic especial, com a patrimoni cultural”.

V. Pancatalanisme al dia de hui

El mestre d'escola i ensagiste Carles Salvador, estudiós de la llengua dels valencians, declarà: “Sòc un polític de l’idioma”. Valencià, naixcut en la ciutat de Valéncia, afirmà: “sòc català”. “Història, llengua, cultura, voluntat és concerten per a declarar la meua no catalanofília sino la meua absoluta catalanitat”.

M. Sanchis Guarner en 1977, en un manifest llegit en Valéncia sobre la cultura catalana manifestà: “Afirmem l'unitat llingüística i cultural dels paisos catalans, frut d'una història comuna i d'una realitat compartida que cal fer i progressar conjuntament en el futur”.

Joan F. Mira que ha segut president d’Acció Cultural del País Valencià -ACPV- manifestà en 1977: “Els paisos catalans són el marc nacional del País Valencià. I sense este marc nacional, el País Valencià no és ni carn ni peix”.

El professor emèrit d'Història de l'Universitat de Wisconsin, Stanley G. Payne, declarà “els catalans han creat certs mits i han manipulat l'Història per a fomentar l'independentisme català”.

Els valencians tenim una personalitat cultural diferenciada i pertanyem a una comunitat històrica que ha segut el resultat de l'interacció individual i colectiva d'un llarc procés singularisat, fonamentat en raons històriques, geogràfiques, etnològiques, culturals i lingüístiques.

Volem una Valéncia de futur, baix la premissa que mantingué Julián San Valero “Si som lo que som serem; pero si som lo que són, no serem mai”. Mantenim que “Tant si vullc com si no vullc, que sí que vullc, sóc valencià”.

VI. Els valencians sabem lo que som

L'entelèquia de la formació dels “Paisos catalans” és una pretensió real. Hui en dia, no és cap excentricitat l'ensomi cultural d'un sector important de la població catalana per apropiar-se de lo alié i expandir el seu catalanisme.

Distorsionant l'Història i la naturalea de la Llengua Valenciana inclouen entre els catalans a escritors, humanistes, historiadors, artistes, músics valencians com el poeta Ausias March, el noveliste Joanot Martorell, l'escritor Joan Roiç de Corella o l'escritora Isabel de Villena, l'humaniste universal Juan Luis Vives March, el croniste clàssic Pere Antoni Beuter, el pintor José Ribera, l'ilustrat Gregorio Mayans i Siscar, o els historiadors Roque Chabás i Antonio Chabret, etc. Cometen un verdader espoli d'intelectuals ilustres valencians.

Creem que en la mentalitat d'esta quimera se li fa un flac favor a l'Història, en mayúscules.

Per l’assimilació de la cultura se pretén arborar la bandera del catalanisme polític. L’historiador anglosaxó Raymon Carr afirmà, al respecte: “Al capdavall, el cultiu de la llengua catalana, seguix sent -i és- la mèdula viva del catalanisme. Els seus héroes foren -i són- poetes, filòlecs i historiadors”.

Un insigne català del segle passat, subrallava, al referir-se al nacionalisme romàntic: “Sense esperit nacional no hi ha llengua, ni costums, ni lliteratura, ni art, ni institucions, ni ideari religiós. I al seu anhel expansiu, en connivència ab certs intelectuals i polítics, desigen materialisar el proyecte quimèric dels “Paisos catalans”.

L’historiador francés Roland Mousnier escriví que “La llengua és el sediment històric d’un poble, la seua quintaessència”, i Miguel de Unamuno digué que “la sanc del meu esperit es la meua llengua”.

Un procés de despersonalisació valenciana produiria, com subrallà l'historiador A. Igual Úbeda, la “desustanciació de Valéncia”.

El Regne cristià de Valéncia, des de la seua institucionalisació, és una creació perfilada com a entitat històrica, política, jurídica, sociològica, cultural, etc.  

Colofó

El 7 de març de 1981 la normativa ortogràfica redactada per membres del Centre de Cultura Valenciana rebia el recolzament de més de 1000 firmants: acadèmics, intelectuals,   professionals d’ambits socials, i associacions valencianistes actives. En el Monasteri de El Puig de Santa Maria se celebrà un acte multitudinari que donava visibilitat a l’adhesió a les denominades Normes de El Puig. Un Acta Notarial arreplegaba les firmes que havien expressat el soport i simbolicament eren entregades al decá del CCV, el catedràtic Julián  San Valero Aparisi, donant fe d’el acte en el saló de senyeres del Real Monasteri el notari Esteban Moliner Pérez.

 El 19 de setembre de 1982 la Consellera de Cultura i Educació, la catedràtica Mª Desamparados Cabanes Pecourt, oficialisà l’ortografia de la Llengua Valenciana i aplicà a la docencia una normativa científica ajustada a la fonètica i lèxic del poble valencià, normativa elaborada pels filòlecs valencians de l’actual Real Acadèmia de Cultura Valenciana, en eixe moment denominada Centre de Cultura Valenciana, Institució fundada per la Diputació de Valéncia l’any 1915. 

 

Publicat en el Nº93. JULIOL de 2023, pp. 9-11. REVISTA RENOU. ASSOCIACIÓ CULTURAL CARDONA VIVES. CASTELLÓ. REGNE DE VALENCIA. 

 

Image 1: Wikipedia
Image 2: Wikipedia
Image 3: cvc.cervantes.es
Image 4: fbbva.es
Image 5: enciclopedianavarra.com
Image 6: www.rasanluis.net
Image 7: Metahistoria
Image 8: el confidencial
Image 9: www.elpuntavui.cat