Els valencians venim assistint, des de fa molts anys, a un proces encaminat a l’eliminacio de les caracteristiques diferencials de la llengua valenciana. D’esta manera s’arribarà a la tan desijada “unitat de la llengua”.

Pero aquells que desigem que la veritat acabe surant no podem ser testimonis callats davant dels atacs continuats al valencià. Per este motiu hui tractare d’explicar per qué la preposicio ad, que la AVL no admet com a normativa i la rebaixa a la categoria de coloquial, es absolutament correcta. Si l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) la donara com a bona, ad ells –als de l’AVLl– els hauria faltat el temps per a reconeixer-la, pero no ha segut aixina, perque en catala no te vigencia. Eix es el motiu pel qual intenten soterrar-la aci.

Parlen de convergencia, pero l’objectiu final –que solen amagar– no es mes que l’imposicio del catala oriental –el de l’IEC– en Valencia, bandejant paraules, expressions i flexio verbal genuïnament valencianes, la major part d’elles en una tradicio multisecular. No fa molt fon publicada una fotografia d’un cartell informatiu de l’Ajuntament de Valencia, en el que se donaven instruccions per a l’us de “aparells d’entrenament físic”, instalats en una plaça de la ciutat. En el cartell es podia llegir: “Els aparells d’aquesta àrea estan destinats únicament a joves o a adults o a persones que mesurin més de 1,4 m. Llegeixi i segueixi les instruccions […] tingui en compte la seva aptitud”. Que en dos llinies escrites trobem: “joves” (“jovens” en valencià, des de sempre), “mesurin” (medixquen), “llegeixi” (llixca / lligga), “segueixi” (seguixca), “seva” (“seua”, els possessius encara no els havien tocat, pero tot aplega). En quaranta anys no s’havien atrevit a tant. Ara es veu que l’objectiu es que, a poc a poc, estes barbaritats llingüistiques –des d’una optica valenciana– acaben ‘naturalisant-se’.

Tornant a la preposicio ad, hem de saber que en la llengua viva actual –en gran part del territori valencià– s’usa davant de pronoms personals (ell, ella, ells, elles) i demostratius (este, esta, aquell, aquella, i els seus plurals, aço, aixo, allo) començats per vocal. Tambe la trobem davant d’alguns indefinits (pronoms –algu– o adjectius –algun, alguna, alguns, algunes). Durant molt de temps, a l’hora d’escriure, ha hagut una certa confusio perque se sabia que sonava una d  pero no es tenía clar com concretar-la en l’escritura, perque no tots coneixien l’existencia de la preposicio ad. En els documents del segle passat redactats en valencià –en molts casos per reconeguts intelectuals– hem trobat escrit: “a d’ell”, “a d’eixa”, “a d’aço”, “a d’algu” … en lloc de “ad ell”, “ad eixa”, “ad aço”, “ad algu”, que hauria segut lo correcte.

Anem a vore ara el pedigree d’esta preposicio. Es tracta d’una forma que existia ya en llati i que en tots els documents valencians antics escrits en eixa llengua la podem trobar: “confrontatus in via que vadit ad Rascanya, et in via iuxta” (1).  Antigament, en llengua valenciana, solia usar-se tambe davant d’unes atres parts de l’oracio, com es el cas dels substantius, i no necessariament davant de paraula que començara en vocal: “Ad instància la qual a nos, en Guillem Marín […] féu en Bernat Claver” (2),  “ad audiència d’él era pervengut que·l dit justícia faya citar e cridar Arnaldó” (3),  “així que tot ó promet ad condició que sie apparellada” (4).

No es un cas unic el valencià, ya que esta preposicio la trobem tambe en texts navarro-aragonesos del segle XIII (5) i tambe en unes atres llengües de la familia romanica, com es el cas del castella: “totos aduna” (6) (ad una), any 1055, “afillavan ad aqueyllos que querian” (7)  ("c1300-1512?"). Tambe apareix en documents (8) de les terres d’oc: “qui ad aqueste poblacion” (fur d’Oloron, 1080), “qui fossen ad honore e a profieit” (document declaracio d’independencia del Bearn, 1347), “per soccorer et aiudar adaqueg a quy” (adaqueg = ad aqueg) (document sobre el final de la guerra dels cent anys, 1443).

Tornant al valencià, vorem com l’us actual (davant de pronoms personals i demostratius i dels indefinits) està documentat des de temps immemorials (s. XIII): “defugen ad els” (9).  En els ss. XIV i XV podem trobar centenars de documents en els quals apareix tambe la preposicio en els mateixos usos que els de hui en dia: “hun loch enmig per habitació ad aquells, ço és paraís terrenal” (10),  “de avisar dins lo terme ad alguna persona” (11),  “tolrà o levarà l’aygua ad aquella persona  a la qual lo dit cequier la haurà donada” (12),  “sia allargada la vida ad aquells” (13),  “y que per ad açò li havien donat vint-y-cinch ducats” (14),  “Ad aquell que yo vullc be” (15),  “celestial image, que·ls ulls ad ell gira en el sacre altar” (16).

Els eixemples son abundantissims, no acabariem mai, per este motiu crec que es suficient en la mostra que hem vist, pero vullc remarcar que esta preposicio està present en la documentacio valenciana que ha arribat als nostres dies, des dels documents oficials del s. XIII, el Llibre d’establiments i ordenacions de la ciutat de Valencia (s. XIV), passant pels Sermons de Sant Vicent (ss. XIV-XV), fins a la prosa i la poesia dels nostres escritors classics del s. XV i alguns poetes del s. XVI, com es el cas de Joan Timoneda. Tambe en son molts els documents dels ss. XVII, XVIII i XIX, en els que trobem esta preposicio. I es llogic que siga aixina, perque sino hauria segut molt dificil que arribara als nostres dies en la vitalitat que manté en la llengua viva.

Si es tracta d’una forma documentada a lo llarc de l’historia de la llengua valenciana i la podem escoltar en l’Horta de Gandia, en la Marina o en les comarques centrals, segons Francesc de Borja Cremades (17) i, encara mes, el mateix Diccionari Català-Valencià-Balear l’arreplega en localitats com Vilallonga, Alcoy, Gandia, Pego, Llucena, Castello de la Plana, Lliria, Valencia, Sueca, Valldigna, Benassal, Almassora i Onda ¿no hauria d’entrar, per la porta gran, a formar part del conjunt de preposicions normatives del valencià sense cap de dubte? Aixo sería axina en una societat normal, pero la valenciana, per a desgracia nostra, està molt llunt de ser-ho.

Si volem que la veritat sure, com he dit abans, hem de donar a coneixer fets, realitats i documents d’aquells que començaren a ‘treballar’ en l’objectiu de que els valencians anarem rebujant, a poc a poc, expressions i formes genuïnes com esta que estem analisant.

En este cas, es molt reveladora l’opinio de  Manuel Sanchis Guarner, en 1950, sobre la preposicio ad: “En el valencià parlat la preposició a presenta a vegades la forma ad, quan va davant d’un pronom o un determinatiu començat en vocal: exemples: Paga-li ad ell; Conta-li-ho ad algú; Ad aquella casa va molta gent; Dis-li-ho ad eixa dona, etc. No cal dir que eixa forma ad només és admissible en escrits en què s’imite el parlar dialectal” (18)

Lo que no explica Sanchis es per qué es inadmissible el seu us normal, aço ho amaga, com fa en unes atres paraules a lo llarc de tota l’obra. Es evident que ya estava treballant en la direccio que marcava l’IEC. Pero no nomes Sanchis, en aquell temps Carles Salvador, des de lo Rat Penat, duya el mateix cami, com a fabriste declarat que era.

I no eren els unics.

Abans d’acabar crec que pot resultar interessant recordar que en l’actualitat la llengua italiana presenta la preposicio ad –la mateixa que la valenciana– davant de paraules que comencen per la vocal a: “ad adorare”, “ad aiutare”, “ad altri”. Els italians li donen molta importancia a la d de la preposicio a la que coneixen pel nom de d ”eufonica”, perque entenen que millora la pronunciacio, fa l’italia mes elegant.

En els italians compartim l’us d’esta preposicio i estic d’acort en ells en que ajuda a fer la pronunciacio mes agradable, mes eufonica. Els valencians hauriem de reforçar les caracteristiques diferencials de la nostra llengua, com ho faria qualsevol poble conscienciat i com aconsellava Fishman, tenim tot el dret del mon. No hi ha ni un sol motiu per a que no usem en el llenguage escrit, a qualsevol nivell, la forma ad i pogam, d’esta manera, transmetre a les noves generacions el valencià que nos deixaren en herencia els nostres pares. Encara estem a temps.

Image: Cartell en la porta d’una iglesia en Napols - Pixabay-b0red, M.Gimeno                                               

NOTES

(1) Jaume I, Llibre del repartiment, 1257, curador Arcadi García, Castello de la Plana, Universitat Jaume I, 2006, p. 3, (CIVAL).

(2) Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina, 1275, curador Josep Torró, Valencia, Universitat de València-AVL, 2009, p. 181, (CIVAL).

(3) Ibid. 1295, p. 832.

(4) Sant Vicent Ferrer, Sermons, vol. III, 1410, a cura de Gret Schib, Barcelona, Barcino, 1975, p. 97, (CIVAL).

(5) Ballester, Xaverio, Divergent: el valencià doscentiste, en “Hapax” revista de la sociedad de estudios de lengua y literatura, num. XII, Salamanca, 2019, p. 33.

(6) Seco, Manuel (ed.), Léxico hispánico primitivo (siglos VIII al XII), Madrid, Espasa Calpe, 2003, p. 15. Informacio facilitada per Toni Fontelles.

(7) Seco, Manuel, op. cit. p. 16.

(8) Grosclaude, Michel, Le Béarn: témoinages sur mille ans d’histoire, Pau, Imprenta Marrimpouey Jeune, 1979, les tres cites en les pagines 11, 21 i 38, respectivament. Informacio facilitada per Toni Fontelles.

(9) Llibre de la Cort del Justicia d’Alcoi, 1263-1265, a cura de Dieguez, Mª Àngels i Ferragut, Concha, Valencia, Universitat de València-AVL, 2012, en Ballester, Xaverio, op. cit. p. 34.

(10) Sant Vicent Ferrer, op. cit. p. 47.

(11) Llibre d’establiments de Llucena (segle XV), 1412, curador Enric Guinot, Valencia, Universitat de València, 2006, p. 72, (CIVAL).

(12) Ibid., p. 87.

(13) Villena, Isabel de, Vita Christi, 1497, vol. II, estudi i transcripcio de Josep Almiñana Vallés, Valencia, Ajuntament de Valencia, 1992, p. 520.

(14) Manual de consells de Gandia, 1541, curador Vicent Olaso Sendra, Valencia, Universitat de València, 2005, p. 47, (CIVAL).

(15) Timoneda, Joan, Flor d’enamorats, 1562, edicio i introduccio d’Albert Cuadrado, Valencia, L’Oronella, 2002, p. 93.

(16) Llorente, Teodor, Plany amorós, 1884, (Teodor Llorente: obra valenciana completa) curador Rafael Roca, Valencia, AVL, 2013, (CIVAL).

(17) Cremades, F. de B., La llengua valenciana en perill, Valencia, Grup d’Acció Valencianista, 1982, p. 367.

(18) Sanchis, Manuel, Gràmatica Valenciana, Valencia, Torre, 1950, p. 270.