El DOGV de 2-05-2024 publica els «Criteris lingüístics de l’Administració de la Generalitat» que deurien valencianisar els de «l’equip del Botànic» (23-11-2016). Des d’eixe punt de vista, l’inicitativa ha de ser benvinguda. Pero, ¿qué hi ha més allà del titular?

D’entrada, és una anomalia que els governs s’ocupen de l’aplicació pràctica de les llengües. Tal fenomen no se dona en el castellà, el francés, l’anglés, l’italià, l’alemà, ni en els territoris que conten en llengües distintes de la nacional dels països respectius. Significativament, la Generalitat no propon cap de criteri per al castellà. ¿Per qué sí una reglamentació elefantiàsica del valencià? No hi ha, evidentment, baix de tot açò, més que una intromissió del poder en la llibertat llingüística del ciutadà. Estos «criteris», patològicament intervencionistes com els de 2016, no han baixat dels núvols perque l’Administració i els usuaris els necessitem, sino perque algú ha decidit inocular-nos, en el vist i plau del Govern, un clònic del català en tots els àmbits de la vida. Pero anem al gra.

Si Calderón, Cervantes o Tirso de Molina asistieran a una sesión del Congresos de Diputados en este 2024 les sorprendería el pandemónium de lenguas allí habladas, aunque más les desconcertaría la ausencia de una que conocían y admiraban, la lengua o idioma valenciano. 

En els dos articuls anteriors hem estudiat les disposicions dictades per les autoritats musulmanes i cristianes per a evitar que els membres d’un mateix poble que practicava dos religions, cohabitaren i feren celebracions conjuntes, comprovant que no ho conseguiren. En est articul anem a vore les restriccions a les relacions laborals, en les que la part predominant professava la religio contraria a la del poder, per lo que es pensava que la part dominant podia induir a l’apostasia a la part subordinada. Tambe comprovarem l’histrionica prohibicio cristiana de que els cristians es comunicaren en els musulmans, lo qual es senyal evident de que ho feen. 

Aunque detenta el poder el nazionalcatalanismo, la Batalla de Valencia no la han ganado todavía al quedar tenaces focos de Resistencia, algo incomprensible y exasperante para los colaboracionistas de À Punt, AVL, Enseñanza, diario Levante, Las Provincias del cat. ‘esmorzaret’, etc. No obstante, el ser humano es vulnerable y la demoledora presión que ejerce el idioma invasivo afecta a los pocos que se enfrentan al invasor. Los de la Resistencia son ciudadanos que, con mucho esfuerzo y escaso dinero, mantienen actividades reivindicativas. Por citar un ejemplo, hace días recibí ‘Valencia pionera‘, primer volumen de los cuatro que proyecta Paqui Llosá, donde trata desde los plomos ibéricos a los singulares chopos de agua dulce y salada de Elche. Si estuviera escrito en catalán, además de subvención, saldría la favorable crítica en la prensa; no el silencio de los perrunos medios.

EDITORIAL

Noves lleis, el valencià i el valencianisme

Al tornar de les proximes vacacions nos trobarém davant l’inici del primer curs escolar en el que s’ha d’implantar la recent aprovada Llei 1/2024, de 27 de juny, de la Generalitat, per la qual es regula la llibertat educativa, del nou equip de govern (PP+VOX). La mencio a la llibertat sona sempre positiva de primeres, pero en este cas no sabem si la llibertat es nomes per ad alguns i no per a tots.

Continuant en les disposicions que les autoritats musulmanes i cristianes intentaren dictar per a separar a dos parts d’un mateix poble pel fet de practicar distintes religions, fracasant en l’intent, hui anem a estudiar les prohibicions de celebrar festes conjuntes. La seua reiteracio es la mostra palpable de que no ho conseguiren.

En l’articul anterior hem vist que les conseqüencies de la consideracio del principi islamic de “al-walad li-l-firas”, practicament assumit pels cristians, condui a que les jerarquies religioses i politiques en el poder, intentaren controlar les relacions sexuals entre els membres de distintes confesions religioses, i hem vist la normativa que les regulava. Eixes jerarquies, ademes, havien d’evitar que els que es convertien a la religio “oficial” pogueren cometre apostasia, degut a tindre o mantindre relacions “pernicioses” en antics correligionaris.

De tant en tant, des del paradigma catalaniste nos sorprenen en algun descobriment idiomatic. Haurien de llegir un poc mes.

Fa dies, la llicenciada en Filologia Catalana i doctora en llenguages inclusius, Immaculada Navarro Tomás, nos comentava una de les pardalades de la primera ministra d’Italia, Giorgia Meloni: “Sono una dona, sono mare, sono italiana, sono cristiana”, pero “sono il presidente”, “sono il primo ministro”, “i refusava la declinació en femení”. (Levante-EMV 6-6-2024: 3).

EDITORIAL

Raig de llum entre les ombres

En est espai, com sol passar en els articuls editorials de qualsevol mig de comunicacio, nos centrem habitualment en la denuncia i la reivindicacio. Sense abandonar del tot eix aspecte, anem a dedicar-nos en esta ocasio a fer-nos reso de les ultimes iniciatives que suponen, encara que siga, un esqualit raig d’esperança; menut, pero raig de llum entre les ombres al cap i a la fi. Les han protagonisades alguns ajuntaments donant veu al valencianisme, cites que han possibilitat presentacions de llibres, semanes culturals, conferencies…, i que han de supondre una alegria puix eixes finestretes s’han obert i la veritat del valencianisme s’ha fet present.