Anem a vore cóm ho barregem per a que parega nou, pero es la mateixa canço de fa 20 anys (i 40 i 60 i 100). Sempre estem en el mateix rogle, revolant el colomer, i d’ahi no eixim, no poden eixir, no volen eixir: l’unitat de la llengua (catalana) es sagrada, i li pegarém totes les voltes que vullgam al nano, pero no passarém de les preferencies, de les recomanacions, dels doblets, del coloquialisme, de la conveniencia, de l’informalitat, dels registres, del folclor, de la gastronomia, de la festa, ¡che!, de l‘anar per casa. Ya ho expongue el precursor Eduard Martínez Ferrando: “A la meva Valencia no deu existir altra llengua ni altra literatura que la catalana, ni altre esperit nacional que’l nacionalisme catalá” (El Poble Catalá, 5-6-1910). Es la fulla de ruta.
Yo vullc una llengua sobre la que puga decidir, sobre la que haurien d’haver decidit els academics (i han decidit si, cap a la convergencia), sens haver de donar conte a una ‘unitat de desti en lo universal’. Sempre mendicant, captant, claudicant. No se si m’explique.